Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

dimarts, 10 de setembre de 2013

TRENTA - I - UNO.- L´ EP i JO. AIGUA PASSADA

   10 de setembre de 2012, 14,20 hores.

- Jo estic malament. I tu necessites ajuda.
- No vaig a anar, aqueixes putes et donen la raó. Tu amb els teues parauletes.
- No m'agrada com em tractes.
- Què vol el senyor?. M'has destrossat la vida.
- M'aniré. M'aniré. M'aniré. M'aniré ………
- On vas a anar tu?.
- No puc seguir així. La gota malaya. Cada moment. Tots els dies.
- Estas mort.

S'arranca els anells de casada i els llança sobre la taula.

- M'aniré……
- No eres ningú.
- M'aniré ….

Una galtá i una escopinyada en la cara van ser els últims gestos que li va dedicar, Mentre ell estava amb els braços oberts en prevenció davant aqueixa actitud violenta que havia adoptat últimament i que en aquesta ocasió es produiria per tercera i ultima vegada.


L'escopinyada, li va recordar el que presenciá de molt xicotet, per part d'una xica jove al seu veí, l'oncle Roquet.

Aqueixa acció va silenciar, el repetit, més de mil vegades en els últims mesos: “M´anire”.

36 anys. Va ser un error?. Havia de ser?. Influïs. Què influïs?.

El cas és que és un fracàs. Un trist final. Un inesperat final.


No podem atribuir la responsabilitat a un motiu concret. No podem atribuir la responsabilitat a un dels actors de la història. El cas és que no van saber gestionar la crisi. Els factors que els envoltaven recolzaven l'enverinament. No van aprofitar, cap dels dos, els professionals que es van oferir a intervenir. No hi havia confiança. Els qui podien haver influït no ho van fer en positiu. És més, avui un dels principals actors és part influent en la situació actual. Mai ho va imaginar, encara que no l´estranya, els gens s'hereten.

El detonant tindrà a veure amb l'actitud enfront dels canvis que es produeixen arran de la malaltia?. Una part, pot ser sí.  I per descomptat amb l'actitud dels altres, també.

Detonant, sí, ja que no solament per l'aparició de l´infermtat era suficient, estava convençut que els fonaments no eren ferms.

Amb l'acusació de, 36 anys de pur egoisme personal. De tirania i autoritarisme. De menyspreu i control. De foment de l'allunyament del fill, que d'altra banda era igual que ell. Eren els retrets, la comparació en negatiu.


Durant 36 anys va treballar. Del treball a casa. De casa al treball. Una època d'activista sindical, que li va restar més que li va sumar.

Els seus guanys servien per a viure i millorar la llar que no reunia condicions d'habitabilitat i comoditat. Bany, menjador, cuina, portes de pvc amb cristall tèrmic, persianes, calefacció, aire condicionat, acristalament de la naya, terrassa i piscina, etc. Pintor, lampista, electricista, jardiner, agricultor, obrer.

Dos fills, amb les mateixes possibilitats però diferent mentalitat. Un sense mesura ni control, mans foradades i sense interès. De la jet-set. L'altre, total, seriós i responsable.

Sempre a la disposició de capritxos, ocurrències i necessitats dels sogres. Xic per a tot, des de col·locar una canal a dutxar al malalt abans d'una operació. Acompanyant nocturn en cadascun dels ingressos hospitalaris. Nou operacions d'ella, dues de la sogra, i 7 dies complets amb el sogre.

Envejat i fomentada la malvolença amb la indiferència del seu sogre cap al seu cunyat, es va guanyar el títol de “fill de puta”. Títol que hauria de tenir ben guanyat doncs ningú, i estaven tots presents, ningú va discutir. L'enveja és una malaltia i la malalta dels ulls saltons mai va tenir un gram de seny, acompanyada, açò sí, pel seu il·lustre i hacendos consort.


S'esperava d'ell, no s'esperava per a ell.

Va fallar. Les noces d'un i els estudis en l'estranger de l'altre, van acaparar tota l'atenció de la qual sempre va ser més mare que esposa.

Ell estava malalt i ningú ho reconeixia així. La va afrontar sol. La seua aparença externa no delatava malaltia, per la qual cosa, la participació de la família en la preocupació terapèutica era nul·la.
(Algú ha dit que predica des del blog i preten donar pena. Gens més lluny de la realitat. Preten viure. Açò sí).

- Quan siga ja veurem.
- Quan siga?. Ja és. Ja estic malalt. No m'han manat a casa com un regal. M'han declarat incapacitat total per a qualsevol treball.

El fort, el motor, el que no necessitava a ningú, ara estava sol. No se li veia malalt. Cadascun sentia que la seua preocupació era el més important. A ell, ningú li va fer una abraçada, una besada, un “ací estem per al que et fem falta, papa”.

Els va portar a l'Associació, volia que la psicòloga els informara del procés i les conjuntures previsibles. Ell ja les havia assumit. Un dels fills va comentar:

- L'únic que ho té clar és ell.

I cadascun va seguir al seu.

La situació, la malaltia, la medicació ….. ell se sentia sol. Necessitava un muscle, unes mans, uns ulls … els que volia i estimava no estaven. Estaven amb unes noces, uns estudis, un fill i un peu.

Va ser un error?. Havia de ser?. Influïs. Què influïs?.

Tal vegada podia haver sigut d'una altra manera, però va anar així, d'aquesta manera.


Quan va sentir l'escopinyada en la seua cara, va saber que era el segell de comiat, creia que temporal, però prompte, molt prompte notá que les decisions o els consells anaven en una altra adreça.

Els comptes i targetes bancàries, al contrari del que anaven anunciant, les van buidar, deixant a l'escapolit sense un cèntim. Durant uns dies va viure de pensió en Lliria, el seu company Pepe li va donar bons consells. A la volta en el seu correu una citació d'un advocat ho comminava a reunir-se per a dissoldre la societat conjugal. Als pocs dies la Guàrdia Civil li requeria perquè es presentara en la caserna acompanyada d'advocat.

Per la població de residència es va córrer la veu d'un abandó de llar amb la retirada dels dipòsits i comptes bancaris i pertinences personals. La fugida amb una persona amb la qual mantenia una relació.

Per la població de naixement i treball, la llengua bífida de la consogra s'encarregava d'explicar el que ningú li havia preguntat. Amb el seu cabàs de voga anava transportant merda: veritats, invents i mentides. No tenia mirament, en la seua casa hi ha suficient material del mateix interès del que repartia, però aqueix, aqueix no ho pregonava.

Els avis, els altres, els pares de l'escapolit, van deixar de rebre les visites de la néta, que mentre li va interessar, va ser alimentada gratis. Els germans, cunyades i cosins van pagar també amb l'oblit. La falsedat, els gens a flor de pell. La de la llengua bífida, va deixar de “pamplinejar” a l'àvia, i portar-li presents. És més, es van fer invisibles.

Amb aqueixa actitud, el retrat dels personatges, reflecteix la raó o la desraó.

És veritat que la subvenció periòdica, “papa, una coseta, podries posar-me diners en el meu compte”, es va tallar. “Per la plata balla el mico”. Se suposa que els amarres i viatges seran menys.
I es així que la de la jet-set no podrà portar el seu tren de vida.

Avui, un any després d'aquell detonant, una demanda de divorci es dilucida en un jutjat.


L'escapolit, depenent d'una pensió, sense habitatge, el que té a mitges  li van canviar el pany al portal i l'habitatge i la van llogar. Paga un préstec personal que el seu import ingresá en el compte de la filla per a les despeses de noces. Paga el finançament d'un dels vehicles familiars. Paga un lloguer per l'habitatge que habita. Ajuda en els seus estudis en l'estranger al fill, és un compromís de pare i d'home que no pot deixar de complir. Paga les medicines i les teràpies pròpies de la seua malaltia. Viu i paga l'ajuda que rep per la seua incapacitat.

Esta arruïnat, 36 anys treballant i no te res. Arruinat, sí, tal com desitjava un washap que va rebre fa un any.

La ruïna és econòmica.

I per més que li pese alguns, la ruïna física, arribarà, però no a costa de la ruïna psicològica.

I Sabina diu:

AGUA PASADA

Lo peor del amor cuando termina
son las habitaciones ventiladas,
el solo de pijamas con sordina,
la adrenalina en camas separadas.

Lo malo del después son los despojos
que embalsaman los pájaros del sueño,
los móviles que insultan con los ojos,
el sístole sin diástole ni dueño.

Lo atroz es no querer saber quién eres,
agua pasada, tierra quemada,
que de igual esperarte o que me esperes,
que no seas tú entre todas las mujeres,
que la cuenta está saldada.

Las canciones de amor que no quisiste
andan rodando ya por las aceras,
las tocan las orquestas de los tristes
pa que baile don nadie con cualquiera.

Las maletas que llegan sin tu ropa
giran perdidas por los aeropuertos,
la pasión cuando pasa es una copa
de sangre desangrada en el mar muerto.

Remendar las virtudes veniales,
condenar a galeras los archivos,
cuando al punto final de los finales
no le siguen dos puntos suspensivos.

Peor es no saber quién eres,
agua pasada, tierra quemada,
que de igual esperarte o que me esperes,
que no seas tú entre todas las mujeres,
que la cuenta está saldada.
Publica un comentari a l'entrada