«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

divendres, 17 de març del 2017

BERNAT


Després de llegir tot el que s'ha escrit aquests dies sobre Bernat Capó, m'angoixa que algú pense que em vullc arrogar un coneixement i una amistat comparable als que sobre ell han escrit.

Va ser en 1975 quan recorde sentir parlar de Bernat Capo.

Vaig anar amb el meu tio Benjamin al seu xalet de la Costera del Mar, a Moraira.

Anava a començar 5è de batxiller i no volia seguir estudiant. Es van confabular tots, i amb l'excusa de buscar-me una feina em portaven a casa d'uns i altres amics que en compte de proporcionármelo, repetien  la cansoneta de "estudia que després et penediràs".


No va ser aquest el cas. No recorde res especial, només em va quedar la impressió d'un home seriós.

El primer llibre que vaig llegir de Bernat va ser el "Viatge al Solar Morisc". Durant la seua lectura em vaig proposar fer aquest viatge, tal va ser l'impactant interès que va produir en mi.

En les primeres eleccions democràtiques va ocupar la regidoria de Cultura. Jo ja treballava a l'ajuntament. El recorde, sense despatx (quin contrast amb els actuals edils), el seu era el saló de plens i la gran taula, la seua taula de treball. No hi ha dubte que en aquells anys, la intensitat del quefer polític era notable. L'estructura franquista estava totalment activa. I en aquells vuit anys, aquells joves socialistes, amb l'ajuda de l'històric Bernat Capo, carnet número u del socialisme benisser, van aconseguir canviar l'organització i la façana a Benissa.

I quan van vindre els "huns", amb ínfules de cultes, van mostrar que el seu origen era "bàrbar". Van nomenar a Bernat membre de la Comissió Informativa Municipal d'Agricultura. I van venir els anys de la pseudo-cultura discriminativa (la tornada a l'edat de pedra).

Bernat va seguir, és més, augmentá el seu treball compromès, tant escrivint articles, com llibres, conferències i reunions.

El meu amic Josep em va regalar l'obra de Jesús Moncada, "Cami de Sirga". Durant la seua lectura vaig recordar el "Viatge al Solar Morisc". I el vaig tornar a llegir. Des d'aquest moment em vaig fer seguidor en la distància. No sé per què estava convençut que era un home d'un caràcter intractable.

Quan vaig començar a recopilar dades per dur a terme la meva idea de reflectir l'odissea de la portada de l'aigua potable a Benissa, Bernat era un dels pretesos entrevistats.

Vaig acudir a aquesta primera cita especialment nerviós. No sé si és correcte portar com a present a un escriptor, un llibre, que al costat de les meues primeres atrevides paraules, relatives a la seua fama de “pudent” em tenia paralitzat de por.

"Vicent, soc esgitoset, com ara un rampell. Clar que aixo és cuant en toquen el que no tenen que tocar ".

Des d'aquell tardor de 2012, vaig freqüentar el seu despatx. Mai vaig fer l'entrevista que va ser la raó d'aquella primera vesprada. Parlàvem de tot i de tots. Quan a casa meua repassava el parlat, em meravellava la varietat de temes tractats. La facilitat de passar d'un tema a un altre. La calidesa i sintonia entre tots dos. I Lola, atenta: "Voleu alguna cosa ?.

Mitjançant correus electrònics breus, ens anunciàvem o requeríem per una tarda de "xarreta". L'última, el 14 de setembre de 2016, pocs dies abans de marxar a Colòmbia. L'única vegada que li vaig prendre una fotografia al seu despatx, en què tantes hores se'ns va fer tard i m'acomiadava amable però ferm, Lola i ell solien passar una estona amb els seus veïns Concha i Jaime "Dulce" que es trobava postrat al llit.


Fa una setmana vaig tornar de Nova Granada (nom de la Colòmbia antiga). Aclarit el més urgent visite la seua nova biblioteca. El seu racó. Em preparava per a la visita.

Divendres 10, com sempre, abans d'anar, pregunte a Concha que tal esta d'ànims.

No Vicent, no està per a res.

Dilluns 13, Concha em diu que no.

Dimarts 14, a primeres hores del matí em comunica que ha mort Bernat. Estava llegint el llibret "Ocells".

I com un llamp rabiós, gairebé corrent, vaig des de la "Costereta del Convent" fins al safareig del Pou d'Avall, llegeix en veu alta El Rossinyol del Pou d'Avall i les meues llàgrimes formen ones en les transparents aigües del safareig.
 

"I té una altra virtut, la més important, i és que vol tant la llibertat i amb tant de fervor, que prefereix la mort a l'esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i menjar segur. En això s'assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els treuen el seu bé més preuat, perden la il·lusió i deixen que aquesta es vagi extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els éssers vius neixen lliures i lliures han de morir "  

Llegides:

EL ROSSINYOL DEL POU D´AVALL
EL CANT DE L´ALOSA
99 ARTICULOS
ON EST GIGI?
LA CRIMINALA
PERSONAJES INOLVIDABLES
ESTAMPES POBLETANES
10 PERSONAJES MIRONIANOS
COSTUMARI  I y II
DE BERDICA A NAVAYORK
VIAJE AL SOLAR MORISCO
DE RE POLITICA
CRONICO DEL SISE
EL VELLARD I LA GARSA


Pendents de llegir:

ANTOLOGIA DE ESCRITORES BENISEROS
CRONIQUES GASTRONOMIQUES
CRONICAS DE UN PUEBLO
EL TEULADI UTOPIC
PLENILUNI
REQUIEM PER UNA AMISTAD


dissabte, 11 de març del 2017

ADÉU.

Llac Calima
Quantes vegades a la vida diem adéu ?.

Hi ha diferents adéus. Entre els adéus per sempre, i els adéus fins després, hi ha una infinitat d'ells. Alguns són traumàtics i altres alliberadors, i enmig d'ells altres amb molts matisos.


En general, gran nombre de persones, per esmorteir l'efecte, o perquè així serà, substitueixen l'adéu amb un "fins després", més suportable o esperançador.


A 11 kilometos d'altura, i a una distància de 6.276 quilòmetres de Madrid, volant sobre una immensitat d'aigua salada, sense argelaga on agafar-se, sobre l'Oceà Atlàntic, i amb una temperatura exterior - 48º C, vaig intentar no pensar en els adéus.

És difícil aquest exercici, les imatges de cada comiat relampaguejen de tal manera al meu cap, que semblen flaixos d'una càmera captant cadascun d'ells.


Encara que no tinc ni idea quina classe d'adéu-general seria l'apropiat al dia d'avui. Sí que crec tenir idea de quin és el qualificatiu que li donaria jo.  


Un adéu, amb un fins aviat sincerament desitjat. Sì, un fins aviat. Amb un "aviat" real, no contemporitzador, no vague i sense voluntat, si no, un fins aviat, més a prop que lluny.

¿Que vol dir això ?.


Això vol dir, que la petjada, l'impacte vital, ha estat profund. La cultura, la forma de viure la "pobresa" injusta, el conformisme, les mil formes de treure un suplement al minvat sou. El tracte educat i respectuós, amb paraules i fets. La pobresa visible, tan visible que ofèn  qui no està acotumat. El visible fracàs d'una "democràcia" que tolera, o no ataca des de l'arrel, els estralls que produeix la drogoaddicció, proporcional a la corrupció generalitzada i que està present en tots els àmbits de la societat.

Fundacion Nacional Esperanza Contra El Parkinson
La convivència amb persones amb el mateix mal que jo, o altres malalties cròniques, que pateixen d'escasetat o desproveïment dels medicaments necessaris per a un mínim sosteniment de la seua qualitat de vida. La mínima ajuda governamental per aquestes associacions que necessiten de recursos per organitzar infraestructures de manteniment i rehabilitació.

L'abandonament de la tercera edat sense una pensió o amb una ajuda irrisòria, contrasta amb les luxoses clíniques, i els equips d'última generació posats al abast dels milions que es mouen al voltant de la cirurgia "regenerativa" estètica.

Bogota
No hi ha dubte que els anys d'activitat de les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia), la comunment anomenada "Guerrilla", a pesat en tot aquest rosari de caòtiques desigualtats. A ningú se li escapa que si la "Guerrilla" segueix en peu, no és per les seves pròpies virtuts, sinó que hi ha interessos entrecreuats, els bons i els dolents es confonen, fins al punt que un pot pensar que és fictícia. És real en les seues accions, però mantinguda d'una manera fictícia perque va produint "regalies" en personatges que suposadament es mouen en la legalitat i el govern.

L
a cocaina, negoci que ha comportat la florida de "càrtels", veritables poders, corrompedors de polítics i ambs els que la guerrilla va tractar d'emular.

La marihuna i el "pegante" (el que fan servir els sabaters, generalment), tan a mà de la gent, o consegible amb tripijocs i petits furts, i que amb molta freqüència degenera en venjances pel control de les zones de distribució "olles". Aquestes drogues destrueixen a joves i no tan joves, convertintlos en bojos del carrer, furgant escombraries i dormint sota cartrons en qualsevol portal.


Un petit accident de circulació, en general s'arregla amistosament a Espanya. Això no evita que en un primer moment el més afectat o menys culpable mostre enuig. Però la meua experiència va ser especialment trista, ja que un aparent educat colombià, amb fatxenderies i murrieries em va avisar "d´arreglar comptes a la manera colombiana", pronunciat davant al policia de trànsit (qui mira cap al cel com qui mira si plourà), en el cas que la meua companyia d'assegurances no respongués satisfactòriament. 

 "A la manera ....", consisteix en una visita de personatges pagats que amb uns cops, avisarien de mals pitjors, de no donar solució a una situació o deute. Aquests personatges, els sicaris, van tenir en un altre temps un protagonisme important. Avui, n'hi ha, segueixen amb el seu treball fred i sagnant, però menys.
 
Algú dirà que amb el quadre que he pintat, ¿que se m'ha perdut allà?.

Possiblement no sa perdut res, més aviat crec que la meva experiència de vida m'ha portat a concloure que, tot el que he fet per els altres durant tota la me
ua vida pareix no a estat suficient (vegeu les pagues), i ara he vist una raó per ajudar els qui veritablement ho necessiten, sense esperar pagues.

Per això el meu adéu d'avui és un fins aviat, Colòmbia.