«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dissabte, 28 de juny del 2014

L'últim adéu dels moros de Granada. Boabdil i Morayma.

     Article publicat en el llibre de festes de Moros i Cristia de Benissa 2014

                              Llegir el text acompanyats de la musica del video

                             Recuerdos de La Alhambra, con Narciso Yepes

Boabdil (el desgraciat), pertanyent a la dinastia nassarita, i últim emir àrab de Granada, mira des del tossal del "Sospir del Moro", per última vegada, el seu "paradís terrenal", Granada.

En el seu pensament febril, amb claredat, albira la desfilada lluminosa de la tropa aquarterada, protectora de la família reial nassarita, aposentada en el "al-qasr". Van amb els seus vestits de gala i acompanyats d'una música que inflama els sentits.


Afina la seua oïda. Escolta infinitat de repicaments d'aigua en l'aigua, són les fonts del Generalife.



 Corre. Corre i s'amaga entre les tanques i la cortina d'aigua de les fonts. De sobte, nota que per la seua cara s'esvaren gotes, imagina que són procedents d'aqueix córrer davall l'arc refrescant.

Aixa, sa mare, en veure rodar llàgrimes per les seues galtes, sense mirament ni compassió, li diu:

"Plora com a dona el que no vas saber defensar com a home".

 
La jove Morayma té 25 anys. Es va casar amb Boabdil fa deu anys, i durant aqueix temps ha sigut la reina de Granada. Ara, amb les capitulacions només és, i serà, l'única reina de les Alpujarras, lloc de desterrament de la família reial.

Està al costat de Boabdil, i sent la injusta recriminació de la sultana mare i mira el seu marit, segueix la seua mirada i la troba fixada en la silueta rogenca del conjunt d'edificis militars i palatins situat en el turó de Medina.

El seu gaudi comú, la seua felicitat ha durat poc. El pare de Boabdil, Muley Fan i l'oncle "el Sagal", els han amargat la seua existència, el seu amor.

El seu permanent plet per la titularitat del regne, li ha portat a estar pres per orde de son pare i pres pels Reis Catòlics. L'alliberament de la presó cristiana li costa una part important del seu regne de Granada. I per fi quan ja regnava, l'aclaparament castellà, l'impagament dels impostos, porta a la capitulació de Granada.

"El desgraciat" havia perdut la seua bona estrela, i els reis catòlics, en tenen una poderosa, i va començar a refulgir el 2 de gener de 1492. Granada i els àrabs perden les seues possessions en la península. I el 12 d'octubre de 1492, Colon, amb el descobriment d'Amèrica, comença un temps d'esplendor poc aprofitat.

Morayma, sent el mateix desemparament que Boabdil, melancòlica, mira i reviu, sent i recorda els capvespres des de la Torre del Cubo, amb la plaent visió de la vall del Jarro i l'Albaicín. El so omnipresent de l'aigua corrent pels rierols de teules àrabs voltades dels passejos.

 


El quasi imperceptible so del brot de l'aigua en la font del Pati del Mexuar




 


La incomparable bellesa del Pati de els Arrayanes, on la tranquil·litat i quietud, fa de l'estany, un immens espill on la Torre de Comares es reflecteix i "pinta". 




 









Llueixen els seus ulls revivint les enlluernadores algepseries i els teginats que enriqueixen les sales d'audiència.


 

I l'harem, la seua zona privada, el seu plàcid i beneït descans. La coordinada simfonia dels dolls dels dotze lleons, abocant l'aigua vivifica, que alimenta els quatre rius del Paradís.


 



Va ser el seu últim “maʿa s-salamah”




 

Morayma va morir mesos després d'abandonar en el seu regne de Granada als 26 anys, en les Alpujarras. Boabdil, de les Alpujarras, va viure a Fes (El Marroc) fins als 74 anys, després de 41 de plorar per perdre el Regne de Granada.


 

Escolta: 

Llorando por Granada. Los Puntos.

 

 

 

Escolta:  Granada. Alfredo Kraus

Um paseig per:

La Alhambra i Generalife

dimarts, 3 de juny del 2014

Un record, un adéu i una benvinguda.

Aquest 2 de juny de 2014, i per tres motius, ha sigut para el mi molt intens. Per un record, un adéu i una benvinguda.

El record:

El dia 22 de novembre de 1975, amb 17 anys, sol, amb un abric del meu pare, una borsa d'esports Adidas, mort de fret i il·lusionat, vaig vure les hores intenses d'un canvi en la política espanyola. Enfront de l'edifici del Congrés dels Diputats, vaig ser testimoni d'un fet històric, la proclamació com a Rei d'Espanya per les Corts Espanyoles de Juan Carlos I d'Espanya. Aquell dia fret i assolellat de novembre, pels altaveus d'ambient, àdhuc amb el rumor del públic congregat, escoltem el que a l'interior es deia. El jurament i el discurs. Malgrat haver jurat fidelitat a les lleis del Moviment, en el seu discurs va afirmar que volia ser Rei de tots els espanyols, cosa que considere ha complit. Amb la seua actitud, va promoure i va encoratjar, al costat d'Adolfo Suarez com a President del Govern i Torcuato Fernández Miranda com a President de les Corts Espanyoles, la Llei per a la Reforma Política, que va ser votada pel Congrés dels Diputats el 18 de novembre de 1976 i aprovada en referèndum amb un aclaparant suport del 94%, la qual cosa va iniciar la Transició Espanyola cap a la democràcia.
Avui 2 de juny, quasi 39 anys després, aqueix Rei, abdica, dimiteix o renúncia. El fet enxampa per sorpresa a molts, però a mi, ni m'estranya ni em sembla malament. En un temps en què , altres reis europeus ja han realitzat aqueix gest i el més extraordinari àdhuc, que un Papa, dimitisca, no té gens de rar ja.

Veig que, hi ha manifestacions sol·licitant un referèndum sobre el model d'estat, República, es demana. M'alegre que es puguen fer aqueixes manifestacions, i compartisc inquietuds, encara que no compartisca prioritats.

Amb l'abdicació i la recent mort d'Adolfo Suarez, la Transició Politica Espanyola ha acabat definitivament.

Comença una altra transició. Il·lusionant i inquietant, però segur que pacifica, assenyada i exemplar com va ser l'anterior. Solament demane respecte a les idees i opinions dels altres, són tan legitimes com les pròpies. Així segur que encertarem.


 Un adéu:

Dir adéu, encara que siga per breu temps i llunyania, a voltes és un acte de valentia, sobretot si on es va, és en aqueix moment, no és el Paradís. Dir adéu, fins prompte, i per davant 10.200 kilometres i dotze hores avió, més sengles quan tornes, sera un exercici físic i mental.

Doncs bé, avui són adéus, demà binvenvengudes i espere que prompte , ací estic de nou.


Una benvinguda:

Avui a nascut Shantal Aguila Ramírez. Benvinguda al món boig en què vivim. Felicitats als seus pares que amb tanta il·lusió l'han rebuda. Felicitats a la seua àvia, que tanta alegria li ha produït la notícia i que àdhuc en la distància ha estat vivint el moment.

I em felicite a mi, perquè he viscut aquests tres moments intensos.

I malgrat tots els pesessars.