Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

Mi canal de You Tube

divendres, 13 de febrer de 2015

La guerra de la meua vida.


M'atrevisc en aquesta entrada a dir que hi ha diverses formes de guerres, i ací vaig a definir dues, la guerra d'exèrcits amb armes i guerres d'actituds.

La televisió a Espanya va començar a emetre en 1956. Pocs eren els que es van atrevir a comprar aquell aparell, per car i per desconfiança.

En la meua casa, calcule jo, que ja ho teníem l'any 1963. L'assassinat i funerals de John Fitzgerald Kennedy ja ho seguirem des de la tele recentment estrenada.

Des de l'any 1959 al 1975 en tots els Telenotícies la notícia estava en un país, el qual quasi ningú sabia situar en el que en aquells temps es deia mapa-mundi. 

Aquests dies es compleixen 42 anys de la derrota, "fugida", dels Estats Units de Vietnam. La no guerra del Vietnam, no va existir oficialment, doncs mai ningú li la declará a ningú, ni va haver-hi rendició de part alguna. L'excusa de la defensa de Vietnam del Sud com a país democràtic, enfront del comunista del Nord, no era certa. EEUU pretenia establir una base militar en aqueix país. I el que va començar amb unes fustigacions de la guerrilla del Front d'Alliberament (Viet Cong), sent president Kennedy, amb un destacament d'11.000 soldats, va anar creixent amb els posteriors presidents, Nixon, Jhonson i Ford, arribant a la fi de 1960 a 500.000 soldats amb el president Jhonson.

Va ser la guerra de la meua vida, doncs totes les nits sopàvem amb Diego Carcedo, Miguel de la Quadra Salcedo des de Vietnam i Jesús Hermida des de Washington. 

Va ser una guerra sense censura, els periodistes anaven darrere dels soldats americans, que tenien una mitjana d'edat de 19 anys, vestits com ells per a evitar errors. Van arribar a participar fins a 2.300 periodistes, dels quals solament 5 eren soviètics.

Mentre allò que semblava una sèrie de televisió que ocorria en la selva de la península la Indoxina, es produïa l'assassinat de Kennedy i del Che, el maig francés del 68, l'arribada a la lluna, l'explosió del negoci del petroli, la minifaldilla, la lluita pels drets civils … 

La revista Life publica les fotos dels soldats morts en una sola setmana 242, i comencen els moviments pacifistes, amb la música dels Beatles. Els soldats tornen d'amagat, tants morts comencen a “fer olor”. Hi ha desercions.

EEUU bombardeja i crema pobles sencers, usa armes químiques, es dóna a conèixer el succeït en el llogaret de Mÿ Lai. En el Nadal de 1972 es deixen caure 20.000 tones de bombes.

Es calcula que van morir entre 1 i 5 milions de persones.

EEUU va tenir 58 220 morts i 303.000 ferits.
 

Saigon és avui una ciutat plena de bancs i multinacionals, com qualsevol ciutat occidental. 

I la guerra va ser un negoci que àdhuc avui perdura. Els joves que no van morir, aquell infern els deixá lesionats i a quasi tots tocats. I com una vergonya nacional se'ls té ignorats.
 

En el Cementeri Nacional d´Arligton, hi ha milers de creus alineades, són els morts. Una guerra amb morts físics. I amb morts psíquics i emocionals.

Eixa que he relatat, pensava jo, era la guerra de la meua vida des de la butaca còmoda de la meua casa. Des de lluny veia morts, ferits, lesionats, anats, …. Horrors, odis i impietat.

Però siga com siga, cal considerar que hi ha guerres sense sang. Amb dos o 2.222 contendents. Guerres que no dessagnen, però desgasten cos i ànima. Són les guerres incruentes, les guerres que es lliuren en silenci entre parelles, entre germans, entre pares i fills, veïns, pobles, etc.

I concrete més. Eixes guerres familiars que desmenteixen que les paraules, frases i carícies d'uns altres temps eren vertaderes. Pot ser que qui així s'expressara confonguera amor per comoditat i bona posició. Eixes guerres que destrossen psíquicament als contendents i als fills, si n'hi ha.

Eixes guerres en les quals no es conforma l'agraviat amb la sentència d'un jutge, necessita veure arrossegant-se al ferit de mort. I a més busca l'excusa per a castigar a la resta de membres de la mateixa sang del condemnat.

Guerres que a voltes s'exerceixen sobre malalts. Guerres on val tot, on la influència de la malaltia i la medicació no es reconeix, i s'aprofita la seua feblesa per a enfonsar-ho més encara.

Estava equivocat, la de Vietnam era la guerra sagnant de la meua infantesa, aquesta última és la vertadera guerra de la meua vida.

Publica un comentari a l'entrada