Avui Nuria em comunica la mort del seu “tiet Fernando”.
El mes de juny passat, en la meua estada a Lleida, acompanye a Nuria, que assíduament i en la mesura que el
seu treball i família li permet, ajudava a la “Tata” i a el “tiet Tonet” en el
seu patit esforç de donar una digna convalescència al “tiet Fernando”, que ell
en el seu trànsit, desconeix.Em va sorprendre la presència, amb un bon aspecte de qui creia decrepit i consumit. Àdhuc desconeixent i fora de qualsevol raonament, em va sorprendre, encara més, que amb els ulls tancats, la seua boca rebera obrint-se i engolint, acompasadamente, el puré que li servia d'aliment.
Avui, repassant el temps passat, trobe l'explicació. El “tiet Fernando” era un
supervivent, tenia l'instint de viure ben arrelat. La recepta, per a ell, per
al “tiet Tonet” y per al Jaume el pare de Nuria, eren la muntanya i la naturalesa. Estic segur d'açò. Les
caminades sols o amb el Centre Excursionista de Lleida, els havien fet coneixedors de
cada volta de un camí, una muntanya, vall, riu, mas o llogaret. Segur que en
aqueixes caminades els castigara el cansament, el fam, la set …. i van
deprender a resistir. Les seues cames i els seus pulmons, i la seua ànsia de
viure en llibertat, l'exercitaven cada setmana en la muntanya. Potser, i és
molt atrevit per la meua banda, per açò eren solters.
Quan, amb els meus amics, anàvem a "Cal Bernet" a visitar-los o ens trobàvem, la seua actitud
callada, com d'un pronte tímid, presagiava un dialec poc amè. Però quan la
confiança tornava, les seues paraules i discurs eren precisos i denotaven el
coneixement profund i la passió per la naturalesa i la seua terra lleidatana.- “Tiet Fernando”… Com esta el cel de bolets?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?