Jo soc espanyol

Planol i vista des del port de Coll de Rates

Feia temps que no pujava al port de Coll de Rates (o dels Raptes), d'una altitud de 625 m.s.n.m. Conegut mundialment, sobretot, pels professionals, amateurs i aficionats al'ciclisme. També per ser un port de muntanya molt recorregut en la Volta Ciclista a Espanya.

La visió des d'un mirador situat a escassos metres del pas de port, és de les que provoquen cridar amb admiració:

Ole !!!. Que bonica és la meva terra.

Acces al planol de la vista

El mirador té un pla en ceràmica o rajola, component un gran puzle en relleu, on es senyalitzen els punts més destacats del panorama. L'accés a aquest quadre informatiu només l'hi aconselle a persones amb calçat de muntanya, amb una bona agafada. La resta ens exposem a una relliscada èpica amb trencament del coxis o alguna part limítrofa. El pas per l'abrupte i afilat pedregar, brunyit per tantes botes i calçats inadequats, es converteix en una prova d'equilibri i audàcia. Potser per ficat muntanyenc o senderista atrevit, serà una sort si no rellisca amb càmera i altres estris de turista.

Bancal i mur a Parcent

Però no era aquesta la qüestió, l'exclamació va anar a el veure la imatge de la impressionant obra d'abancalament de la muntanya, com si fos una escala per la qual un gegant pugés al cim i d'allà oteara la mar. Cada esglaó està compost d'una estreta franja de terra vermella, i un desproporcionat i ample mur de pedra seca. Un treball de centenars d'anys, suposo jo. A altres més versats deixo que apuntin dades més ajustats.

La terra, en alguns d'aquells bancals, és escassa. Els murs, guardant una ordenada línia, tenen, en algun cas una amplitud molt més gran que la de

Bancal i mur a Parcent

 terra. Durant anys, les mans dels llauradors van anar separant pedres i terra, i clarament s'observava qui guanyava.

Mentre mirava l'extensió de territori que des d'allà es comprèn, les neurones que encara compleix la seva funció, van venir a posar-me a pensar en el sentiment de pertinença i en el de propietat.

Per no fer-ho molt llarg, diré, que durant segles, la terra i el que en ella es contenia s'atorgava la propietat com un premi o pagament als serveis prestats als monarques pels senyors de la guerra, i al Rei li venia la propietat de les mateixes per les conquestes dels territoris que aquests feien per al Rei. Els homes, animals o coses eren de premiat senyor. Ell decidia sobre aquells. Amb el temps, diguem el progrés, les lluites familiars, o la mala gestió van perdre la seua ambicionada possessió. Després van venir altres fonts d'enriquiment i pagament als serveis prestats.

Abancalament de Parcent

Concloguem que el sentiment de propietat de la terra, avui, no és un amor a l'arada, l'aixada o al "ball de les vetes".

Des de la meua talaia tenia davant meu gran part de la comarca de la Marina Alta. Aquestes terres, que amb la suor del seu front, pedra a pedra, els llauradors van transformar per conrear en cada zona el que el clima permetia, i la seva experiència els dictava. El valor per a ells, el sentiment de pertinença, els venia per aquesta tasca i com a proveïdora de l'aliment.

Els moviments humans, durant segles, han barrejat races i cultures, diàspores i repoblacions, en fi, no hi ha un metre de terra on un humà "pura sang" hagi habitat des dels primers temps, ni un semental a què acudir per prosseguir raça o ètnia pura alguna.

Concloguem doncs, que en cap territori hi pures sangs, i per la península ibèrica han passat indoeuropeos bers, celtes, tartésicos, fenicis, cartaginesos, turdetans, vascons, carpetanos, grecs, romans, visigots, musulmans ........ . No hi ha cap territori actualment amb distintiu característic, prou d'unicitat. No fa gaire, a algun, a costa de milions d'humans morts, se li va haver de fer front, i parar en la seua bogeria d'imposar la raça ària i exterminar tot "bitxo" humà imperfecte.

En aquests últims temps estem presenciant l'auge dels nacionalismes durs o tous, i que aquests deriven subtilment, a l'exclusió marcant als "impurs", i la imposició de normes clarament excloents. Els nacionalismes estan en auge, al meu entendre, per una reacció a un sentiment real de menyspreu per polítiques ultranacionalistes de poder central i altres de no menor quantia.

Així mateix, també, que casualitat, es produeix l'auge dels partits conservadors, comencen a sorgir partits radicals que erròniament crèiem, no tornarien a aparèixer.Arribats a aquest punt, diré que, tot el vist i sentit, d'aquells que participaran en aquesta legislatura tan costosa de posar en marxa, com un vodevil de personatges que ostenten la representació dels ciutadans, no s'entreveu ni un sol personatge amb carisma. Ni un de sol, que en les seves manifestacions públiques no ofengui als que no són de la seva cleda.

He sentit o llegit últimament, en relació a el cas català, i en altres manifestacions, un generalitzat comentari que l'anomenada Transició Política Espanyola no va ser tan modèlica, i que fins i tot, va ser un arranjament que va deixar moltes coses per tancar.

L'única solució per allunyar aquesta realitat és ser ciutadans informats, crítics, pensants, que reflexionin sobre la situació actual que ens ha portat a estar en aquest punt, per poder conjuntament canviar el país i no TORNAR als mateixos errors. En aquest sentit, serà necessària un repàs a la nostra història, dubto si algun jove que el 1976 portava "elos" tingui la humilitat de prendre l'interès de saber, informar-se i opinar amb coneixement.

La Transició va ser diàleg, acostar postures, cedir en alguna cosa, acordar i deixar que en els pròxims anys els fills milloressen i adaptar aquells acords a les noves realitats, però les Autonomies s'han convertit en Regnes de Taifa, oblidant que unió fa la força, i que la negociació, el diàleg i les noves formes, és incompatible amb el discurs faciil i generador de desigualtats ..

L'única solució per allunyar d'aquesta realitat és ser ciutadans informats, crítics, pensants, que reflexionen sobre la situació actual que ens ha portat a estar en aquest punt, per poder conjuntament canviar el país i no TORNAR als mateixos errors. En aquest sentit, serà necessària un repàs a la nostra història, dubto si algun jove que el 1976 portava "elos" tingua la humilitat de prendre l'interès de saber, informar-se i opinar amb coneixement.

La Transició va ser diàleg, acostar postures, cedir en alguna cosa, acordar i deixar que en els pròxims anys els fills milloressen i adaptar aquells acords a les noves realitats, però les Autonomies s'han convertit en Regnes de Taifa, oblidant que unió fa la força, i que la negociació, el diàleg i les noves formes, és incompatible amb el discurs faciil i generador de desigualtats.

Senyores i senyors, jo sóc espanyol, descendent dels ibers, soldats que es llançaven a combat sense cap por i que resistien barallant sense retirar encara amb la batalla perduda. De fenicis, grecs i de l'cartagines Anibal Barca, Dels numantins, de llusitano Viriato i els saguntins. Dels cabdills Indibil i Mandoni. Dels dos Sèneques, el retòric i el seu fill el filòsof estoic, naturals de Còrdova, del poeta èpic Lucà, cordovès, i el satíric Marcial, de Calataiud, el geògraf Pomponi Mela, de Gibraltar, o l'agrònom Columela, de Cadis, tots eminències de la cultura llatina. Dels cèsars de l'Imperii  Trajà, Adrià i Teodosi I. Dels àrabs, dels moriscos i de Felip II.

----------------

Frases sobre Espanya i els espanyols:

A Espanya és possible predir amb molt menys marge d'error el catàleg sencer de les idees polítiques i religioses i fins dels gustos estètics de moltes persones sense tenir més informació que l'emissora de ràdio que escolten o el diari que llegeixen.

Antonio Muñoz Molina

"Es pot prescindir d'una persona en concret. Però no podem prescindir de l'esforç que tots plegats hem de fer per construir una Espanya de tots i per a tots ".

Adolfo Suárez

"Espanya és el país més fort del món, els espanyols porten segles intentat destruir-ho i no ho han aconseguit."

Otto von Bismarck