Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

dissabte, 11 de març de 2017

ADÉU.

Llac Calima
Quantes vegades a la vida diem adéu ?.

Hi ha diferents adéus. Entre els adéus per sempre, i els adéus fins després, hi ha una infinitat d'ells. Alguns són traumàtics i altres alliberadors, i enmig d'ells altres amb molts matisos.


En general, gran nombre de persones, per esmorteir l'efecte, o perquè així serà, substitueixen l'adéu amb un "fins després", més suportable o esperançador.


A 11 kilometos d'altura, i a una distància de 6.276 quilòmetres de Madrid, volant sobre una immensitat d'aigua salada, sense argelaga on agafar-se, sobre l'Oceà Atlàntic, i amb una temperatura exterior - 48º C, vaig intentar no pensar en els adéus.

És difícil aquest exercici, les imatges de cada comiat relampaguejen de tal manera al meu cap, que semblen flaixos d'una càmera captant cadascun d'ells.


Encara que no tinc ni idea quina classe d'adéu-general seria l'apropiat al dia d'avui. Sí que crec tenir idea de quin és el qualificatiu que li donaria jo.  


Un adéu, amb un fins aviat sincerament desitjat. Sì, un fins aviat. Amb un "aviat" real, no contemporitzador, no vague i sense voluntat, si no, un fins aviat, més a prop que lluny.

¿Que vol dir això ?.


Això vol dir, que la petjada, l'impacte vital, ha estat profund. La cultura, la forma de viure la "pobresa" injusta, el conformisme, les mil formes de treure un suplement al minvat sou. El tracte educat i respectuós, amb paraules i fets. La pobresa visible, tan visible que ofèn  qui no està acotumat. El visible fracàs d'una "democràcia" que tolera, o no ataca des de l'arrel, els estralls que produeix la drogoaddicció, proporcional a la corrupció generalitzada i que està present en tots els àmbits de la societat.

Fundacion Nacional Esperanza Contra El Parkinson
La convivència amb persones amb el mateix mal que jo, o altres malalties cròniques, que pateixen d'escasetat o desproveïment dels medicaments necessaris per a un mínim sosteniment de la seua qualitat de vida. La mínima ajuda governamental per aquestes associacions que necessiten de recursos per organitzar infraestructures de manteniment i rehabilitació.

L'abandonament de la tercera edat sense una pensió o amb una ajuda irrisòria, contrasta amb les luxoses clíniques, i els equips d'última generació posats al abast dels milions que es mouen al voltant de la cirurgia "regenerativa" estètica.

Bogota
No hi ha dubte que els anys d'activitat de les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia), la comunment anomenada "Guerrilla", a pesat en tot aquest rosari de caòtiques desigualtats. A ningú se li escapa que si la "Guerrilla" segueix en peu, no és per les seves pròpies virtuts, sinó que hi ha interessos entrecreuats, els bons i els dolents es confonen, fins al punt que un pot pensar que és fictícia. És real en les seues accions, però mantinguda d'una manera fictícia perque va produint "regalies" en personatges que suposadament es mouen en la legalitat i el govern.

L
a cocaina, negoci que ha comportat la florida de "càrtels", veritables poders, corrompedors de polítics i ambs els que la guerrilla va tractar d'emular.

La marihuna i el "pegante" (el que fan servir els sabaters, generalment), tan a mà de la gent, o consegible amb tripijocs i petits furts, i que amb molta freqüència degenera en venjances pel control de les zones de distribució "olles". Aquestes drogues destrueixen a joves i no tan joves, convertintlos en bojos del carrer, furgant escombraries i dormint sota cartrons en qualsevol portal.


Un petit accident de circulació, en general s'arregla amistosament a Espanya. Això no evita que en un primer moment el més afectat o menys culpable mostre enuig. Però la meua experiència va ser especialment trista, ja que un aparent educat colombià, amb fatxenderies i murrieries em va avisar "d´arreglar comptes a la manera colombiana", pronunciat davant al policia de trànsit (qui mira cap al cel com qui mira si plourà), en el cas que la meua companyia d'assegurances no respongués satisfactòriament. 

 "A la manera ....", consisteix en una visita de personatges pagats que amb uns cops, avisarien de mals pitjors, de no donar solució a una situació o deute. Aquests personatges, els sicaris, van tenir en un altre temps un protagonisme important. Avui, n'hi ha, segueixen amb el seu treball fred i sagnant, però menys.
 
Algú dirà que amb el quadre que he pintat, ¿que se m'ha perdut allà?.

Possiblement no sa perdut res, més aviat crec que la meva experiència de vida m'ha portat a concloure que, tot el que he fet per els altres durant tota la me
ua vida pareix no a estat suficient (vegeu les pagues), i ara he vist una raó per ajudar els qui veritablement ho necessiten, sense esperar pagues.

Per això el meu adéu d'avui és un fins aviat, Colòmbia.
Publica un comentari a l'entrada