«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

diumenge, 31 d’agost del 2014

El tiet Fernando

Alguna vegada he nomenat a Nuria i Josep, els meus amics de Lleida. De fet, al novembre de 2012, vaig començar una sèrie d'entrades en el meu blog, totes elles relacionades amb la meua nova situació personal i que vaig nomenar “Viatge a Ítaca”. I ho vaig començar a Lleida. Viatge que àdhuc prossegueix i que un dia, per fi, com el poema, acabara.

Avui Nuria em comunica la mort del seu “tiet Fernando”.

El mes de juny passat, en la meua estada a Lleida, acompanye  a Nuria, que assíduament i en la mesura que el seu treball i família li permet, ajudava a la “Tata” i a el “tiet Tonet” en el seu patit esforç de donar una digna convalescència al “tiet Fernando”, que ell en el seu trànsit, desconeix.
 
Em va sorprendre la presència, amb un bon aspecte de qui creia decrepit i consumit. Àdhuc desconeixent i fora de qualsevol raonament, em va sorprendre, encara més, que amb els ulls tancats, la seua boca rebera obrint-se i engolint, acompasadamente, el puré que li servia d'aliment.

Avui, repassant el temps passat, trobe l'explicació. El “tiet Fernando” era un supervivent, tenia l'instint de viure ben arrelat. La recepta, per a ell, per al “tiet Tonet” y per al Jaume el pare de Nuria, eren la muntanya i la naturalesa. Estic segur d'açò. Les caminades sols o amb el Centre Excursionista de Lleida, els havien fet coneixedors de cada volta de un camí, una muntanya, vall, riu, mas o llogaret. Segur que en aqueixes caminades els castigara el cansament, el fam, la set …. i van deprender a resistir. Les seues cames i els seus pulmons, i la seua ànsia de viure en llibertat, l'exercitaven cada setmana en la muntanya. Potser, i és molt atrevit per la meua banda, per açò eren solters.

Quan, amb els meus amics, anàvem a "Cal Bernet" a visitar-los o ens trobàvem, la seua actitud callada, com d'un pronte tímid, presagiava un dialec poc amè. Però quan la confiança tornava, les seues paraules i discurs eren precisos i denotaven el coneixement profund i la passió per la naturalesa i la seua terra lleidatana.

- “Tiet Fernando”… Com esta el cel de bolets?.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Que vols dir-me?