Un fanal, una gavina i l'alba.

No se si sabreu que un defecte comú entre els “parkinsonians” és el de no respectar els temps del son. Com si volgueres esgotar un temps que s'escapara aprofitem i esgotem les hores, i les nocturnes especialment ens fan mes desperts i creatius.  Per descomptat que açò de no respectar les hores de son esta mal, és un dels cavalls de batalla de neuròlegs i psicòlegs cap als pacients, pacients que cas omís, seguixen amb les seues aficions velles o recentment adquirides, deixant-se caure a l'alba, o ni això tan sols.

Jo, en la meua vida vaig ser poc vetlador. Ara, com la cançó de Sabina (ja sabeu que Sabina és el meu músic de capçalera), …”que son de nit, que dorm de dia”, entre altres, dedique un temps a la fotografia.  Però com sempre dic, a la fotografia natural, sense retocs ni “arreglaphotochops”. Una de les meues hores preferides són les de l'alba. Algun dia veuré que tal els capvespres, però de moment és l'alba del nou dia el que m'interessa.

Durant l'alba, únic cada dia, i cada minut i cada segon, els matisos van canviant en tot el quadro que comprén la nostra vista. Impossible retindre, ni vídeo ni fotografia. És un moviment de llum imparable i que corre s'escapa i no hi ha manera d'atrapar-ho.

Laica, m'acompanya en les albes, i jo li l'agraïsc, ja que així no tinc la sensació de parlar i admirar-me només de l'espectacle. Vaig amb un ser viu, que escolta, que es queda mirant, però a diferència dels de la meua espècie, no sap de ciència certa si són ordenes o desvaris del seu amo.

Per eixa mateixa raó, Laica no observa l'espectacle. No li dóna importància. Ella va als seus ensumades i les seues carreres, i tot sense perdre'm de vista.

L'última escapada per a retindre alguna ínfima part d'un alba única, vaig decidir que seria des de l'últim pam de terra mes oriental de la península. El Cap de La Nau.

L'alba era el típic d'estiu, molt boirós. No esta mal, però fa temps que busque una fotografia amb el mar fet un espill. Ja l'aconseguiré. Un contratemps, la desorientació, la càmera fotogràfica sense bateria.

-   “Molt bé Xaval, perfecte, l'alegria de l'horta. ¡Joer, Vicent!, cada dia estas mes cachochi, ¡Collons!”.

-         Mira, la camera de vídeo té la funció camera fotografica i a més no esta res mal, és bona. ¿Provem?.

Foto, una altra, altres, altres més. Això de no haver de revelar-les per a rebutjar el que no agrada o interessa és un gran invent.

Durant la sessió fotogràfica em va cridar l'atenció una gavina, a Laica també. Només em fixe que s'amagava de nosaltres i que com nosaltres estava veient l'espectacle. Este ser viu si que volia veureu.

Una vegada assentat davant de l'ordinador apareixen imatges que en el moment instantani de la presa, ni sabia que tal o qual era millor presa que la següent. I observe que la feliç gavina m'ha entretingut més del normal.

I les fotografies mostren una gavina davall un fanal que ja no té llum, observant la impressionant explosió de llum que ve cap a nosaltres i que a diferència de qualsevol altra explosió no ens espanta, no ens fa fugir, es més ens captiva, ens engul, perquè sabem que eixa llum és un nou dia. I un nou dia, per a la mi és una benedicció, siga com siga, ja que amb l'actitud que es pren, així serà durant tot el seu transcórrer.

Per descomptat, veient l'espectacle, no hi ha mes remei que dir: 

        -   “Xe!, que dia mes preciós”.

Feliç dia per a tú.