58 anys.

El día 23 de gener de 1958, va nàixer qui açò escriu. Pel que avui és el meu aniversari.

 

Són 58 anys, els quals la societat en la qual vivim els enquadra dins de l'edat mitjana. I com avui en día tot es justifica amb estudis realitzats, en un d'ells, es conclou que, fins als 70 anys les persones no consideren haver arribat a la vellesa.

Jo, que faig mitjanament cas a qualsevol estudi, considere que cada persona, segons l'actitud que adopte, serà un nadó, un xiquet, un adolescent, un jove, una persona madura o un ancià. No és l'edat física dels anys viscuts, si no l'actitud del moment en el qual vius.

El dia que complisc anys no espere felicitacions ni regals. Eixe dia ho dedique, des de fa anys, a donar un repàs al viscut.

En el primer que reconec és, en el benèvola que ha sigut la vida amb mi. Vaig nàixer en una zona del món, on no he patit la pobresa i la necessitat. En el si d'una família que em va oferir tot: amor, refugi, sacrificis, exemple i valors, 

I em va ensenyar a ser agraït.

Sense mèrits, ni grans esforços, em vaig trobar, durant 36 anys, un treball que em va apassionar. Gràcies,

Vaig formar una família i vaig tenir dos fills. Vaig donar tot, sense esperar cap retornada. Gràcies. 

Mai vaig estar malalt, ni el meu cos va patir trauma algun. Gràcies.

Mai, ni somniar-ho, ningú sap els rumbs que vida li oferira. A mí, la vida, m'ha oferit una altra nova. Gràcies.

 

A diferència de molts altres, als quals la malaltia els ha apartat d'aquest món, la malaltia de Parkinson, és una malaltia crònica, que invalida progressivament però que permet viure. Contra la qual cal lluitar amb voluntat i medicació. Contra la qual cal lluitar assumint i compartint.

Per açò, i sense esperar retornades de ningú, aprofitaré les experiències passades (açò de l'experiència, sí necessita de ser anyenc), per a viure la nova vida que se m'ha oferit.

I solament, i entre parèntesi, done les gràcies a tots aquells que amb la seua ajuda estan fent possible eixe canvi. Ací sí que he de retornar i no sol agraïments.

Per tot açò, als meus 58 adolescents anys, les ganes de viure i els projectes no els tomba cap Parkinson. I per açò i contra açò lluite cada dia.

I no estic sol. 

I per molts anys que ho vegeu.