Pàgina personal de Vicent Ibañez i Mas

Hola Vicent. Molt be, gracies. M´agrada pensar que no vorer als meus amics tots els dies no significa perdre la seua amistat, de vegades no es així, peró en eixe cas pense que sols eren coneguts.
Ana.

SI VOLS ESTAR AL DIA, APUNTA EL TEU CORREU I T´ENVIARE LES NOVETATS

LLIBER

dilluns, 16 d’abril de 2012

Kapadokya, Patrimoni de la Humanitat. (5)

En persa, terra de bells cavalls.


La regió de les mil esglésies. La regió de les vivendes enclavades en les muntanyes de pedra toba. De les ciutats subterrànies. La regió dels Dervixes. El refugi dels cristians.
Té Capadòcia, un paisatge tal, que a l'abril s'assembla a La Manxa. Grans extensions de terra on comença a créixer un incipient sembrat de gra. De sobte un paisatge fantasmagòric. Grups de gegants sense braços paralitzats per algun tipus de gas. Muntanyes punxegudes amb portes i finestres. Roques amb formes capritxoses, I si parem i observem, esglésies excavades en la roca, amb pintures i columnes, qual catedral romànica.

Després en una Caravanser antiga de Turquia central, onze hòmens, deu Semacên i el Semacên Basi, realitzen un acte religiós durant quaranta minuts, la Semà.

Mentres quatre d'ells, els Dervixos giren, els altres, amb instruments musicals acompanyaven els seus girs. Participar en la seua representació, produïx un efecte propici per a pensaments positius i de superació. La vida és un gir, una volta, té un temps a arribar a eixa conclusió.

En cada parada turística, ens trobem amb els hereus dels constructors de la Torre de Babel. Les cent llengües que s'escolten en els racons abans descrits, confirmen que Capadòcia és un lloc de pelegrinatge. Els pelegrins busquen, i no esta assegurat la trobada de la llum que ens marque el camí correcte.


La típica nina de tela, fràgil i senzilla, reflectisc el caràcter plàcid i calorosos d'eixos pobles, vestides cada una, de distints i vius colors, aclarixen les nostres idees. I és que, esta clar que els pobletans somien, perquè els seus colors primaris són apagats i escassos.

La pedra toba té el seu museu a Capadòcia. La facilitat per a treballar en ella, excavar i construir, queda patent en el Museu a l'Aire Lliure de Görem.

I nosaltres, curiosos del món, xafant el territori, produïm un pols aspre i sec, que amb la pluja és arrossegat als barrancs i d'allí al mar.

Els curiosos del món desgastem el territori, produïm erosió, i molts més impactes. Som com Àtila, el nostre rastre és destrucció.

Les belles i estranyes formacions de la Capadòcia, tenen data de caducitat.

Quan ens dirigim al xicotet aeroport, recorde la festa de la Nit Turca, on la dansarina del ventre, entre altres, m'invitá a eixir a la pista. Jo no estic ni per a nits turques ni danses del ventre. Més be per a llits turcs i flexions abdominals.

Josep descansa, perquè huit dies de pigall d'un parkinsonià, esgoten.



Gracies Josep, gracies amic, pel teu temps.


Nevşehir, Turquía, 8 de abril de 2012


Publica un comentari a l'entrada