«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dimecres, 19 de desembre de 2012

Cant VI.- Odiseu i Nausícaa.


Els dies que l´errant passa a Lleida, són un bàlsam per a reparar certes ferides i del viatge.

Com Odiseu, als afores de la ciutat, prop d'un bosc de pereres, envaït ja per la civilització, està la “Torre Saroqui”, la casa del Jaume i la Pepita, on Nausícaa (Nuria), en aquesta història ja està casada, li ofereixen aliments i hospitalitat.


 En la psicodèlica Llotja veiem l'espectacle d'Andreu Buenafuente i Romero, que representen “Ningú sap res”. Una paròdia sobre en desconeixement total que tenim uns d'uns altres, i així i tot ens atrevim a opinar i jutjar. Em sona a alguna cosa propi i actual. Ningú sap res del que li passa als altres pel cap i a l'interior de la seua casa. Xafarders és el que hi ha. Mirant a la seua pròpia casa quedarien sorpresos.


Mirador del Claustre
Els dies passen, Odiseu realitza incursions en la ciutat de Lleida, en particular al Turó de Lleida, al territori de la Noguera, el Valls Occidental i el Barcelones.

El Turó de Lleida esta coronat per la majestuosa Catedral – Seu Vella – Castell, que destaca sobre tota la ciutat. La seua missió religiosa acabá en 1707.
L'ombra de Felip V era allargada, després de la conquesta de la ciutat va decidir la destrucció de la Seu, però la seua mort es va produir abans de donar l'ordre. Però açò no va ser obstacle perquè guanyara l'estament militar sobre el religiós, interessat en la seua situació estratègica, i des de llavors fins a 1948, va ser caserna militar.

Campanar
Tres punts de la Seu capten major interès al errant
.
El campanar octogonal amb els seus 60 metres d'altura i 238 graons, que és visible des de qualsevol punt de la ciutat.

La Porta dels Fillols, que durant molt temps va ser la porta principal i per on havien d'accedir els que anaven al baptisme. La porta i l'escalinata d'accés, causa criositat a Odiseu, ja que des d'alguns punts de la ciutat, s'observa nítidament.

El claustre, una vertadera joia i espai de tranquil·litat i pau. La seua situació fa que a través de cinc arcs s'obtinga una visió de mirador sobre la ciutat. Els 17 arcs ogivals interiors, donant pas a la llum reflectida en les parets mil·lenàries, són ocasions que no cal perdre's.



                                     La Seu Vella de Lleida

En la Noguera, Camarasa, població que dóna el nom a un pantà proper, un més en la llera del riu Noguera-Pallaresa, afluent del riu Segre, que al seu torn creua la ciutat de Lleida i banya els peus de la Seu Vella.
Afegeix la llegenda


Camarasa va ser visitada fa anys pel l´errant viatger, i el paratge li va encantar. Cerca una imatge un moment que reflectir. Una bella fotografia que desprenga pau.

El riu Noguera-Pallaresa baixa tranquil, els diferents murs construïts, domen la velocitat que li dóna el pendent i ara corre mans, però en èpoques de desglaç s'obrin les comportes dels embassaments, i es produeix un augment del cabal. És llavors, quan el riu corre amb alegria i amb un rumor d'arrossegament de cants rodats desgastador.

Riu Noguera-Pallaresa
Al costat de la denominada Batalla de l'Ebre, la Batalla del Segre, menys coneguda però no per açò es menys sagnant i estratègica. El control de les centrals elèctriques va fer de la zona un altre escorxador del que no hi ha xifres, però que es podrien acostar a les esmentades en la batalla de l'Ebre.

Coincidint amb l'operació judicial, per un presumpte frau urbanístic, en la qual es deté a 12 persones, s'estableix un cap de pont a Sabadell, on en un modern estatge ens allotgem dues nits.

Sabadell i Terrassa, van ser dos grans nuclis tèxtils, on la revolució industrial transformá la vida dels seus habitants i el paisatge. El creixement ràpid pel devessall de treballadors a les fàbriques tèxtils i les indústries auxiliars, fomentá un creixement desordenat de les poblacions, cosa que en l'actualitat s'intenta remeiar.


Teler
A Terrassa en una antiga i magnifica fàbrica tèxtil, el Museu de la Ciència ila Tecnologia, una exposició de l'enginy de l'home al servei de la col·lectivitat. Un museu on, ser català és sinònim d'emprenedor, avançats a les seues èpoques, atrevit, constant i admirable. És un museu on es palesa la diferència, en est hi ha peces originals, usades en les indústries i empreses catalanes. En el de València, maquetes i reproduccions.

Montcau 1.056 m.




Sabadell, un nom propi s'ha fet quotidià entre els valencians, gràcies a la gestió modèlica de saqueig i espoli, àdhuc no aclarida i castigada, i que va portar a una entitat bandera, la Caixa d'Estalvis del Mediterrani – CAM, a una ruïna tal que, Sabadell és el nou nom i Banc Sabadell el “felpudo” que tapa el nom de la CAM, que ja solament valia un punyetero euro.


                                         Pujant al Montcau

Passeig de Gràcia.





I Barcelona, lluminosa, nadalenca, bulliciosa, cosmopolita i Gaudiana.







Casa Batlló - Antoni Gaudi
Catedral - Barcelona

 Enllaços:













La Rambla de Barcelona



dilluns, 10 de desembre de 2012

Cant IX .- Odiseu explica les seues aventures amb: els cicones, els lotófagos, els cíclopes.

Un poble desaparegut, tres rius, un castell i Polifem.




Des de la seua arribada, el errant solament s'havia desplaçat a peu, i havia sigut al castell del Turó de Lleida i per la ciutat.



Fa un dia de Sol esplendit però molt de vent. Les valls dels rius, són per a Èol, com a tobogans pels quals es deixa caure. En la seua fricció produeix danys i molèsties als mortals que els habiten, ressecant o humitejant aqueixes feraces terres.



Riu Cinca prop de Fraga
A l'eixida de Lleida, abandonem prompte la companyia del riu Segre i ens incorporem al camí que voreja el riu Cinca a l'altura de Fraga.

El camí té un pendent interessant, sobretot per a no haver de forçar la velocitat. A la volta, encara que costa amunt i ja vesprada, amb el fresc, el vehicle respondrà sense problemes.


L'efecte visual que produeix la vall és la d'una fulla quadriculada. Són les parcel·les, unes amb fruiters alineats, unes altres amb la terra preparada per a plantar o sembrar. 

Per on passa el Cinca s'intueix per la processó de pollancres, als quals novembre els mana canviar-se la vestidura, provant-se poc a poc conjunts, fins que les seues tenyides fulles arriben al groc, formant una línia en el conjunt.

Mequinenza nova, rius Segre y Cinca
Gens ha canviat, Mequinenza nova i vella estan en el seu lloc. Els tres rius flueixen i el castell esta al capdamunt.

Mequinenza és un doble encreuament de camins entre l´Arago, la Catalunya interior i el camí fluvial de l'Ebre que va a cap a la desembocadura.


És doble, perquè a l'habitual camí terrer, cal sumar els tres rius que s'uneixen davant de les seues portes. El gran Ebre, que procedeix de Fontibre, i els Cinca i Segre que canalitzen la neu dels Pirineu aragones y catala, convertida en aigua, liquid transparent, fresc i quasi pur.


La història de Mequinenza va unida als seus rius i al lignit de les seues entranyes.

Durant anys de les seues mines s'extreia lignit que mitjançant una flota 16 llaüts es transportava a la costa, i amb aquets viatjes proveïa la important indústriatèxtil del Llobregat a Barcelona. Aprofitant la volta, es carregava de tot allò que es necessitava en la població i un ampli radi de poblacions veïnes. 


Els miners, sirgueros i calafateros eren les professions dels seus pobladors.
Mequinenza vella
Pero en 1957 comença el principi de la fi de l'encreuament de camins, dels miners, dels calafaters i dels sirgueros.
Mequinenza  vella
El desenvolupament i la política franquista de construcció de pantans, assenyala a l'estratègica intersecció com a lloc adequat per a la construcció d'una de les preses que constitueixen un dels embassaments més grans d'Espanya.

El poble de Mequinenza, el que es trobava a la vora del riu Ebre, el que tènia un camp de futbol que s´anegaba en les crescudes, amb el consegüent avantatge dels locals per la seua habilitat de jugar amb l'aigua pels turmells, aqueix poble va ser derruït, i en el vessant del Segre es va construir la nova, uniforme, alineada i vermellosa Mequinenza.
Castell de Mequinenza
A la part alta del turó, vigilant, un castell, en ell, el errant va comprovar que habitava àdhuc Polifem.

El castell que té els fonaments del segle XII, durant els segles XIV i XV, es transforma en un castell-palau, el millor de l'art gòtic de la corona d'Aragó.

Amb el temps és propietat dels Montcada, Medinaceli, el Duc de Orleáns, el mariscal Suchet (del ejercit de Napoleón), una guarnició militar des de 1820 al 1923, uns anys d'abandó, presó i observatori durant la guerra civil, quedant en ruïnes.

Polifem va quedar sense refugi.
Riu  Cinca
Per a protegir-se, en els anys 50 del segle XX, s'autoritza a l'empresa nacional ENHER la seua reconstrucció.
Polifem-ENHER, es transforma en Polifem-ENDESA que passa a ser propietària del mateix.

ENDESA és avui una filial del Ente Nazionale per l'Energia Elettrica (ENEL), la major empresa italiana del sector energètic. Tot gràcies a la Comunitat Europea i els jocs malabares de l'expresident del govern José María Aznar i l´expresident d´Endesa l'efímer candidat numero dos amb Mariano Rajoy, Manuel Pizarro.

L´errant sap que Polifem viu en el castell, perque el dia de la visita a la Mequinenza vella i nova, i a l'encreuament de rius, va ser expulsat de la propietat privada, dels voltants del castell, castell que és d'ENDESA, empresa que va  ser de tots els espanyols. I els espanyols ens quedarem sense castell i sense control de la energia eléctrica.

Menys mal que Polifem va contractar com a assessor a José Mª Aznar per 200.000 euros anuals.

Un dels ciclopes va eixir a expulsar dels voltants del inexpugnable castell, al errant fotògraf, amb el següent argument:
Presa de Mequinenza
- El director del castell li ha vist per la càmera de video i ha ordenat que se li acompanye al limite de les propietats del castell.
- I qui és el propietari?.

- Endesa.

Polifem amb un ull va expulsar al errant. 

Res va poder fer, Polifem té poderosos ciclopes (assessors), i una estaca no és suficient per a encegar tanta rampinya.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Cant V .- Odiseu arriba a Esqueria dels Feacios.



Ítaca
El matí esta fresc, no en va estem al novembre i ja les pluges, les desitjades en altres temps pluges-gota freda, han refrescat la terra i per açò, l'olor i la frescor és el típic de la tardor.

Comence el viatge amb una primera destinació clara i dues o tres per definir. És la primera vegada que no programe, preveig i tinc clara la ruta i la durada.



Valencia - Pista de Silla
Encara que a l'eixida del meu habitatge el cel esta net, capritxosament, s'ha format, a uns quilòmetres abans de la ciutat de València, una boira molt espessa i que produeix una ralentització en la circulació. Sembla que pel Dissenyador de Producció, i per a començar aquesta Odissea, s'haguera preparat l'entrada del viatge, eixint d'un gran núvol.

La Lluna de la primera nit


La ciutat, coneguda i vista en múltiples viatges, en el moment de creuar pel camí que em condueix a la destinació coneguda, esta quasi deserta. És dissabte i matí. Els guerrers descansen, uns, del seu treball setmanal i altres, dormiten la seua inactivitat a causa de la crisi de l'euro.

València, tallada per l'antic llit del riu Turia (també Guadalaviar o el Tirio de l'època romana), ara pulmó verd, solar de descans del complex faraònic de la Ciutat de les Arts i les Ciències, cementeri de milions d'euros de Bancaixa i de la CAM, és la ciutat de Jaume I.

Monastir de Santa María del Puig
Seguint el camí la gran edificació del Monestir de Santa María del Puig, marca com una fita el punt des del qual va eixir el rei Jaime I d'Aragó, el Conqueridor, per a prendre possessió de Balensiya en 1238.

En la històrica ciutat de Sagunt la nau es deté, i Bessó (Tomás en arameo) ofereix al errante Ulisses descans i reposar forces. No hi ha bessó de Tomas, ell és únic. Dos Pilars ens acompanyen, les dos Pilars de Tomas.

La província de Castelló de la Plana, la menys poblada de la Comunitat Valenciana, esguita la costa amb ciutats emmurallades i els seus castells, d'ací el seu nom. Com els antics "reyezuelos", un controla el territori, impune fins avui a les denúncies i visibles excessos. La justícia si escau és lenta i relliscosa, i davant els diversos casos oberts fugen o ensopeguen les autoritats públiques que es troben investides de la potestat jurisdiccional per a aplicar la llei i les normes, els jutjes.

Del avi Lluis
El lloc de trobada, Vinaros, ofereix al errante viatger i als seus amfitrions, reposar forces amb els productes collits en l'immens bancal blau de l'a el-Baḥr al-Mutawāsiṭ (àrab) o el Mar Medi Terraneum (llatí).

De camí a la Iltiŕta (Lleida) íbera de Indibil i Mandonio, com si de llocs d'un mercat àrab es tractara, hi ha diverses parades per a proveir-se dels productes autòctons: taronges en Vinaros, mel i embotits al Perelló, “pastissets” de cabell d'àngel de Rasquera.


La foscor priva a la vista de la seua funció. El camí voreja la cicatriu que el riu  Hiber (Ebre) provoca en la península i que li dóna el seu nom i el dels seus habitants. El camí, en alguns trams segueix  el en altre temps  transitat “Cami de Sirga”.

Ens perdem l'admirar la ubicació estratègica del castell de Miravet.

Travessem l'escenari del gran i vergonyós escorxador de la guerra civil, que va ser la batalla de l'Ebre (del 26 de juliol al 16 de novembre de 1938), sent la suma dels resultats de la partida jugada pels dos bàndols la de: 16.500 morts, 64.000 ferits, 24.563 presoners i 150 avions derrocats.

I de sobte sembla que estem dins d'una sèrie de dibuixos animats moderna. Sembla que de sobte pel pas de zebra creuara Homer Simpson, perseguint a Bart. La Springfield catalana és Ascó, que apareix esplèndidament il·luminat, gratis, suposem, a l'energia despresa pel reactor de la Central Nuclear, i que el riu Ebre submís refresca al seu pas. La gran ximenera, com a gegant panzut  i amb corona de brillants, s'intueix en la foscor pel vapor d'aigua desprès per la refrigeració.


Camps Elisis - Lleida
Per la carretera fosca, l'automòbil alemany és guiat per un targarí  expert  i  seguit per la seua ilerdense esposa, dos grands amics el quals fan que l'arribada, per fi, siga agraïda pel errant.

I com Odiseu amb l'ajuda de la nereida  Ino, qui li va donar una manta amb la qual s'ha tapat el pit, ha nadat fins a la illa dels Feacios. (Lleida).