Tots, en algun moment del dia, entrem en un estat d'absència. Amb els ulls oberts, però amb la mirada perduda. Si observem a l'altre, en aqueix moment, diríem que està com mirant cap a dins seu.
Està veient el seu pensament.
Està vivint o revivint un passat o visualitzant un futur.
Les més de les vegades ens pot passar en qualsevol moment del dia. En general, és en moments de relaxe o enmig d'una conversa tranquil·la i nostàlgica.

En general, ningú canvia ni ven el moment. És seu. Si ho comparteix, no és en tota la seua extensió i amb tots els detalls.
- En què penses?
- No. En res.
O
- Un milió pel que estàs pensant.
- No. Res, bobades, coses meues.
O
- Per on estas?.
- No. Res. Estava pensant (… en què demà he de fer moltes coses), ( … en què faig de menjar demà).

Des de sempre, des dels meus diumenges de mar a Calp, en el “Solymar” dèiem, el mar, el Mar Mediterrani, m'ha entotsolat infinitat de vegades. Infinitat de vegades he quedat amb la mirada fixa cap a l'horitzó. Tot aigua, i una ratlla al fons, la qual era com el punt fix on devia mirar per a caure en l'èxtasi.
Durant dues hores, a la riba d'un mar, calme i quasi silenciós, m'entotsole. Durant aqueix temps, tal vegada vaig veure i vaig reviure. I tal vegada, també, vaig decidir.

La meua abstracció enfront del mar té alguna cosa que veure amb un adéu.
La meua abstracció enfront del mar té a veure amb un “veurem”.
El blau del mar.
Será especial pel blau dels meus ulls?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?