Assegut en una taula d'una habitació d'hotel a Linares (Jaén), a 500 kts. de la meva pròpia taula, escric aquesta columna, columna que va carregada de Parkinson.
- Que fas, Vicent? , A tants quilòmetres de casa teva. Ja sabem del teu Parkinson, però damunt ens amenaces amb una columna carregada de Parkinson.
Amics, Units Contraelparkinson, web específicament dedicada a aquesta malaltia, i de la qual Fulvio Capitanio és l'ànima, va convocar la III Trobada de Units Contraelparkinson. No podia deixar d'assistir, ja que, primer com afectat d'aquesta estúpida malaltia i després com compromès amb tots aquells que realitzen qualsevol activitat que serveix per donar a conèixer qui som els rars del Parkinson.
La trobada no és per a l'autocompassió o autoconvenciment de les nostres penes i desgràcies. No. La trobada és una "quedada", en què afectats, cuidadors i familiars ens relacionem i coneixem. Com no, canviem impressions sobre l'EP, i aprenem tècniques, trucs i dreceres per sortejar les moltes males passades que ens provoca la susdita EP.
No vaig aquí a comptar i picar sobre l'assumpte. Em vaig proposar fer columnes amenes, divertides i alguna crítica. Avui em perdonareu però amb aquesta trobada, el meu cap aesta amb la gent, dones i homes, joves i grans, que patim una cosa que no és del tot entès per la societat, a causa d'uns símptomes difícils d'entendre i que en general s'associen a la tremolor a les mans. NO ÉS EL TREMOLOR DE LES MANS EL SÍMPTOMA DIFERENCIAT. És un símptoma que no es dóna en tots els afectats, és un símptoma més, el més visible però no el més general i més important.
Estic convivint amb nois i noies joves, amb matrimonis de 47 o 48 anys, on un d'ells està afectat, jo amb 53, sóc un dels, a primera vista, ben parats.
- Als altres - Carolina Huebner diu: "M'agradaria que la societat estigués més informada. El coneixement general no va més enllà dels nostres tremolors, que constitueix considerant tot l'elenc de símptomes, gairebé és una anècdota. Sabent nostres problemes de rigor, equilibri, disquinèsia, es podria evitar les desagradables situacions en què ens confonen amb borratxos o drogoaddictes".
Avui, assegut en una taula d'una habitació d'hotel a Linares (Jaén), a 500 kts. de la meva pròpia taula, amb el meu cos recordant la meva EP, he escrit aquesta columna, per participar que la gent amb Parkinson lluita per viure, viure amb la major normalitat cada dia
Esta setmana m'ha sorprés gratament que es recordara a Benito “El Pintor” o “del Casino”. Benito Puig Orihuel, amb una exposició en el claustre del convent dels franciscans, per aixo felicite a qui va tindre la idea i a la seua família.
Vaig ser durant uns anys un contertulià de Benito. A l'hora de l'entrepà, ens ajuntàvem Benito, Vicente Frau, jo mateix i algun comensal més que s'adheria ocasionalment. El lloc podia ser "El Mesón de la Glorieta" que regentaven Rosita i Bienvenido. Frau i jo donàvem compte d'un entrepà, mentres Benito, que tinc per a mi que menjava poc, i caminava molt, estava mirant els dos fartons com ens engolíem els nostres respectius plats o entrepans.
Les conversacions eren variades i els temes de Benito solien ser vivències, records i succeïts. Tristos?. Mai. Sempre acabàvem rient de les seues idees, i ell, que reia, segur que sí, no ho exterioritzava.
De pintura no es parlava molt, però ell, que era un nervi, destrossava els tovallons o feia boletes de paper. Vicente Frau, li passava el llapis, el que usava per a prendre lectures, i Benito gargotejava, ràpid i nerviós. Pareixia que li calmava.
Jo, d'art, i sobretot en el cas d'estos dos personatges, la pintura de Benito, i l'opera de Vicente Frau, en aquells moments m'interessava ben poc. Però no se m'escapava, com Frau, donava valor als tovallons de Benito. Tovalló amb un gargotejat de Benito, a la butxaca, i en alguna ocasió, li demanava la firma. No entenia el joc, però mes avant, vaig comprendre que Vicente, que era molt critic i exigent, donava un valor especial als traços de Benito.
Amb el temps, he arribat, com a inexpert, a valorar un poc la pintura. I l'opera ja no em molesta. La pose mitjanament fort i amb cascos, no anem a tindre cap discussió amb els meus familiars.
Benito de Vicent Ibañez
Vaig demanar a Benito que m'ensenyara les seues obres, volia comprar-li alguna per a la casa on viuria. Vaig triar d'unes quantes que tènia en el seu caseta de Berdica, i en les parets de ma casa estan.
Hui quan visitava l'exposició, em va sorprendre l'existència d'eixes
Benito de Vicent Ibañez
taules amb imatges religioses, amb rostres on l'expressivitat de
les quals crida l'atenció, i em torrnen a sorprendre pel meu desconeixement.
Crec que val la pena, amic, visites l'exposició que fins al dia 6 de juliol d'11 a 13 h., esta al teu abast i descobriràs que a Benissa hi ha un artista que s'anomena Benito “El Pintor”, Benito Puig Orihuel.
Repetisc la meua felicitació, per l'encert, als organitzadors i familiars.
Recent d'acabar les festes en honor a la Purissíma Xiqueta, amb l'olor de la pólvora acabada de cremar, amb els ulls purnejants encara de tant de color i música, amistat i bon rotllo, i en algun cas el començament d'un poc més, veient, en fi, les cares rialleres dels Benisseros, cosa que no lleva perquè es vegen ulleres, tenim en l'horitzó pròxim les festa de Moros i Cristians.
Incís, Em deia el tio Toni de Xàbia, que vivia amb el seu fill a Callosa d'Ensarrià i passava totes la setmanes per ací: "Xe!, a Benissa sempre esteu de festa, mira que sou, sempre que pase, paperets posats, ... capso!, ...xe!"
I això pareix, clar. Però no, passa, que hem sabut, sense orde de l'autoritat, donar-li profit al nostre treball artístic en l'adorn dels carrers, per a allargar-ho en el temps, cobrir dos festes i de pas donar color i alegria al nostre poble.
Perquè, si color hi ha en les festes d'abril, vaja colors, sons i olors que ens porten les festes de Moros i Cristians.
Abans de començar esta nota, he preparat tres peces, des de You Tube, i recomane anar escoltant-les durant la lectura d'esta felicitació, o com vullgueu cridar-li. Escoltant-les, a més de la marxa que em dóna el meu EP, no han deixat que el meu cos parara quiet i s'ha deixat anar al so, amb un balanceig, balanceig de desfilada.
Comence amb "Chimo", en el que el mestre Ferrero concentra tota la força evocadora d'una desfilada de tropes, camí d'un lloc èpic i gloriós. I quan diuen: Que marxa porta!. Caldria contestar: Chimo si que és una marxa, senyors!.
Quant en 1976, la Comissió de Festes i festers d'eixe any votarem la proposta de la inclusió de comparses en les cavalcades de festes de la Puríssima Xiqueta, no va ser precisament la unanimitat la que va regnar. La representació municipal l'ostentava José Jorro, i este últim, va ser qui poproponia seguir amb el format de l'any anterior. Pepe Ferri que junt amb la seua esposa Maria, entre altres coses eren uns enamorats i asiduos festers de la Purissima Xiqueta, era el president de la Comissió de Festes, estos, junt amb altres festers creien que s'hauria de separar ambdós, i donar als Moros i Cristians un lloc en el calendari fester de Benissa.
Els arguments eren variats, però recorde dos:
- "La cavalcada era humoristica i ràpida i les comparses serioses i lentes".
Si mirem el programa de festes de 1977, el diumenge de la Purissima Xiqueta, veiem, impensable hui, que “ a les 23.00 hores.- “Batalla de Flores” i possibles paròdies còmiques a càrrec de les comparses de Moros i Cristians.
- “ als moros ens costá huit-cents anys traure'ls d'ací i ara una altra vegada ens els volen portar". Sobre el primer argument, res a dir, es va ajustar, primer els ràpids després els lents. Batalla de flors i desfilada de Moros i Cristians. Tots contents. Recorde a Rosario Gimeno magistral amb "Les Zaireñes" i els trages enlluernadors dels "Califes" . El segon argument, no em val. Som els Beni Isa, i infinitat de vestigis urbans i construccions rurals, assenyalen la nostra parentela. I, com sempre, acostant-me a allò meu, l'arreplega, el control i aprofitament magistral de l'aigua, amb la construcció de la sequia, la sénia, l'aljub i el safareig. I com diu Bernat Capó, som parents del poeta Muhammad ben Isa "Ibn al-labbana", qui rebutjant el regal d'Al-mu'tamid, deia: "Quede jo per sempre víctima de la desgràcia, si rebut quelcom d'un captiu! Jo viatge, però no és amb objecte interessat. Allah m'allibere de tan vil procedir! Quan la gratitud, per viva que siga, reconeix per causa un benefici, on està el mèrit de mostrar-se agraït?)", i podriem també, com diu Bernat, deixar-los guanyar un any, al cap i a la fi som nosaltres mateixos.
Seguisc amb "Paquito el xocolater", i no cal ni dir-ho, que ja no puc seguir assegut escrivint, amb este pasdoble apegalós i internacional, que Gustavo Pascual li dedica al cunyat xocolater.
Hui, trenta-cinc anys després, d´aquella votació, prosseguint la festa junt amb els festejos patronals, ha resultat al final una festa arrelada en el nostre poble, amb la seua setmana pròpia, inclús amb dia festiu local, i que té agermanats a molts en el treball comú de manteniment de les "filaes". En el repte anual que assumix cada capitania a organitzar la festa, superant-se cada any, en els actes, desfilades i batalles, etc. A un poble en festa total, durant eixos dies en què visitem les cabiles, comentem, mengem, bevem, riem, dansem al so, fem, en fi, vida agermanada, amigable i pacifica.
Estos dies en què, els arcabussos omplin els nostres carrers de sons, retrunyiments, i llum. Que temorosos alguns, encantats altres i perplexos els novells, veiem passar orgullós "desfilant", a un Benissero (xe que m´agrada dir Benissero, xe) o a tota la "filà". Que participem, com a espectadors o actors, en una incruenta batalla de què com sempre, al final, guanyen els Cristians. Batalles que haurien de ser exemple perquè els que vullguen empunyar armes, siguen les de festa i alegria, desterrant les de sang i plor d'este món.
En estos dies vull desitjar tota la família "Mora-Cristiana" de Benissa, èxit en les representacions i alegria en les celebracions. I als Benisseros, a disfrutar.
Acabe, amb "Xàbia" del mestre xabiero Salvador Salva, per allò que a Xàbia desperte cada dia per a vindre al meu poble on estan les meues arrels, a treballar, a respirar, a viure.
Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:
Fa uns dies un company de treball manifestava a altres companys els seus dubtes sobre la meua salut mental, a part d'alguna altra consideració, que no comentaré.
Recapacitant sobre la situació, m'observe a mi mateix, m'analitze, recorde els consells i recomanacions de la meua psicòloga, recorde allò que s'ha llegit, allò que s'ha interioritzat, em prenc una til·la, respire fondo i cap a dins, i comence este comentari.
Cal reconèixer, que la meua salut mental no camina molt bé, efectivament, sóc un dement.
El en altre temps company en aldarulls sindicals, actual polític que deixa escassa herència i en declivi, considera que si el proïsme no li saluda, és que li vol malament, o esta influenciat-picat pel mosquit. Mosquit responsable de tots els seus mals.
L'amistat es trenca per molts motius, i un molt comú és per no plantejar els dubtes, les sospites, en fi, aclarir mal entesos. Però és la persona, la que té els dubtes, encara que per ell siguen certeses, qui ha de confirmar les seues presumpcions, ja que en cas contrari, no tenim més remei que reconéixer que és un savi endeví de pacotilla. I res més lluny de la realitat.
Quan un s'ofén per nimietats, com que hui et somric, demà t'ignore. Que esta convençut que és l'altre qui ha de donar-li explicacions, etc.
El personatge és massa rebuscat com per a intentar raonar amb ell.
Per tot l'anterior, no vaig a demanar-li explicacions, ja que la seua afirmació és tan certa, que només podria felicitar la seua gran erudició, mereixedora d'un lloc de més lluïment i menys treball.
La meua demència m'ha fet descobrir facetes personals pròpies de les que era desconeixedor fins hui, i una és la de comprendre les actituds de certes persones, que descontentes amb si mateix, projecten la seua insatisfacció, culpant als altres. A més envegen la situació del qualsevol proïsme, a qui consideren amb més bona sort que la que els ha tocat a ells.
“L'enveja, el més mesquí dels vicis, s'arrossega pel sòl com una serp”.
Ovidio (43 AC-17) Poeta llati.
Per això, un consell, fugiu de l'enveja, cada un té el que té i no val la pena desitjar la sort del proïsme, ja que la seua sort és tan voluble com la de cada un de nosaltres.
![[Img #4124]](http://benissadigital.com/upload/img/periodico/img_4124.jpg)
![[Img #4125]](http://benissadigital.com/upload/img/periodico/img_4125.jpg)
![[Img #4126]](http://benissadigital.com/upload/img/periodico/img_4126.jpg)
