Reconèixer l'error. Donar la raó.

El 31 d'octubre de 1992, Juan Pablo II va reconèixer solemnement que la condemna de Galileo Galilei va ser injusta, 350 anys després de la mort de l'astrònom italià.

Galileo és considerat com el pare de l'astronomia moderna, el  pare de la física moderna  i el  pare de la ciència, les seues idees i propostes, al costat d'altres destacats personatges, van propiciar una renovació en el camp de les arts i les ciències, tant naturals com humanes. Este canvi va trencar amb la bàrbara edat Mitjana, nomenanse l´epoca del Renaixement (s. XV-XVI) .

A manera d'exemple, diré, que en l'epoca del Renaixement van destacar, entre molts altres, noms com: Leonardo da Vinci, Shakespeare, Miguel Ángel Buonarroti, Rafael Sanzio, Sandro Botticelli, Bramante, Fra Angèlico, Miguel de Cervantes, Isaac Newton, Dante, Gutenberg....

Passats els anys, i mort el protagonista d'un fet rellevant, i que fins i tot en el seu moment es va considerar punible, i de fet se li va castigar. En alguns altres casos, fins amb la seua vida, a voltes, i massa tart, en un atac de seny, a algú se li ocorreix  homenatjar. 

Jo, escèptic, pense que són actes oportunistes, i que pocs ho fan per justícia, si no per a lluïment propi o interès partidista.

El que vull expressar es compleix completament i em serveix com a exemple el cas de Galileo, i és el paradigma de el “sí, però”.

En el cas de Galileo Galilei hi ha un " sí, però ". Encara que Juan Pablo II va demanar perdó, no va haver-hi rehabilitació, i no va anar així perquè adduint que en el seu moment mancava d'arguments científics per a sostenir les seues teories,  l'Església era innocent, ja que el savi no prestá obediència al magisteri de la mateixa. O siga, que d'haver acceptat el seu error no hauria sigut sancionat, però al mateix temps la ciència no hauria progressat. Tal incongruència ens passa a nosaltres permanentment en la nostra vida social i laboral.

Som incapaços  de reconèixer errors, de demanar perdó,   i si manifestem el desig de fer-ho, no ens acontentem amb dir-ho,  hem d'explicar-nos, i en eixa explicació introduïm el “sí, però”, certificant que no estem plenament convençuts del compromís del que estem dient.

- Vicent. I per a este final, era precisa tanta explicació i exemple amb Galileo?.

En llegir l'efemèrides del 31 d'octubre de 1992, vaig aplegar a concloure que si amb un savi de tal envergadura, encara avui, hi ha un "si, però", quants "si, peros" emprem cada dia en qualsevol  simpleria, per no donar el braç a torçer?.