Fa uns dies un company de treball manifestava a altres companys els seus dubtes sobre la meua salut mental, a part d'alguna altra consideració, que no comentaré.
Recapacitant sobre la situació, m'observe a mi mateix, m'analitze, recorde els consells i recomanacions de la meua psicòloga, recorde allò que s'ha llegit, allò que s'ha interioritzat, em prenc una til·la, respire fondo i cap a dins, i comence este comentari.Cal reconèixer, que la meua salut mental no camina molt bé, efectivament, sóc un dement.
encara en una fase molt primerenca, però “Camíno Sòria” anem,
El en altre temps company en aldarulls sindicals, actual polític que deixa escassa herència i en declivi, considera que si el proïsme no li saluda, és que li vol malament, o esta influenciat-picat pel mosquit. Mosquit responsable de tots els seus mals.
L'amistat es trenca per molts motius, i un molt comú és per no plantejar els dubtes, les sospites, en fi, aclarir mal entesos. Però és la persona, la que té els dubtes, encara que per ell siguen certeses, qui ha de confirmar les seues presumpcions, ja que en cas contrari, no tenim més remei que reconéixer que és un savi endeví de pacotilla. I res més lluny de la realitat.
Quan un s'ofén per nimietats, com que hui et somric, demà t'ignore. Que esta convençut que és l'altre qui ha de donar-li explicacions, etc.El personatge és massa rebuscat com per a intentar raonar amb ell.
Per tot l'anterior, no vaig a demanar-li explicacions, ja que la seua afirmació és tan certa, que només podria felicitar la seua gran erudició, mereixedora d'un lloc de més lluïment i menys treball.
La meua demència m'ha fet descobrir facetes personals pròpies de les que era desconeixedor fins hui, i una és la de comprendre les actituds de certes persones, que descontentes amb si mateix, projecten la seua insatisfacció, culpant als altres. A més envegen la situació del qualsevol proïsme, a qui consideren amb més bona sort que la que els ha tocat a ells.
“L'enveja, el més mesquí dels vicis, s'arrossega pel sòl com una serp”.
Ovidio (43 AC-17) Poeta llati.
Per això, un consell, fugiu de l'enveja, cada un té el que té i no val la pena desitjar la sort del proïsme, ja que la seua sort és tan voluble com la de cada un de nosaltres.
He traduit el comentari de Victor, el original esta en la plagina Que haces Vicent?: Vicente, sóc Victor i hui em vaig a estrenar comentant este relat que acabes de fer sobre el comentari furtiu i negatiu que has sentit, de part d'un company. La meua actitud davant de fets com este té dos cares. La primera d'elles es basa en què la vida ja de per si et reserva moments roïns com per a deixar-te influir per problemes o visions de problemes, que no ho són i que altres pretenen projectar sobre u. És molt costós mantindre's en esta vida amb serenitat, prudència, respecte, honestedat com perquè agents externs vullguen traslladar-nos les seues frustracions adjudicant-nos etiquetes , sense tindre l'oportunitat de desmentir-les o rebatre-les. Tampoc podem comprendre el control de tot el que ens rodeja. Tampoc hem d'estar fent demostracions a cada moment.
ResponEliminaL'altra cara amb què aborde fets com este em fa reflexionar sobre el ser humà, sobre com ens pareix de diferent un comportament incorrecte, criticable, deshonest, deslleial en els altres i el nostre comportament que, si apreciàrem que respon a qualsevol d'estos adjectius, no ho duríem a terme. Em pregunte llavors Què porta a una persona, ser humà, com jo, a realitzar un comportament que jo no faria? Faig o tinc jo comportaments que no arribe a apreciar que són incorrectes? Si és així estic comportant-me com l'altre? per tant deduïsc que en este cas “no em done compte” que estic actuant malament, que és el que li passa precisament a la persona que estic criticant. Com poden existir persones que són cruels sense adonar-se? I per descomptat la història té moltes mostres d'este tipus, però som del mateix gènere?.
Perdona que haja aprofitat esta ocasió per a soltar este discurs, però ho portava dins molt de temps i m'ha paregut adequat als fets que has narrat, per a justificar la meua actitud que es resumix que res ni ningú ha d'influir de manera negativa en la meua pròpia apreciació dels fets que estic vivint, de la meua realitat, fins a arribar a distorsionar-los i inclús a amargar-me l'existència fent-me assumir situacions i estats que no són com pretenen presentar-los.
Jo, Vicente, seguisc en la marató, i encara que he apreciat últimament alguns comportaments semblants a què has descrit respecte a les meues capacitats, no mereixen la meua atenció i encara que no els justifique, els considere simplement lògics i en tot cas representatius de la persona que els produïx i no em van a distraure perquè la carrera és llarga i allà pel km 35 necessitem totes forces que hàgem estalviat durant la carrera.
Per cert les meues felicitacions per la boda de la teua filla. Això és quelcom meravellós.
Fins prompte. Victor Ruiz Molina (21-06-2011)
Víctor, davant de tot t'agraïsc la felicitació per la boda de la meua filla. Va ser un dia molt especial per a la mi. Gràcies.
ResponEliminaPer un altre costat agrair-te el teu comentari. Tindre un comentari, encara que siga critic, demostra que hi ha persones interessades en el que escrius i estiguen o no d'acord, et seguixen.
Víctor, jo estic en la Marató, i per descomptat vull arribar al Km que siga amb aire de sobra.
Sobre el meu article, estic totalment d'acord en les dos reflexions que fas. No he redactat el capitul del meu blog “Diari d'una amistat no desitjada”, el que va des del diagnostic al l'acceptació del fet del Parkinson en la meua vida. El dia que ho redacte, quedara clar que estic decidit a lluitar perquè cap símptoma típic de la malaltia disminuïsca la percepció de les idees i potencialitats.
Però, dita l'anterior, no consentiré, si ho sent, veig, o arriba al meu coneixement algun comentari, i més si és d'una persona que no té ni recarregosa idea, de la qual cosa esta dient. Perquè sóc viu. Perquè sent com tot el món. Perquè jo he sigut sempre així, ningú s'ha quedat sense saber la meua opinió de la seua opinió. I el més important és que esta malaltia no ha canviat la meua actitud lluitadora.
Un abraç Victor.
He traduit el segon comentari del meu bon amic Victor:
ResponEliminaJo he tingut situacions recents en què,com se sol dir, he callat fins que m'han ficat els dits en la boca i he rebentat provocant una situació posterior molt més amarga i sobretot més perjudicial per a una dels meus objectius més buscats i treballats dia a dia, com és el d'estar en concòrdia amb totes les persones del meu entorn i amb mayot raó amb la meua família i amics.
Jo sé que arribats a este punt, quan ens enfrontem a una situació d'este tipus es que és un atzucac, tant si la consents, roín, com si les baralles, roín també, perquè qui et busca en estes situacions, busca també esta reacció, per raons incomprensibles, aconseguint trau-te de les teues caselles i al mateix temps posar-te a la seua altura.
Escric tot açò perquè jo no he aconseguit trencar ni resoldre esta trampa que sovint ens tendixen les persones inclús més pròximes, és com si s'acabara el temps i no suporten que un ho estiga jugant amb esportivitat fins al final.
Només en este sentit és el meu comentari un poc reivindicant l'estratègia dels mansos per a considerar com més intel·ligent i fructífer per als teus propis interessos de pau interior que l'entrar a comentaris mal intencionats que persiquen objectius espuris.
La meua experiència és que quan m'he buidat davant d'una situació d'ofensa, he sentit posteriorment una amargor i un vertigen cap al no-res que no m'han compensat l'alleujament.
Vicente, t'escric tota esta llanda perquè són experiències pròpies que m'han fet reflexionar sobre els quals és un i el que som per als altres i perquè m'ineteresa molt aclarir que no es tracta tant d'un fet concret que t'haja passat i que has solucionat com t'ha paregut correcte, com de compartir amb tu i amb qui puga llegir-ho reflexions sobre el comportament no sols del ser humà genèric, sinó inclús dels sers més pròxims a nosaltres.
Per això he portat exemples de comportament que tenen més que veure amb el que jo volia comptar, que amb el fet concret que comptaves que és el que ha motivat la meua col·laboració.
M'ha agradat molt veure el meu comentari en valencià i espere que ens vegem prompte.
Un abraç
Gràcies Victor. A mi també em deixa l'asunt, al final un regust amarg. Potenciaré una virtut de què manque, és la Temprança.
ResponElimina