El tiet Fernando

Alguna vegada he nomenat a Nuria i Josep, els meus amics de Lleida. De fet, al novembre de 2012, vaig començar una sèrie d'entrades en el meu blog, totes elles relacionades amb la meua nova situació personal i que vaig nomenar “Viatge a Ítaca”. I ho vaig començar a Lleida. Viatge que àdhuc prossegueix i que un dia, per fi, com el poema, acabara.

Avui Nuria em comunica la mort del seu “tiet Fernando”.

El mes de juny passat, en la meua estada a Lleida, acompanye  a Nuria, que assíduament i en la mesura que el seu treball i família li permet, ajudava a la “Tata” i a el “tiet Tonet” en el seu patit esforç de donar una digna convalescència al “tiet Fernando”, que ell en el seu trànsit, desconeix.

 
Em va sorprendre la presència, amb un bon aspecte de qui creia decrepit i consumit. Àdhuc desconeixent i fora de qualsevol raonament, em va sorprendre, encara més, que amb els ulls tancats, la seua boca rebera obrint-se i engolint, acompasadamente, el puré que li servia d'aliment.

Avui, repassant el temps passat, trobe l'explicació. El “tiet Fernando” era un supervivent, tenia l'instint de viure ben arrelat. La recepta, per a ell, per al “tiet Tonet” y per al Jaume el pare de Nuria, eren la muntanya i la naturalesa. Estic segur d'açò. Les caminades sols o amb el Centre Excursionista de Lleida, els havien fet coneixedors de cada volta de un camí, una muntanya, vall, riu, mas o llogaret. Segur que en aqueixes caminades els castigara el cansament, el fam, la set …. i van deprender a resistir. Les seues cames i els seus pulmons, i la seua ànsia de viure en llibertat, l'exercitaven cada setmana en la muntanya. Potser, i és molt atrevit per la meua banda, per açò eren solters.

Quan, amb els meus amics, anàvem a "Cal Bernet" a visitar-los o ens trobàvem, la seua actitud callada, com d'un pronte tímid, presagiava un dialec poc amè. Però quan la confiança tornava, les seues paraules i discurs eren precisos i denotaven el coneixement profund i la passió per la naturalesa i la seua terra lleidatana.

- “Tiet Fernando”… Com esta el cel de bolets?.

9 d'agost.

Dues extraordinàries belleses, obra de l'enginy i de les mans de l'ésser humà, celebren avui l'aniversari, una la del seu començament i l'altra la de la seua obertura:

- En 1173, a Itàlia, s'inicia la construcció de la Torre de Pisa, que forma part del conjunt precios de la Piazza dei Miracoli, declarada Patrimoni de la Humanitat, amb una altura de 58,36 metres, que va patir la seua característica inclinació immediatament després d'iniciar-se la seua construcció.El conjunt seria admirat pel extraordinari pisá Galileo Galilei, astrónom, filósof, matemátic y físic italia.

- En 1483, al Vaticà, l'obertura de la Capella Sixtina. Les pintures van ser concloses en 1482, i el 15 d'agost de 1483, amb motiu de la festivitat de l'Asunción, Sixto IV va celebrar la primera missa en la capella i la va consagrar a la Mare de Déu.
L'obra, culminada pel geni del renaixement, Miguel Ángel Buonarroti, que va decorar la volta, creant una obra d'art sense precedents que canviaria el curs de l'art occidental. Anys després va pintar també El Judici Final en la paret de l'altar. Més de 500 anys després, els frescs de Miguel Ángel segueixen atraient a multituds de visitants a la capella.

Dos horrendes accions obra de la maldat i de sadisme de l'ésser humà, celebren avui l'aniversari, una pel seu poder destructiu i les morts produïdes, l'altra un acarnissament permanent, sense data ni aniversari que celebrar, solament sumar i enterrar morts:

- En Nagasaki (Japó), Estats Units realitza el segon llançament atòmic contra civils de la història. El bombarder nord-americà "Bockscar", va deixar caure la bomba Fat Man, àdhuc més poderosa que la d'Hiroshima. Van morir instantàniament 75.000 dels 240.000 habitants de Nagasaki i una suma equivalent per malalties i ferides. La suma total de morts superá les 140.000 persones, i el més greu, en la seua immensa majoria civils.

- A Gaza, es commemora la celebració diària d'un genocidi …i el silenci d'Europa, …i la reacció tèbia d'Espanya, davant un atropellament, un genocidi, amb ferotgia. 

"Sóc Farah Baker, una xica gazatí, 16 anys. Des que vaig nàixer, vaig sobreviure a 3 guerres i crec que ja és suficient". Farah viu amb la seua família enfront del major hospital de Gaza. Des de la seua finestra, veu els majors horrors de la guerra i li'ls /els hi explica al món des de la xarxa social Twitter. La seua vida es va omplir de temor, de dol, d'olor a mort i so de bombes. Per açò, en 140 caràcters, aquesta adolescent emprèn el seu humil però amplificada campanya per a demanar la pau. L'última ofensiva israeliana en la seua ciutat es portará més de 1850 vides.

Si vam sumar a les quals s'han produït des que als jueus se li va concedir la franja de terra que constitueix l'estat fictici d'Israel, suposadament promès per Déu, seran molts milers més. I la terra serà roja per tanta sang innocent, graciès a Deu.

La humanitat va perdre, fa temps, eixa grandiositat d'enginy i bellesa, per tant silenci covard.

I Europa la il·lustrada. 

I els Estats Units el baluard de la democràcia.

I l'ONU, la inoperància. 

I nosaltres prenent un gin-tonic mirant la mar que qualsevol dia veurem enrogir, dient:

                                     Pobrets !!!.