Al meu benvolgut amic Ximo

Joaquin Castells en el seu puesto de treball

Despres de 45 anys, el meu amic i excompany Joaquín Castells Esquerdo s'ha jubilat. Per fi, el seu treball en el Servei d'Aigües de Benissa, del que és pioner (va començar la seua vida laboral al mateix temps que va nàixer el Servei Municipal d'Aigües Potables en 1969), ha acabat i una nova etapa en la seua vida comença.

Quant vaig començar, al març de 1976, Ximo em portava 7 anys d'antiguitat. I com vaig explicar en la meua entrada “El primer dia”, va ser el primer en qui vaig sentir la simpatia cap al recentment incorporat:

"... A la seua esquena, algú observa l´escena, ho mira i ho recorda dels seus anys de primària en les Escoles Graduades.

 Joaquin Castells, derrere d´una fila de carpetes, al veure´s observat pel novell, fa un gest                 d´alçament de celles, que el nou rep com una salutació de benvinguda." 

Ximo i Loli

Qui no coneix a Ximo “d'aigües potables”, Ximo el fill de “Andreu el guarda”, Ximo “ el xic coixet d'aigües”?.

Per les seues mans han passat milers de contractes d'aigües potable, ha atès a milers de persones, espanyoles i del món sencer. Sense saber idiomes, solament un francès rudimentari, però es feia entendre amb qualsevol estranger. Era molt volgut i recordat per aquells a els qui va atendre. El secret, per al bon observador, no era tal. No era un secret, era una virtut. La seua paciència infinita, la seua esquena ampla aguantava a tot tipus de ciutadà, i em permetran dir que alguns són insuportables, ofensius, pedants …. També li atribuíem un toc de coqueteria cap a les dones, sense poder definir si l'era. Paciència i màniga ampla cap als ciutadans, sense deixar de ser just en el compliment del Reglament. 

Si pense una mica, crec que no li he vist mai enfadat, o traure el geni i alçar la veu. Avui, i abans de seguir, he de demanar-li perdó públicament, doncs jo, jo no vaig saber en algun moment controlar el meu caràcter i em vaig sobrepassar. El seu aguant davant situacions o discussions, a voltes, seria enveja?, em feien perdre el componiment.

Una altra virtut, potser per força, era la de fumador passiu. Puc assegurar que Ximo ha fumat més cigarrets que qualsevol fumador actiu. No fumador, tenia a cinc ximeneres tirant fum i una altra a voltes.

Durant molts anys va calcular la facturació dels rebuts d'aigua, manualment, fins que l'Ajuntament va adquirir el primer computador Olivetti de 5 1/4 de disc flexible. Va ser al costat del nostre company Alejandro, possiblement, dels primers benisseros a manejar tal artilugio.

Home ordenat i meticulós, tenia cada data, cita, esdeveniment, recordatori …. en el seu famós calendari tac de taula. La seua agenda. Però alguna cosa ens tenia intrigats i mai descobrirem. La seua endiablada cal·ligrafia era inintel·ligible, a voltes apostava contra mi mateix, al fet que no sabia el que havia escrit. Avui que la meua cal·ligrafia ha degenerat de tal manera que prenc nota d'un número de telèfon i després no s'entenen quin numeros he posat (coses del Parkinson), em maraville àdhuc més.

Vam fer bona amistat. Cafenets havent dinat en el Solpost, per a no dormir-nos en les vesprades llarges i caloroses, mecanografiant el càrrec de la facturació, amb un monòton “sis” que era l'abreujament de “seixanta”, quota quasi general durant molts anys.  Aquells cubates en el Paradero La Fustera les vesprades llargues d'estiu. Volta per les platges, en aquells últims anys dels 70 i primers dels 80, que tants canvis van portar al nostre país.

He de destacar la seua valentia, en aquells temps, que els avançaments mèdics no eren evidents, es va atrevir a posar-se en mans dels cirurgians per a corregir el seu defecte en els peus, corregint el seu caminar de forma ostensible.

El seu humor, sorneguer. Els seus silencis, la forma d'evitar discussions.

Estic convençut que la marxa en poc temps, primer de Vicente Frau i després la meua, va ser per a ell un abans i un després.

És l'últim de la Vella Guàrdia, la de la proximitat, la del tracte i coneixement personal, la de sense horaris, la de l'interès de saber, la de la humilitat de reconèixer que no se sap de tot. La del poc parlar i “piano piano laborar”.

I com tot bon servidor públic (tan injustament maltractats, a voltes fomentat pels propis polítics, per a dissimular la seua inutilitat), solament comptara amb la satisfacció pròpia d'haver complit, i l'afecte dels seus companys, que em consta són molts. No hi haurà placa en paret alguna en què conste que va complir amb es seu deure. No. No hi haurà reconeixement de Consell d'Administració, ni de la presidència, ni de la gerència, ni de ningú …. 

Jo puc dir, ben alt, que Joaquín Castells Esquerdo, Administratiu del Servei Municipal d'Aigües Potables de l'Ajuntament de Benissa, va ser, durant 45 anys, un treballador exemplar, un company volgut, un pacient i atent servidor públic.

El meu últim amic de la Vella Guàrdia.

El Servei d'Aigües Potables no serà ja el mateix, la seua vacant amb les seues virtuts serà difícil de cobrir.

Si no em creuen. Al temps.

I com dic al final del video que encapçala el meu escrit: “I et desitge molts anys per davant, per a viure una altra vida nova. Una gran abraçada. Vicent.”