Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

9 d'Octubre

diumenge, 31 de juliol de 2016

La Gran Mentida dels indignes.

Fa uns dies vam tenir coneixement i qui pretén repetir com a president del Govern també, de l'existència de l'Informe Chilcot, en el qual, entre altres, s'afirma que els governs, o Blair i Aznar, van pactar donar suport a la Guerra de l'Iraq simulant que treballaven per la pau.


Va afirmar Rajoy al respecte de la notícia, vicepresident d'aquell govern, que va embolicat i no ha tingut temps per a això, i que total ja han passat tretze anys.


El 15 de febrer de 2003, es van donar a Espanya, ia Europa, unes de les manifestacions més multitudinàries de la història democràtica. En aquestes manifestacions es volia fer arribar als governs que donaven suport a la decisió d'un atac al Iraq de Saddam, entre ells el d'Espanya, i amb una participació notable, la voluntat de la majoria dels espanyols d'evitar la via de les armes per solucionar el conflicte amb el dictador.


El dia 13 de febrer de 2003, dos dies abans de la celebració de les manifestacions multitudinàries, el president del Govern, José María Aznar, va demanar fe personal en ell als espectadors que van veure l'entrevista difosa a Antena 3 Televisió. "Creguin-me, estem fent el correcte. Actuem d'acord amb les nostres creences i les nostres conviccions", va ser la seua última frase. La clau de la seua argumentació va ser triple: "El règim iraquià té armes de destrucció massiva. Poden estar segurs tots els que ens estan veient"; "Té vincles amb el terrorisme", i aquesta "demostració" justifica "la duresa de les mesures que s'han de prendre".






El 3 de març de 2003, el Congrés aprova la proposició d'Aznar sobre l'Iraq amb el suport unànime dels populars. Defensades les dues propostes, per Aristegui i Caldera, "per sorpresa va intervenir l'actual president del Govern, Mariano Rajoy per defensar la postura del Govern en aquesta crisi". El ministre ha exigit al líder de l'oposició, José Luis Rodríguez Zapatero, que "done la cara i exposi la seua postura amb claredat". Per a Rajoy, els socialistes actuen en aquest assumpte de manera "basta, ridícula i mesquína". Els diputats de Partit Popular, davant el resultat positiu per a Aznar, l´animen i aplaudeixen. Animen i aplaudeixen una guerra.

Després de 13 anys, estem patint les conseqüències, els atacs terroristes i els desplaçaments humans, que alguns ja predeien: "S'acabarà amb les armes de destrucció massiva, les armes químiques i l'amenaça terrorista que representa Saddam, si aquest s'exilia o es li elimina. Realment pueril aquesta argumentació. L'única cosa que generarà aquesta injusta guerra és, d'una banda, una fallida ja inevitable de la legalitat internacional, i per una altra, l'augment del terrorisme integrista a mitjà i llarg termini, el qual trobarà una plataforma de justificació objectiva, de la que ara no té, i el seu creixement en altres punts del planeta, entre ells Espanya ".  (Baltasar Garzon - Sr. President. El Pais 2003.04.03).



El més greu no és, ni tan sols, que les cèlebres armes de destrucció massiva fossin una enganyifa, originat en informes falsificats.

Tots recordem a Colin Power en la seua condició de cap de la diplomàcia nord-americana, protagonitzant una intervenció en el Consell de Seguretat de Nacions Unides i que va portar la seua figura al més alt nivell. Els seus debats preludiaren la invasió anglo-nord-americana de l'Iraq, però la comprovació que els arguments, les proves i les denunciades armes de destrucció massiva no existien, li va ficar a la Gran Mentida i va danyar les seues aspiracions i el seu historial diplomàtic.


I recordem a una Ana Palacio argumentant sense arguments.


I la fotografia dels quatre de les Açores. Barroso una mica retirat. I Aznar suportant sobre la seua espatlla la mà del pitjor president de la història dels EUA.


L'exprimer ministre britànic Tony Blair ha demanat disculpes pel seu paper en la guerra de l'Iraq. L'últim líder laborista a guanyar unes eleccions ha demanat perdó per utilitzar informació d'intel·ligència errònia; ha reconegut que no va saber preveure el caos que es deslligaria després de l'enderrocament de Saddam Hussein, i ha admès que aquest caos pot haver contribuït a l'aparició i creixement del grup gihadista Estat Islàmic (ISIS).


El més greu és que Rajoy demane als altres responsabilitat, quan ni qui patrocini la mentida, Aznar, ni el mateix, hagin dit ni una paraula, desdint, i reconeixent la Gran Mentida.


I que algú que pretén governar Espanya, afirme no tenir temps per saber de les conclusions de l'Informe Chilcot.


Diu Baltasar Garzón en el seu escrit d'opinió "Temps de canalles" (El Pais 28.2.2004), i jo ho subscric, que: "La postura davant d'aquests manipuladors nats és la de la intransigència ètica; no hi ha pacte ni consens possible amb ells, sinó només l'exigència de responsabilitats polítiques i qualssevol altres que siguin procedents. ", i" Més democràcia vol dir més responsabilitat i menys indiferència; més llibertat i menys seguretat com a únic valor emergent, i, sobretot, més dignitat. 


Avui es pregunten els ciutadans dels països occidentals, que ha passat, perquè estem més insegurs ara. I ningú els diu que és conseqüència directa d'allò, és el resultat, que més enllà dels centenars de milers de víctimes mortals que va originar aquell conflicte, la guerra de l'Iraq i les seues seqüeles directes, han convertit la regió en un caòtic desequilibri, la existència de presons com Guantánamo, fora de tota legalitat internacional, van sembrar la llavor del fanatisme gihadista en què es troba segrestat Occident. La guerra de Síria, la crisi humanitària desencadenada per l'arribada massiva de refugiats fins a les portes d'Europa, la incontrolable escalada de violència que sacseja el món sencer.

En conclusió crec que, d'ofici, pel fiscal de la Cort Penal Internacional, s'hauria d'estudiar l'informe Chilcot, aquest al que Rajoy no pot dedicar-se, i considerar si la Gran Mentida que ens va portar a la guerra de l'Iraq, i que va produir entre els iraquians un nombre total de morts de 1.200.000, i segons dades oficials, i que entre els militars ocupants van ser més de 4.000 nord-americans, un centenar de britànics i altres 100 soldats d'altres nacionalitats, estan entre els crims que assenyala l'article 5 de l'Estatut de Roma: delicte de genocidi (art. 6), de guerra (art.8), d'agressió (art.8 bis) i de lesa humnidad (art. 7).


Seria una manera de donar credibilitat a la Cort Penal Internacional, jutjant si fos el cas, a polítics que van exercir el seu càrrec democràticament, però que les seues decisions puguen ser considerades delicte. En algun cas, com el de José María Aznar, sense signes de penediment ni humilitat cap. Com es veu, no només els dictadors menteixen, assassinen, guerregen i provoquen conflictes per interessos econòmics o de geoestratègia.

Els demòcrates, Bush, Blair, Power, Barroso, Rajoy i Aznar, van mentir conscientment i van provocar mort, destrucció, trencament de la lleis internacionals, detenció il·legal fora de qualsevol norma del dret i la formació d'un monstre terrorista d'imprevisibles resultats.


Hauria de plantejar un debat en el Partit Popular, sobre si mantenir com a candidat a Rajoy, ja que la seua figura política ja de per si, de dubtosa capacitat, podria ser "investigada" per una hipotètica denúncia, al costat dels abans nomenats, davant la Cort Penal Internacional.


O simplement per la seua intervenció en aquella Gran Mentida

dijous, 14 de juliol de 2016

Vaig sentir el fred canó d'una pistola a la templa.

No se quan va començar el fi d'ETA, però els fets esdevinguts en els dies anteriors al 14 de juliol de 1997, estic segur, van fer vomitar a molts espanyols i a una part dels que animaven a ETA.

El 10 de juliol de 1997 va ser segrestat per tres membres d'ETA, el regidor de la localitat biscaïna d'Ermua pel Partit Popular, entre 1995 i 1997, de Miguel Ángel Blanco Garrido (Ermua, 13 maig 1968-Lasarte-Oria, 13 juliol 1997). Els terroristes van mantindre en suspens a tot el país, amb l'amenaça d'assassinar-lo, amb l'exigència que s'efectués l'acostament dels presos de l'organització terrorista a les presons del País Basc en un termini màxim de 16 hores. Davant la negativa del Govern central, la tarda del dia 12 va ser tirotejat en un descampat, morint a la matinada del dia 13.

El pols insensat que van mantenir els etarres davant d'un govern ferm, i la protesta multitudinària de milions d'espanyols, mantenint a Miguel Angel lligat de mans durant el termini concedit per al compliment de la seva extorsió, i el posterior acte de covardia de agenollar-lo lligat de mans el segrestat, encañonale la pistola amb la qual se li van disparar dos trets, va produir un calfred que van sentir els milions d'espanyols que es van mobilitzar, i fins i tot aquells que seguien justificant a ETA.

L'assassinat de Miguel Ángel Blanco va suposar un abans i un després en la desenfrenada carrera del que va començar com un mètode d'arribar a la independència del País Basc, recolzat, animat als membres d'ETA, a produir-se un desinterès lent, silenciós i imperceptible .

El seu segrest i assassinat van provocar un sentiment social de rebuig cap a ETA en grans sectors de la ciutadania. Encara que associacions com Gest per la Pau d'Euskal Herria ja havien iniciat l'any anterior les seves mobilitzacions cíviques contra la violència, a partir de llavors les organitzacions i les expressions en contra de la violència d'ETA van augmentar.

El Fòrum Ermua sorgeix després de la reunió de diversos professors després del segrest i posterior assassinat del regidor. El seu eix d'acció va ser un manifest de repulsa on es proclama la seua oposició a qualsevol negociació amb ETA que no sigui la seua dissolució com a organització armada i la unitat antiterrorista dels dos grans partits polítics, PP i PSOE.

Avui 19 anys despres no se si algú se'n recorda d'aquells dies, d'aquelles hores en què tots els espanyols cofiaben en què els insesatos assassins tinguessen un mínim de seny.

Jo els recorde amb un fred canó en el meu templa.