- "Sí, mama. I això que està plovent. Deixa que te les calfe”, li dic.
En prendre-les entre les meues mans, semblen un ramell de nusos i fràgils sarments. El color pàl·lid creuat amb infinitat de venes, les quals han perdut el color blau, i ara són d'un color fosc indeterminat, donen un aspecte de sequedat, i que ja no hi circula la sang.
Els artells on s'uneixen les falanges, estan engarrotats, amb prou feines pot tancar les mans. Són com els d'una sarment, que en temps de poda, el podador tallaria o directament donaria per acabat el cicle de producció de tot el sep.
De mica en mica van entrat en calor, la meua estufa natural també acusa el dia plujós i desapacible.
Del seu cos només es veuen les mans, el front i els ulls que fa temps que van deixar de veure i han adquirit, també, un color fosc indeterminat.
- “Aquest genoll, aquest, em fa mal permanentment”, es queixa en passar les mans per tot el seu cos, per donar-li la calor filial, l'abraçada per fer patent la meua presència i proximitat.
La conversa s'interromp amb llargs silencis, ella, amb els ulls tancats, jo, mirant les seues mans tan ossudes.
Aquelles mans que em van abraçar quan em van posar sobre el seu pit, acabat de parir. El fill desitjat, després d'aquell primer embaràs frustrat.
Aquelles mans que m'acostaven el mugró, i que jo àvidament buscava, doncs, l'instint em dirigia cap a l'elixir matern.
Aquelles mans que m'escampaven aigua tèbia i netejaven i refrescaven el meu cos.
Aquelles mans a les que m'aferrava quan ja podia mantenir-me dret, perquè em donaven seguretat.
Aquelles mans, que de vegades no eren amistoses i servien per corregir les meues desobediències.
Aquelles mans que cada setmana, amorosament, pastaven la farina i la transformava en uns pans casolans, inigualables, i unes coques de “mullador”, insuperables.
Aquelles mans de les què va se depenets aquells cinc brots que va parir.
Aquelles mans que van acariciar vuit néts.
He infringit la norma i he besat les galtes, la careta anti-COVID no podia ser un obstacle perquè besés les galtes. Vaig abraçar el seu cos i es va estremir, vaig posar el meu cap a la seua falda i les seues mans van tantejar el meu cap i els meus escassos cabells.
Quan vaig sortir al carrer el cel plorava.