Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

dissabte, 26 de març de 2016

Les 10 Claus. EL MEU PARKINSON I LES CLAUS PERQUÈ M´ENTENGUES.

DIA 11 DE ABRIL. DIA MUNDIAL DEL PARKINSON. 
   También se celebra el nacimiento de James Parkinson. 

L'EVOLUCION DE LA MEVA VIDA AMB PARKINSON I LES CLAUS PER ENTENDREM.

Cada pas és una conquesta

Quant vaig trobar la notícia, que fa un temps, França Parkinson va publicar els resultats d'una investigació titulada: "La vida i el patiment amb Parkinson", on l'objectiu era donar veu als pacients que amb la seua vivència diària, podien ajudar a una millor comprensió del públic, dels professionals de la salut, i dels parents, sobre la realitat de la malaltia.

La guia de l'estudi es basava en 10 respostes de persones amb Parkinson. En elles expliquen simplement els seus símptomes, la forma en què ells els experimenten, i que afecta a les seues vides, en les seues relacions i en el seu quefer diari.

Amb aquests testimonis, que es van enriquir en reunions amb intercanvi d'experiències de cada un, es van validar els consells que s'aportaven:
  
- Als malalts per conèixer millor la sea malaltia.
- Als cuidadors poder donar millor suport. 
- Al personal de salut per donar una millor atenció per a "mi" ...... i proporcionar a tots les claus per comprendre millor la malaltia de Parkinson. 

L'ús del "Jo" es basa en la paraula repetitiva de tots els testimonis.

------------------------------

Michael J. Fox
El 5 de desembre de 2015 es van complir els meus 10 anys del diagnòstic de la meva malaltia de Parkinson. Al "ensopegar" fa uns dies amb l'estudi realitzat pels francesos, vaig pensar que aprofitant la meua experiència i les opinions i resultats de l'estudi, fer un balanç del que vixcut i intentar explicar les 10 claus, des del  "meu" Parkinson.  

Les 10 claus per comprendrem millor. 

Estranya malaltia, la malaltia de Parkinson. Cada vegada que algú em pregunta com estic?, com em va?, immediatament em quedo sense paraules i sense idees al cap per transmetre. Fins i tot aquells que coneixen els efectes produïts per l'emotivitat excessiva no entenen com em pot afectar tant per esta simple pregunta.

Si no donem les claus del que ens passa, del que em passa a "mi", sobre el meu simple Parkinson, el meu interlocutor em trobarà molt estrany.
                                                                                                                                                                      
És Es difícil descriure el que esta malaltia ocasiona a mi, ja que esta experiència física és especial. El més confús són els incongruents sobresalts que apareixen .... dels que mai sabem quan i per quant de temps. Puc ser i semblar bastant "normal", i en un moment donat, i de sobte em desintegro fins al punt de no poder estar dempeus. I això, en un moment. He de interrompre, i per evitar que el meu interlocutor no se senti malament, al mateix temps, d'alguna manera, anunciar-li que necessito amb urgència seurem. 


Los sintomas mas conocidos
Poques persones saben el pes d'aquesta malaltia que m'afecta tots els dies, o fins i tot les formes que pot prendre. Només aquells que la pateixen saben de que parle. Experimentem situacions que poden ser incòmodes, doloroses, vergonyoses, de conseqüències lleugeres o simplement còmiques, però sempre d'ansietat ... d'ubicació. Quan les parts, la del moviment i la raó es retroben, no ho vivim sols íntimament, sinó que també ho volem intentar socialment .... però, embrutarem la trobada ?. És més fàcil per a mi aïllar-me per lluitar contra el meu malestar corporal, de quedar bé. I, al mateix temps, encara ser independent, vull participar en la vida social o simplement familiar.

Esta lluita interior m'esgota moralment i físicament. 

Em veig obligat a reconèixer que estic malalt, perquè depenc d'un error que pot sorgir en qualsevol moment. No m'atreveix a trobar-me amb una persona, un plaer, un projecte .... llavors pense molt bé quan programe les meUes activitats, i seran sempre que em senta capaç. Jo després participe en gairebé tot fins al moment, si arriba, de passar del moment del possible al moment de l'impossible, al moment que em temo que ja no hi ha res a fer.

 Vull creure que compleix amb la suficient qualitat i que tinc la comprensió i l'empatia que permetran participar molt temps d'una vida social i pública. 

Per aconseguir això, en les properes  entrades, escriuré, el que al meu parer, pot donar a conèixer les claus per entenderme a "mi" i a esta malaltia tan estranya i desconeguda.

Proxim capitol:

L'EVOLUCION DE LA MEUA VIDA AMB PARKINSON I LES CLAUS PERQUÈ M´ENTENGUES.

1ª. - Tots som diferents.
Tots som diferents. Míram.


dissabte, 19 de març de 2016

Qui em felicitara pel Dia del Pare?

El Dia del Pare està reconegut com a Dia Internacional, i encara que la majoria ho celebren el tercer diumenge de juny, no té una data concreta per a tots els països i no tots tenen el mateix títol. A manera d'exemple, tres països ben coneguts:

Estats Units el tercer diumenge de juny.
Brasil el segon diumenge d'agost.
Austràlia el primer diumenge de setembre.

A Espanya va ser José Fernández Rodríguez, Director Gerent de Galerias Preciados (per als més joves, el competidor en els ´70 i ´80 del segle passat, de El Corte Ingles), el que en 1953 es va convertir en el propagandista de la idea que en 1948, Nely (Manuela Vicente Ferrero), va concebre per a celebrar un dia festiu per a complimentar als pares de les seues alumnes. Més tard es va sumar Ramón Areces Director Gerent de El Corte Ingles i futur propietari de Galerias Preciados.

El Dia del Pare doncs, és una festa, a Espanya, amb uns principis comercials. Un reclam ben col·locat entre el consumisme del Nadal i les posteriors rebaixes i el Dia de la Mare.

Quasi tots els dies de l'any estan declarats dies internacionals d'alguna cosa, alguns d'ells amb uns objectius molt interessants i lloables i necessitats de potenciar, dels quals es passa sense pena ni glòria, tot perquè no venen.

Vaig a centrar-me en el significat de PARE, perquè ja em comence a anar per les branques.

La nostra cultura judeo-cristiana, dóna a les figures del pare i de la mare una rellevància especial. Vegeu que un dels manaments gravats en les taules amb les quals Moisés va baixar de la muntanya Sinaí, deia:

Honra al teu pare i a la teua mare, com Yahvé el teu Déu t'ha manat, perquè siguen perllongats els teus dies, i perquè et vaja bé sobre la terra que Yahvé el teu Déu et dóna.”

I em diran: “Jo no sóc ni catòlic, ni cristià, ni cree en Crist que ho fundá”. “A que em ve este amb el quart manament?”.

Bé, oblidem-nos de la religió, de Yahvé, del Papa i les taules de Moisés. Et propose, amic que em lliges, que opines en un comentari a aquesta entrada, i digues si són raonables les següents propostes:

Els fills:

- Respecte filial envers els pares, que també engloba les relacions entre germans i germanes.
- Gratitud.
- Obediència als pares mentre el fill/a viva en la seua casa i quan és per al seu bé o per al bé de la família, excepte quan l'obediència exigeixca que el fill/a faça alguna cosa moralment equivocada.
- Quan els fills siguen grans i els pares ancians, oferir, si fóra necessari, suport material i suport moral als seus pares envellits, especialment en temps de malaltia, de solitud, descoratjament i incapacitat.
- No negar o renegar dels pares.

Els pares:

- Proveir i cobrir durant el temps de minoria d'edat, de les necessitats per al seu benestar. Donar educació moral i formació cívica als fills.
- Respecte als fills com a semblants i com a persones humanes.
- Disciplina adequada per als fills, però tenint la cura de ser just.
- Aconsellar, no pressionar per a escollir una determinada professió, opció, cònjuge, etc.
- Ser un bon exemple per als seus fills.
- Reconèixer els propis defectes davant dels seus fills per a orientar-los i corregir-los.

Dis-me si et semblen raonables.

Els ancians, avui, i gràcies al sistema de pensions, són en la majoria dels casos, suficients. Però hi ha un grup molt elevat, als quals se'ls crida dependents, que necessita que els poders públics els oferisquen, allò que els que poden no assumeixen, o no els dóna la gana poder assumir.

No fa molt, els ancians vivien amb els seus fills, i depenien d'ells, perquè mancaven d'una pensió. Fa menys, els fills vivien amb els seus pares perquè no els arribava a fi de mes el subsidi de desocupació.

Jo, que sóc fill i pare, pinso en la diferència que els temps han ocasionat d'uns als altres.

Els meus pares, quan va ser el temps es van ocupar dels seus majors, al mateix temps que s'ocupaven de nosaltres, els seus fills. El meu pare tirava 12 hores de treball cada dia. Pocs capritxos ens podia oferir, però si, alimentació, vestit, estudis, exemple .,…

Els meus germans i jo, avui ens ocupem dels nostres pares, abans de res per gratitud i per l'exemple rebut.

En canvi, els meus fills compraran, i no serà a mi, un perfum en Druny, una cartera d'Hugo Boss, un mocador de Emidio Tucci en El Corte Ingles o regals de més fust, com un creuer pel Mar Menor, o un amarre en Port Banus, o qualsevol altre regal de preu desorbitat, donant-li la raó de ser a la celebració, i amb l'objectiu per al qual es van instituir, amb açò creuran demostrar el seu amor perpetu.

Des de fa algun temps vinc “coneixent” casos increïbles. Hi ha fills que deuen tot el que son al seu pare, i per les circumstàncies de la vida, trauen a relluir una ferotgia especial contra el progenitor i obliden al pare dels seus primers 25 anys. Uns altres creuen poder esborrar les petjades de l'ADN en forma de canvi de cognoms. Uns altres li neguen l'accés a un pare per a visitar un fill autista o a conèixer a una néta o rebesneta. Uns altres participen del macabre joc d'inventar mentides i oprobis. Uns altres practiquen la tortura psíquica amb el pare malalt. Uns altres es declaren imparcials i es dediquen a buscar com despullar dels mitjos de subsistència al pare.


I el pare, davant tanta ferotgia, pensara que no va complir com a tal.

Jo, per tant, i tal com estan le coses, de mi m'ocupare jo.





dimecres, 16 de març de 2016

16 de març de 1968. My Lai.

El 21 de març de 2011 , escrivia:

Per a començar hui la meua columna i posar-nos en situació, podríem picar el video i llegir o  cantar la cançó que es transcriu a continuació.  Provem?.


Imagine there's no Heaven
And no Hell below us
Above us only sky
It's easy if you try

Imagine all the people
Living for today
Imagine there's no country
It isn't hard to do

Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one


Imagine no posessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
Or Brotherhood of Man

Imagine all the people
Sharing all the world
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one

And maybe someday you will join us
And the world will be as one


You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
Maybe someday you will join us
And the world will be as one...
                                                                                                                     
                                                                                                                       
És fàcil si ho intentes
I no hi ha infern davall de nosaltres
Per damunt de nosaltres, només cel

Imagina tota la gent
Vivint el present
Imagina que no hi ha país
No és difícil de fer

Res per a matar o morir
I tampoc religió
Imagina tota la gent
Viure la vida en pau

Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un

Imagina que no hi ha possessions
Em pregunte si pots
Cap necessitat, cobdícia o fam
O la Germandat de l'Home

Imagina tota la gent
Compartint tot el món
Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic

I tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un

Pots dir que sóc un somiador
Però jo no sóc l'únic
Tal vegada algun dia t'unisques a nosaltres
I el món serà com un

El mes de març, entre altres sensacions, em porta una, que faig intent d´allunyar, però que m'és impossible. Em porta la sensació d'olor de canó i carn cremada. M'ol a guerra.

Allà per l'any 1964, en ma casa va aparéixer un aparell anomenat televisor. Fins llavors, entre els nostres veïns, només tenien, eixa caixa plena d'imatges, a casa del tio Pepe “El Rull”.
Entre els programes estrela estava el Telenotícies, amb notícies nacionals, internacionals, esports i temps. Començava amb una música i una imatge característica, la paraula Telenotícies donant voltes al voltant de la Terra. 
Al veure als majors, que l'atenció es concentrava en eixe moment davant de l'aparell, cap al que també nosaltres, ens assentàvem atents.

Entre els anys 1964 al 1973, els presentadors del telenotícies de les 9  de la nit, que jo recorde, van ser, Jesús Álvarez, David Cubedo, Eduardo Sancho, Ramón Sánchez Ocaña i Rosa Mª Mateo. Els del temps eren  Marino Medina i Eugenio Martín Rubio (alumne del Pare Arbona).

VIETNAM

La notícia recurrent, pesada i que produïa fartera era la guerra de Vietnam. Va ser pues, la notícia de la meua infància i adolescència, des dels 6 als 15 anys, cada dia, vaig veure la notícia de la guerra de Vietnam. 

Els bombardejos massius, l'ús d'agents químics, la crueltat retransmesa pels mitjans de comunicació, van fer enormement impopular la política d'EE.UU. Dins del propi país, l'oposició a la guerra es va estendre entre la joventut lligant-se a moviments contra el sistema, com el moviment "hippie". 
Al Gener de 1973, es firmá en Paris un acord de pau. I els EE.UU. van abandonar el Vietnam derrotats, la qual cosa va suposar un trauma pels 58.000 soldats morts, 300.000 ferits, centenars de milers de soldats amb addicció a les drogues i amb seriosos problemes d'adaptació a la vida civil, EE.UU. va quedar, amb una generació desapareguda  o desequilibrada.

El 16 de març de 1968, es va produir una de les mas vergonyoses accions que l'exercite americà perpetra a Vietnam, la matança de My Lai, on sense cap mirament van violar les dones i les xiquetes, van matar el bestiar i van prende foc a les cases fins a deixar el poblat arrasat. Per a acabar, van reunir els supervivents en una séquia, i allí van disparar fins a matar tots els habitants de la zona (és a dir, ancians, dones i xiquets). La xifra  s'estima que va haver d'estar entre 347 i 504.

IRAQ

El dia 20 de març del 2003, amb el nom “quasi” religiós de Nou Alba, dóna començament la guerra d'Iraq. Abans, en tots els països del món es van realitzar manifestacions multitudinàries en contra d'un arreglament bèl·lic. A Espanya, les manifestacions multitudinàries, es van repetir en totes les ciutats, constituint-se col·lectius contraris a la invasió. “NO A LA GUERRA”, va ser el crit unànime en Espanya.

En el Congrés espanyol, el govern, sol·licita l'autoritzaven a la intervenció espanyola en la guerra, basant-se en la falsedat. Especial vergonya em causa l'actitud festiva i “cachonderil” dels diputats del Partit Popular. Però el que em va omplir de vergonya impotència i ràbia, a més de l'afirmació del president Aznar sobre l'existència de les armes de destrucció massiva (mai trobades), va ser la foto del trio de les Azores, amb la mà del president Bush sobre el muscle del president Aznar, que pareix una foto de companys de col·legi.
La principal justificació per a esta operació, va ser la falsa afirmació que Iraq posseïa i estava desenrotllant armes de destrucció massiva. Van sostindre, d'una manera interessat i tendenciós, que Iraq representava una imminent, urgent i immediata amenaça als Estats Units, al seu poble i als seus aliats, així com als seus interessos, Després de la invasió, el grup d'investigació a Iraq va arribar a la conclusió que no hi havia cap, en el moment de la invasió.  

Es va insinuar que alguns es beneficiarien, tal com digue el germa de Bush, o con al president esàñyol que va dir que sortiem del olvit de la historia. El cas es que l´ultim motiu era el petroli i res mes.

La mentida costa 1.033.00 morts i 854.000 milions de dòlars, i la vergonya de la notícia dels abusos i tortures en Abu Ghraib I la Massacre d'Haditha.

Mi Lai reviscut, la guerra de Vietnam de la meua joventut adolescència, una altra vegada,  Després de trenta anys.

Ara, llig, veig,  sent, que l'objectiu és Líbia. Ara Gadafi és el dimoni, quan no fa molt, quan visitava un país, se li condicionaven terrenys per a poder acampar el seu estrafolari campament. El que es fa amb Teodoro Obiang, i no fa molt amb Hosni Mubarak, a qui es considerava un bon aliat en el món àrab. 
En fi, mantindre, a costa de l'explotació, la fam, misèria i mort de sers humans, a qualsevol dictador que ens interesse mantindre en el seu lloc, sense importar-nos, la repressió i l'explotació dels nacionals del sàtrapa de torn. I si se li invadix, vexar als mateixos nacionals, pels alliberadors, amb la repetició de Mi Lai,  Abu Ghraib I Haditha.

Per això, març em porta la sensació d'olor de canó i carn cremada. M'ol a guerra.

Per a allunyar eixa olor, taral·le  IMAGINE