«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dilluns, 30 de gener del 2012

La factura del cava la pagues tú, valencia.

No fa molt véiem als capitostos dirigents de la Comunitat, celebrant amb cava i vins d'honor, el despege imparable de la Comunitat Valenciana cap al firmament estrelat dels grans pobles del planeta. En balcons, tarimes, iots, Ferraris, en tot punt on els caps dels honorables pogueren destacar, i els fotògrafs captar, hi havia tota una tall (adoradors i servils, inexplicable),d'acompanyament a l'honorable conseller.

Canal9, altaveu del poder, repetia fins a la sacietat en cada inici de Telenoticies, el ranquin de magnificència de la Comunitat Valenciana. Les entrades eren:

-       “La Comunitat  Valenciana és la primea Comunitat  en ……(Gesta)………”. Pose-li qualsevol repte, que segur que hi havia una notícia que confirme esta muletilla periodística d'autobombo, falsa o enganyósa.

Els senyors diputats, ben vestits, ben transportats, comunicats, alimentats, festejats i amb la pensió assegurada, no han fiscalitzat prou el govern de Camps. Ni els propis, clar, estos li són tributaris, ni els opositors, desunits i falts d'esperit de treball i lluita. Els uns i els altres invitats, eren, encara que fora en la ultima fila dels fastos i fanfàrries del malbaratament nacional valencià.

Ara l'honorable Fabra, Siscar o el conseller d´Economia, diuen que vivíem superant les nostres possibilitats. 
Ara, els empleats públics són una part important, perquè estos senyors puguen justificar algun estalvi. Retall de sou i congelació. Places interines sense cobrir, jubilacions i places vacants amortitzades. Res de nou. L'empleat public ja coneix de congelacions i retalls, recursos que ja van usar els governs anteriors. Mai s'ha tornat a recuperar el nivell adquisitiu. No seguiré. Però vull dir, que és una manera fàcil de reduir gastos, que és popular, ja que els mateixos polítics s'encarreguen que el corrent antiempleat públic, eixa no es congele.

Els meus companys, els empleats públics de l'Ajuntament de Benissa, es van manifestar el dijous dia 26, en contra d'eixa política fàcil i poc imaginativa. Que no càpia dubte que este és un escrit de solidaritat. Considere que cal ser creatiu, restructurar l'organització actual i adapta-la a les necessitats actuals, que sens dubte són altres, però no a costa de permetre que els saquejadors se'n vagen de rosetes.

És important explicar quines són les conseqüències dels retalls als empleats públics. Eixa tasca és una assignatura suspesa dels sindicats.  Estos, no arriben al ciutadà, perquè mantenen discursos antics i res nous, cosa comprensible, ja que massa quadros dirigents no es renoven, són acomodaticis, están polititzats o pertanyen a l'antiga escola. D'altra banda llegim que alguns polítics preconitzen, amb paraules que no estan en el Diccionari de la Llengua Espanyola de la RAE, la privatització dels servicis públics. Creen-me, no s'estalvia un euro amb eixa solució, més be es crea corrupció, com ja hem vist.
Les copes i el cava dels fastos les pagaren tots els valencians. Menys cobertura medica, farmacèutica, educacional, de la dependència, servici social, seguretat ….

Per l'anterior, junt amb els meus companys cride: “No als Retalls”, i jo afig “Tornen  ja el que s'han portat i vagen-sen a casa” …..


dilluns, 23 de gener del 2012

Salvador Dalí

Salvador Dali


Diuen que els artistes tenen un punt de bogeria. Un punt extraordinari i sublim. Una raresa diferent.
Quan vaig tindre el suficient coneixement, crec que la cosa coincidiria amb els anys 70 del segle passat, l'extraordinari Salvador Dalí, tindria 70 anys. La gran explosió artística ja havia passat. La seua figura excèntrica i cridanera, no arribava a convéncer-me. Els seus quadros, vistos de passada, molt ràpidament, no eren, no provocaven cap sensació mes que, associar-los a un Dalí, showman en decadència.
A principis dels 80, buscava una imatge, que instal·lada en el lloc previst, provocara la sensació d'estar de cara al mar.
La primera idea va ser la de fer una fotografia i ampliar-la. Encarregar un marc de finestra i així, donar la sesació de finestra al mar.
Vaig estar buscant i desesperant, ja que vaig decidir seria una composició pictòrica, vaig descartar la fotografia.
Una vesprada de passeig avorrit, vaig entrar en una vella llibreria del centre de Madrid, diuen el Madrid dels Austries. Les llibreries són la meua debilitat, i si entre, segur que isc, faltaria més, però isc amb algun llibre, segur. Deia que, mirant llibres, vaig entre-veure, una estampa, una fotografia, no se, vaig veure. Vaig vore algo que es queda en el fons dels meus ulls, però que no va ser transportat a l'òrgan raonador i decisori. El nervi òptic estaria en les seues coses.
Tota la nit i matinada, un desassossec, un tornar a pensar, que vaig veure?. Com a gota malaia, a cada moment, repetint, donant en el meu cap.
I no vaig poder més. Havia de tornar, buscar i trobar.
I al trobar-la, vaig pensar rebutjar-la, ja que pareixia una fotografia. A més buscava un postter, una mesura, la real era suficient, però la trobada era una targeta postal.

De Salvador Dalí. Any 1925. Oli sobre cartó. 105 x 74,5 cm. Exposat en el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía. Madrid.

Des d'eixe dia és la meua obra preferida, si no de totes, si de les de Salvador Dalí.
Era el que somiava. Una finestra mirant al mar. Ací tenia dos finestres, el quadro en si, i el quadro de la finestra. La germana del pintor m'introduïa en el paisatge, on és el blau el que predomina.
És tal l'efecte que produïx, que pareix que puga estar respirant una suau brisa marina i un dolç perfum de dona.
El dilluns 23 de gener es complixen 23 anys de la seua mort.
Em regale eixe quadro, perquè el dilluns 23 de gener complisc 54 anys.
Felicitats, Vicent.



1ª Parte


2ª  Parte

dilluns, 16 de gener del 2012

OPUS DEI


Torreciudad
Per als que al despertar cada dia,  tenim el mar Mediterrani enfront de nosaltres com a horitzó,  i que ja les nostres pupil·les estan saturades del blau que desprén, ens sorprén el verd, a vegades elèctric,  que veiem tal  com ens anem acostant als farallons de mil altures, alguns d'ells nevats, dels Pirineus.
El verd per als que vivim en l'Espanya seca, és el complement  definitiu del plaer del sentit de la vista.
Torreciudad
Per això, crec jo, els dirigents de l'OBRA, entre ells sant Josemaría, van col·locar en la comarca del Somontano, a un pas dels Pirineus, una construcció, que sorprén per les seues línies, i que als talossos ens fa comparar-ho a un temple tibetà, on residira el Dalai Lama.
Es troba el temple i els seus annexos en una construcció compacta i que per res ho associaríem a un temple cristià-catòlic. La seua ubicació es troba en l'ixent d'una muntanya, abalconat sobre un embassament d'aigua quieta i de blau intens.
Mirador des de Torreciudad
Des de lluny, veiem, que el temple, roig per la rajola cara vista de la construcció, esta rodejat de dos blaus, u, el de l'aigua retinguda en el pantà d'El Grado, l'altre, el blau del cel.  I un tercer color, el verd de la muntanya pirinenca.
Els tres colors primaris.
No escriuré sobre l'Opus Dei, perquè d'eixe tema desconec tot. Se,  que està  descrita com "la força més polèmica de l'Església Catòlica", i que està vist per alguns teòlegs com a signe de contradicció i per altres com a font de controvèrsia. I així com ha trobat suport en els Papes i líders catòlics, també ha sigut criticat per diferents sectors i ex-membres.
Torre de sentinella i ermita de la Mare de Déu
L'Opus Dei va rebre atenció mundial després de la publicació del best seller de ficció, escrit per Dan Brown titulat "El codi Da Vinci”. Després de qualificar a l'Opus Dei com una "secta catòlica" en "pàgina de fets" de la seua novel·la, Brown crea un relat en el qual es presenta a les persones de l'organització com uns devots fanàtics, utilitzats per estafadors per a fins sinistres.  És habitual,  que com altres forces poderoses, tinga  els seus detractors, i no hi ha dubte que esta els té.

De la exposicio de Torreciudad
Després de la visita, busque el perquè de la ubicació del santuari en eixe punt. Hi ha pues un precedent, i és que ja des de l'antiguitat existia una torre de sentinella àrab i una ermita dedicada a la Mare de Déu de Torreciudad, la Mare de Déu dels Ángeles i que va tindre alguna cosa a veure amb la infància del fundador de l'Obra.

Però jo volia arribar, al punt de reflexió, sobre l'elecció de la situació de santuaris i ermites. Generalment ubicats estos, en punts de misteriosa  bellesa,  o d'extraordinària  visualitat.

L'elecció dels dits punts, servien, per a realçar molt més, la grandesa i santedat de l'advocació en ella consagrada. Serviria supose perquè els esperits dels creients associaren la grandesa de la visió amb la del seu creador.

En fi, que després em trasllade en esperit a la nostra comarca de la Marina Alta. Observe i vaig comprovar que les actuals ubicacions extraordinàries estan ocupades pel SENYOR DINERS. El costat espiritual ha desaparegut a base d'encofrats de formigó i rajola lluïda.

Les altures han sigut colonitzades per grandioses mansions o xalets d'un valor desorbitat. A més, no es podria anar en romeria i festejar el sant, perquè ja no és de tots, només és de u.

La Marina Alta, amb uns racons i balcons de naturalesa extraordinaris, és hui una taula de parxís esguitada de formigó, que va donar pas a una especulació sense mesura i que ara, una vegada cuit, és una aigua insípida anomenada desocupació.


dimecres, 11 de gener del 2012

AU FÈNIX

Des de Can Bernet - Lleida

Quan he de fer un viatge, especialment si és turístic, solc amb antelació informar-me i preparar la ruta, pensar en tots els imponderables que poden sorgir, perquè aquest viatge sigui d'autèntic plaer i no una prova, com de “reality”  televisiu.


La preparació d'aquest, em produeix més plaer, em diverteix més, gairebé, que el mateix viatge.
Lleida - Seu Vella
El viatge a Lleida (els viatges), no és un viatge que cal preparar, és un viatge repetit, i no per això, no desitjat.

La nova situació personal, em porta a utilitzar menys el vehicle privat i començar a conèixer el transport públic, cosa que d'altra banda, ja venia fent en menor mesura des de fa algun temps.


El tren EUROMED és l'opció triada. Aquest no té ni comparació amb el TRAM - Dénia-Alacant. En un temps de dues hores, ens situa en la romana Tàrraco.


Caesar Augusto mira les modernes naus
La ciutat, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, està situada sobre un turó que s'aixeca com un balcó-talaia mirant al blau intens de la Mediterrània. A la part més alta destaca, com un far de llum daurada, la torre del Pretori Romà. Des d'allà, observant el mar i els moderns vaixells de càrrega, que en el seu port descarreguen, l'estàtua de Caesar Augusto.


El recorregut per les ruïnes de l'antiga Tarraco, fa intuir que va ser una ciutat important.
Pretori Romá - Tarragona
Durant el recorregut per la ciutat actual, observe que, en les façanes, és molt comú la pedra llaurada, i que algunes d'elles són de considerables dimensions. Suposo que fins que el conjunt d'obres antigues no va ser protegit, o quan va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, aquests monuments constituïen una font de materials per a la construcció de la nova Tarragona.

Una pedrera a peu d'obra.

A on vull anar a parar?.

El que vull expressar, és que, encara que la vida la comptabilitzem en anys, mesos, dies, hores, minuts i segons, no és més cert que aquestes fraccions de temps no són res front al temps i edat de l'univers. No som res, quan comparem les nostres miserables mesures, amb el temps universal.

Per això, som una ínfima part d'un buf en un vendaval.


Anfiteatre Romá de Tarragona

Les civilitzacions s'han succeït, i unes s'han anat alimentant de les altres.

Tarragona em va fer pensar que, amb les pedres que els romans van construir l'amfiteatre, altres van construir monuments i edificis, creant les ruïnes, a les que ara altres els presten protecció.

Tarragona, doncs, les ruïnes i els edificis actuals, aixecats amb pedres d'aquestes ruïnes, m'han convençut, que el temps, la nostra mesura del temps, no pot servir-nos per viure.

Cal mirar la nostra vida com aquest ínfim buf, i valorar-la d'aquesta manera. Amb aquesta visió apreciarem cada moment de la nostra existència i la dels altres.


És tan curt el nostre temps que no podem dedicar-lo a realitzar accions supèrflues.

La vida ha de ser intensa i transmetre intensitat.

Si el nostre llegat està construït amb les mesures universals, les generacions futures no tindran necessitat de protegir les nostres ruïnes, perquè no hi haurà, no haurà estat necessari seleccionar,  perquè tot serà aprofitable.

dissabte, 7 de gener del 2012

DESSET .- L´EP y Jo. Els Apropa´t..

El video de la reunio http://youtu.be/NAsVIC-YAa4


Que la malaltia de Parkinson pot patir-la un/a jove de vint-i-un any, pareix un sense sentit, en tot cas, increïble.

Els que participem en les associacions d'afectats i estem vivint la realitat de la malaltia, també ens quedem atònits davant de tamaña desproporció. El clixé, vellet tremolant, eixe, senyors,  ja ni es veu. 

Ara, la medicació fa que alguns símptomes no s'aprecien però, cada afectat, podria anar enumerant el rosari de símptomes que li afecten i que encara que, amb cares magnífiques i cossos inclús jóvens, estem patint una malaltia que ens invalida per a la realització de tasques, tant manuals com mentals.
 
Quan el nostre cervell, davant de la falta de la dopamina, es ralentitza i en conseqüència, ens quedem, en esta societat d'objectius, sense arribar a cap objectiu, llavors sabem que és el Parkinson.

El dissabte dia 17, ens reunim en l'Associació Parkinson València, dins de programa dirigit als afectats menors de 55 anys. La concurrència va ser apreciable, major que altres vegades, ja que es donava per inaugurada la nova època del programa Apropa´t.

La presentació de cada un dels participant, va donar a conéixer qual era la situació de cada u, però, clar, sense aprofundir. Falta un temps, i cada nou participant es pren el necessari.

L'experiència de què ja portem dos anys en el programa, és sens dubte, favorable. Tan sols haver conegut a cada un dels participants, ha sigut una gran teràpia personal. El comptar amb algú que esta en la teua situació, les seues experiències, les seues pors i les seues armes per a combatre'ls, són, han sigut una ajuda, per a cada un de nosaltres, i la veritat no té preu.

I que rar, no?. Tots amics?. Pues mire voste, sí. No sé que passa però hi ha afinitat.

El dia dels Sants Innocents, va ser un dia de camp, ja que, la nostra visita va ser Llíria. I allí esta el parc de sant Vicent. Pins, aigua, esquirols, aire pur.

Sessió de billar, afició de Pepe i que J. Ramón aprofitá per a recordar el seu temps mossos.

I on va haver-hi, continua havent-hi.
La sala de billar es omplí, ja que, els que pels seus compromisos no havien estat a l'hora fixada, van coincidir a eixa hora. El número de huit, ja és un bon grup. Les conversacions a dos o a tres, coneixent cada un a l'altre/s.

Menjar perfecte en el restaurant Segle XXI. Entrades i arròs amb bolets i rellomello. Dolços, café i cava. Cava de Tomas per a mullar els seus 54 anys.

Despedides i cada un al sa casa.

Jo porte a Tomas a sa casa. Però abans ell m'indica clarament, on estava la feliç estació de Pintor Sorolla. Tènia que adquirir els meus bitllets per al viatge a Lleida d'esta setmana que ve. I en la porta de casa ho deixe, content i feliç de tindre una edat en què ja se sap quasi de tot.

   - Adeu Tomas. Cuida't. Atenció amb l'escaló. No se que volies dir amb lo de la dama d´honor.

D'este dia, segur que cada un ho compta com una bona experiència i la sensació d'haver conegut a uns nous amics. Segur. Hi havia bon ambient. Eixa era la frase.

Fins a la pròxima. Ja sabreu d'ella.

dilluns, 2 de gener del 2012

ApuntesdesdeBenissa.com

Assentats en el banc, amb  la fatxada de la casa dels Orduña al front “és bressol d´una noblesa”, i a l'esquerra el Riberero “qui resa quan sé´n va, una oració”, esperen que aparega el jove estudiant, que constituirà el trio dels digitals. No cal esperar molt. Quan apareix, sorprén la seua altura, i se sent el comentari.  Salutacions entre els tres.
-         Anem.
El carrer Puríssima, sense molt de trafic ara i sense voreres, pareix mes ample. I els tres ocupen una part d'ella en direcció a la Plaça del Portal.
Un d'ells, al passar pel tram de carrer que va des del carrer Pello al carrer sant Cristòfol, s'evadix de la conversació dels altres dos. Al matí ja ha recorregut eixe tram i eixa evasió el torna al recorregut del matí.
La rehabilitació de cases en eixe tram, li ha donat un valor, que no sap si els habitants del poble ho han apreciat inclús. Es fixa en l'edifici de la Llotja, que va ser rehabilitat en els huitanta. I recorda que un dels digitals ho tenia com a avatar-emblema-distintiu en el seu blog. Trist que ho abandonara per unes capçaleres modernes. Creu l'abstret  Digital que no estaria mal una rehabilitació del mateix, deixant-li un lloc en la capçalera dels BTMCDigital.http://benissadigital.com/
Les reunions  s'assemblen a un consell de redacció o consell de consellers, reflexionant.  Les dietes que cobren, solen ser  més humils  que les dels consellers  i  la resta de pocavergonyes de la CAM. O siga, res.
A l'entrar en el local on se celebrara la reunió, el Digital, cridem-li, com diu la seua amiga  Tere Hernandez, “el reporter”,  observa que pel finestral, entra tanta llum, que cega  la visió de l'espectacle, de  “els seus tossals i llomes on cantar el rossinyol”. Però destaca la mola del Penyal d'Ifac, que des d'eixe punt a penes es distingix i que no es reflectix en la fotografia.
-        Massa llum al front, fotògraf aficionat!.
Ix a la seua trobada el restaurador, i es pregunten mútuament per la salut.
-        “Anime i avant, no cal parar”, eixe és el lema.
-         Et seguisc, et llig.
S'acosta l'encantat Digital, lentament, cap al finestral.
-        Perquè Luis García, no faria menció del Penyal d'Ifac en l'Himne a Benissa?.
-        Una deferència cap als de Calp?.
 -    Vicent, quatre-centes set paraules. – Diu el Digital Cap.
-     Si cap, ja acabe.
-     Quin panorama des d'ací. Mira el mar que matisos. Allí pareix un espill.
-     A Luis García, definitivament, no ho van portar a este punt. Ja que, “la brisa fresca del mar que els seus sembrats manté”, és l'única referència al mar.
El consell de consellers, va donant compte dels assumptes que sobre la taula es van exposant, i que el fill del restaurador, amb perfecta dicció, va enumerant i detallant.
L'aprovació per part del consell és per unanimitat de tots els seus components. Es rubrica l'acta amb una foto de família consejeril.
En l'apartat, diguen el que vullguen:
El jove Digital, poc parlador, menciona els seus twitters en relació a la tricolor
La sessió és interrompuda per l'aparició d'un grup de twitteros. El Digital Cap, camera rèflex en rest, a fotografiar al grup. Del mateix ix un jove, l'excap consistorial del Digital “reporter”, es saluden riallers i amb un abraç.
-        Senyors, s'alça la sessió.- Diu el Digital Cap Vicente.
-        Mira, entra en este menjador. Mira el sostre –Diu el Digital Vicent “el reporter”.
-        Vaja, com dissimulant, la foto del Che i la bandera republicana.- Diu el jove Digital Fer.
I al veure la taula i l'aparador, u es veu assentat, celebrant el cap d'any,  donant bo compte del “putxero de polp” de Ximo Cantó.
FELIÇ I MILLOR ANY NOU, SENYORS CONSELLERS!
FELIÇ I MILLOR ANY NOU, SENYORS LECTORS!