«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

diumenge, 18 d’agost del 2013

Federico García Lorca


Esta vesprada llig en Facebook un enllaç de Xavi Tro, referint la data d'avui com la del seu assassinat.

Cerque informació, no sé, aquest matí no vaig advertir la commemoració.

Llig que alguns dels càrrecs que se li van imputar van ser "ser espia dels russos, estar en contacte amb aquests per radi, haver sigut secretari de Fernando de los Rios i ser homosexual". Llig, així mateix, que “a pesar que Federico García Lorca no volia involucrar-se en política, tenía fama de liberal i freqüentment va haver de suportar els atacs dels conservadors per la seua amistat amb Margarita Xirgu o amb Fernando de los Rios, ministre de la República. La seua popularitat i les seues declaracions sobre injustícies socials, ho van convertir en un personatge odiat per la dreta”.

Huerta de san Vicente, 6
El dia 8 de gener, durant els dies que vaig estar a Granada visitant a Carmen Díaz Márquez, aquesta m'acompanyá al parc i la casa-museu de l'horta de sant Vicente, 6, d'on eixiria Lorca cap a la casa de Rosales on pensava estaria mes protegit.

No és la meua intenció ressaltar la figura literària de Lorca, no sóc qui, jo d'açò no entenc.

M'interessa destacar els motius de tal assassinat. Espia, amic dels russos, secretari d'un ministre, homosexual i aireador de les injustícies socials.

Parque Federico García Lorca
Avui, com ahir, cou la crítica, la denúncia de les injustícies. Mil vegades he comentat la contra informació que es genera, quan una denúncia es dóna a conèixer. Amb el poder entre les mans, no els tremola el pols a pagar a sicaris perquè contradiguen les notícies, que al final són certes i corregides i augmentades.

Àdhuc considerant que es troben en un error, quan ho descobreixen, per res entonen un: “perdó vaig errar”.

Ja sé, que matar, matar, avui no es mata. Però, amb perdó, fotre al crític, si es pot, se li fot bé.

Quan els alcaldes dels nostres pobles, sí, quedem-nos ací, quan aquests, creuen, es creuen, les seues pròpies paraules, les seues promeses incomplides, les seues “si senyora, no es preocupe, açò ho arreglem”.

Quan si erren la culpa és del primer que passa.

Mirem arrere. 


La grandesa d'un polític és saber anar-se quan deixen de ser un ciutadà i es consideren infalibles. Com el Papa anava a dir… no, el Papa és infalible en matèria de fe, així consta. Però els nostres polítics, els nostres alcaldes, són infalibles en qualsevol matèria. Les recomanacions, opinions, critiques, són, en general desoïdes. 

Variant de Benissa
Si alguna acció és duta a terme arran de crítiques, opinions, etc., es disfressa per a no donar la raó al contrari.

A les altures que estem, no acceptar crítiques, consells i denúncies, negar-les, ningunear als crítics, fer-los callar, acoquinar-los, enganyar-los, és com en temps de Lorca, desfer-se de la seua ombra, sense sang, però cercant els mateixos efectes. Retirar del camí als “tocapilotes”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Que vols dir-me?