«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

Ultima novetat en el meu canal de You Tube

diumenge, 21 de juny de 2020

El banc del meu pare.


 El meu pare, durant 52 anys, va treballar en un banc, 8 hores diàries i de vegades més. D'aquests 52 anys, 25 va perllongar aquestes 8 hores en 4 hores més. Aquestes 4 hores a casa nostra, en un banc humil, però de la seua propietat.

Tots els dies feiners, a les 7:30 sortia de casa. De camí s'ajuntava amb Julián Font i Joan de l'Alfama, i eren dels primers en arribar. Aprofitaven aquesta estona per fer una mica de "xarrao". Aquesta rutina els feia ser els mes puntuals. Segur que a les 8, a l'obrir les portes allí estaven tots tres.    
                                                         Va treballar de valent per tirar endavant  a la familia.  Fa 4 anys que va morir, tal dia com avui, 21 de juny, tenia 91 anys. 

                                                      Va gaudir de gairebé 30 anys d'una feliç i ben guanyada jubilació.                                                                                       Avui vull compartir el seu record amb els que el van conèixer, i amb els que no, fer-los saber qui va ser el meu pare.                                                                                                                                     Vaig aquests dies rebuscant fotos antigues per compartir en un grup de Facebook. I em trobe amb algunes de el Taller de Mobles Ivars.

- Ostic !!!!, Perdó. Què equívoc he provocat amb el títol d'aquest article, no els havia dit que treballava al Taller de Mobles Ivars .

Ja em perdonaran, últimament camine amb tant debde oferint ajudes i al mateix temps cobrant comissió per la llibreta, per la targeta, per cartera, per avenços, per devolucions, per certificats, per entrar, o per sortir ..... que no els vaig dir que el banc a què em referia era un banc de fusta, era un banc de ebenista, del Taller de Mobles Ivars.
José Ivars Jorro
 Allí també va treballar el seu pare, Vicente Ibáñez Capó, el seu germà Vicent, alguns dels seus oncles i el seu cosí Pedro Grimalt Ibañez "Farol". S'entrava d'aprenent i se li assignava un mestre. I segons l'interès i la vàlua s'anava progressant, fins ser-ho un mateix, si adquiria els coneixements, de mestre d'aprenents. El seu mestre molt estimat va ser, Jose Ivars Jorro,      " Pepe la Casella".                                                                                  Avui, ha quedat d'aquella fabrica, l'edifici actualment reconstruït, el qual ha perdut l'olor del moble, de la fusta, de les serradures .... només qui va tenir el privilegi de treballar o freqüentar, per relació familiar amb algun treballador, pot percebre encara els diversos olors, segons en la secció on siguis.
Aquella fàbrica de joies artesanals estava condemnada a desaparèixer, com ha desaparegut tot allò que suposava creativitat artesanal. Avui, les màquines baix les ordres d'un computador, amb dissenys de programes d'ordinador, tallen, peguen i empaqueten un producte sense ànima.

Avui tots els mobles, com tot l'actual, té una caducitat o resistència d'ús. Vida curta i sense reparació, "5 anys i canvi de look". La xapa i l'aglomerat han substituït fustes excel·lents com: la noguera i cirerer espanyol, o d'importació, Pal Sant, sicòmor ....

Les ferramentes i aplicacions de bronze o or, eren de bon material, no de llautó xinès de dos usos. El polit amb tractament manual "de munyiqueta" (amb el moviment del canell de la mà), rebutjant els sintètics més moderns de fàcil ratllat. La marqueteria, reixeta i entapissats de materials de qualitat i de per vida, no com la  de mireu-me i no em toquis" ...

Amb tot, els preus van guanyar a la qualitat, la bona qualitat i bellesa artística i al mateix temps funcional, tots van  anar a la fallida.

I com sempre, començe per col i acabaré per "bleda", si no em recondueix.

I avui, qu'el recorde especialment, i vaig traient una a una, cada eina de la seua caixa d'eines, no puc més que recordar-ho amb molt d'afecte i reviure moments, molts feliços, gràcies a la seua dedicació i treball.                                                                                                        Arribar a casa amb el llapis a l'orella, era senyal d'un treball de mai acabar .
                                                                   Cinc eren el motius de la seua vida. I Fina Mas el seu amor i suport en el manteniment d'una llar model.                                                                                                                                      Avui només el puc recordar amb amor i agraïment pel seu exemple de vida i pel que sóc.  Confese que després de quatre anys sense vessar ni una llàgrima per la seva mort, plore per cada eina que vaig recol·locant a la caixa d'eines. Les reconec pel signe de les seues inicials, tal com feien els antics constructors de la' Edat Mitga. 

Jaime Ibañez Castells   "magister"  "artifex practicus".




By  Vicent Ibáñez Mas - 2020

nicaralvent@gmail.com























dissabte, 13 de juny de 2020

Hui sera un dia de merda.



Tres dijous lluïen més que el Sol, el Dijous Sant, el Corpus Cristi (Cos de Crist) i el dia de l'Ascensió.

 A Benissa, la festa de Corpus era doblement festa. A la parròquia el dijous, i diumenge, al Convent dels PP Franciscans. Des de molts dies abans, els seminaristes realitzaven amb didalets de paperets de colors, composicions relacionades amb les festa. Els veïns dels carrers: Zacarias, Escoto i san Jose, les embellien amb els anomenats "Arcs del Corpus".

Quan van asfaltar els carrers i els veïns es van dedicar a veure la televisió, no tenien temps per a treballs tan delicats, per la qual cosa es va passar als gallardets. Cada any s'inventava un model nou, primer van ser de paper i després de plàstic. Cada any la foto del grup d'autores del l'adorn del carrer Pare Zacarias. Ara, ni hi ha Franciscans, ni seminaristes, ni veïnes avorrides.

Tot just si ha passat aquest dijous dia 11, el Corpus de l'església i aquest Diumenge 14, el Corpus de el Convent, i no s'ha notat res. En un altre temps, a les tardes, la placeta era plena de nens. En l'actualitat, amb prou feines es veu algun nen amb els seus pares que va de pas.

És comprensible. Encara que llueix un cartell que prohibeix que els gossos vagin solts i que defequin o orinin en aquest recinte, i adverteix d'una multa de 600 euros, és, per voluntat d'alguns ciutadans pel que s'ha convertit en una latrina canina. I encara que alguns propietaris recullen les deposicions de les seues mascotes, dels orins que marquen territori no és tan fàcil treure la petjada.



La Placeta del Convent, aquest any sense festa de Corpus, amb les jardineres plenes de merdes, per l'arena alguna que altra deposició, i les parets de pedra tosca, d'un color marró i amb una olor nauseabunde, fan preveure, que de no actuar de forma contundent, a poc a poc es converteixi en un parc caní urbà, al què es podria arribar a substituir el Corpus, pel sant patró dels gossos, sant Roc, amb una festa que seria el dia 16 d'agost.

La situació és tal, que des de l'Alcaldia, s'hauria de prendre interès sobre l'assumpte i si la regidoria responsable de zones verdes urbanes, manteniment i tinença d'animals, després de la campanya "Hui serà un dia de merda", que es va dur a terme temps  enrrere, ha pres alguna acció que acab per sempre amb tal incívica practica, a més d'insalubre i que diu als nostres visitants que classe de poble som. I si a més de l'anterior es conclou, també, que hi ha alguna incompatibilitat d'un negoci privat relacionat i  una responsabilitat publica, es resolgui el més aviat possible.




Vicent Ibañez Mas

nicaralvent@gmail.com


Fotografies de guarniments, de la façana de l'convent, del carrer pari Zacarias i del carrer sant Jose. Taules d'adoració de l'Santíssim, durant la processó del dia de Corpus.
















Zona de la placeta on hi ha mes concentración de mierda.