Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dimecres, 11 de gener de 2012

AU FÈNIX

Des de Can Bernet - Lleida

Quan he de fer un viatge, especialment si és turístic, solc amb antelació informar-me i preparar la ruta, pensar en tots els imponderables que poden sorgir, perquè aquest viatge sigui d'autèntic plaer i no una prova, com de “reality”  televisiu.


La preparació d'aquest, em produeix més plaer, em diverteix més, gairebé, que el mateix viatge.
Lleida - Seu Vella
El viatge a Lleida (els viatges), no és un viatge que cal preparar, és un viatge repetit, i no per això, no desitjat.

La nova situació personal, em porta a utilitzar menys el vehicle privat i començar a conèixer el transport públic, cosa que d'altra banda, ja venia fent en menor mesura des de fa algun temps.


El tren EUROMED és l'opció triada. Aquest no té ni comparació amb el TRAM - Dénia-Alacant. En un temps de dues hores, ens situa en la romana Tàrraco.


Caesar Augusto mira les modernes naus
La ciutat, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, està situada sobre un turó que s'aixeca com un balcó-talaia mirant al blau intens de la Mediterrània. A la part més alta destaca, com un far de llum daurada, la torre del Pretori Romà. Des d'allà, observant el mar i els moderns vaixells de càrrega, que en el seu port descarreguen, l'estàtua de Caesar Augusto.


El recorregut per les ruïnes de l'antiga Tarraco, fa intuir que va ser una ciutat important.
Pretori Romá - Tarragona
Durant el recorregut per la ciutat actual, observe que, en les façanes, és molt comú la pedra llaurada, i que algunes d'elles són de considerables dimensions. Suposo que fins que el conjunt d'obres antigues no va ser protegit, o quan va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, aquests monuments constituïen una font de materials per a la construcció de la nova Tarragona.

Una pedrera a peu d'obra.

A on vull anar a parar?.

El que vull expressar, és que, encara que la vida la comptabilitzem en anys, mesos, dies, hores, minuts i segons, no és més cert que aquestes fraccions de temps no són res front al temps i edat de l'univers. No som res, quan comparem les nostres miserables mesures, amb el temps universal.

Per això, som una ínfima part d'un buf en un vendaval.


Anfiteatre Romá de Tarragona

Les civilitzacions s'han succeït, i unes s'han anat alimentant de les altres.

Tarragona em va fer pensar que, amb les pedres que els romans van construir l'amfiteatre, altres van construir monuments i edificis, creant les ruïnes, a les que ara altres els presten protecció.

Tarragona, doncs, les ruïnes i els edificis actuals, aixecats amb pedres d'aquestes ruïnes, m'han convençut, que el temps, la nostra mesura del temps, no pot servir-nos per viure.

Cal mirar la nostra vida com aquest ínfim buf, i valorar-la d'aquesta manera. Amb aquesta visió apreciarem cada moment de la nostra existència i la dels altres.


És tan curt el nostre temps que no podem dedicar-lo a realitzar accions supèrflues.

La vida ha de ser intensa i transmetre intensitat.

Si el nostre llegat està construït amb les mesures universals, les generacions futures no tindran necessitat de protegir les nostres ruïnes, perquè no hi haurà, no haurà estat necessari seleccionar,  perquè tot serà aprofitable.
Publica un comentari a l'entrada