Manolete. Mite i torturador.

 Manolete. Qui és Manolete?.

Ah, el torero Manolete!. Eixe.

Crec que en l'actualitat no és molt coneguda la figura del torero, sobretot entre la joventut. En canvi les corregudes de bous en la televisió dels anys 60 i 70 del segle passat. per a la joventut eren d'allò més habitual. Les fires de Sevilla, Madrid i València, desallotjaven telenovel·les, infantils i programes anodins de les vesprades de la TVE, i també l'altra cadena la UHF que emetia a certes hores.

Un vídeo per a començar

                                        http://youtu.be/z-58QMeTyWs

Tots érem toreros o futbolistes. Es deia que amb estes dos aficions i amb el poderós mig, la televisió, el règim de Franco tènia anestesiat al “poble espanyol” (frasecilla molt repetida), i este poble no tènia mes reivindicacions que fer que les que es relacionaven amb el baló i els vint-i-tres que corren després d'ell, com a bojos, botant el public com a possessos quan el baló entra per entre els tres pals. De ciència certa, no se que gran miracle ha de ser, que una bola de drap-cuiro aconseguisca que a base de puntellons, i al situar-se entre els pals produïsca qualsevol classe de reaccions, algunes de les de  bojos amb ganes.

I ho compaginàvem amb el toreig. Açò menys, ja que era un poc avorrit per als espectadors, llevat que, representàrem la solta de vaquetes i un entre els de la quadrilla, agafat a un pal a manera d'astes, perseguia als altres, propinant-los bones espentes.

 

A nivell general, els bous eren afició de tots. No debades era la festa nacional d'Espanya. Tots sabien i opinaven com s'havien de fer els passes, posar banderilles o entrar a matar. Si la presidència era benèvola o no sabia de bous. En fi, és una representació perillosa que segons he sentit exalça la bravura i al mateix temps la lleialtat del bou, que perd la vida perquè el seu matador amb la superioritat d'utensilis toque-puge a la glòria.

Bé perquè, l'espectacle de masses senyors, esta tocat de mort i els seus defensors, qualificats com menys d'assassins torturadors.

L'altra hora Festa Nacional, la dels mites-torero, la dels jocs de xiquets, la de la Beneficència, etc, ara és la de torturadors, còmplices d'assassins d'animals i espectacles de sang i acarnissament.

Senyors, ni tant ni tan poc.

Prohibir les corregudes de bous. Crec que no és un encert. Ací, en el país del amb mi o contra mi. En este país del tot o res. El just mig no s'ha trobat, excepte, clar, quan es van ajuntar en comptades  ocasions quatre amb sentit comú. 

Hui la frase “sentit comú” ja esta en desús, primer perquè no hi ha sentit comú i segon perquè ja tot ha perdut el sentit. Hui que segons pareix, tenim major cultura, major coneixement, resulta que ara hi ha menys tolerància, menys respecte, ah!, i això sí, el coneixement ho posem al servici dels nostres interessos propis, carregar del que fa falta i del que no. Acaparar a costa del què tenim davant.

Vull arribar a concloure que, qualsevol decisió presa, i que perjudica un gran nombre de persones, forçosament té d'haver-hi un terme mitjà.

La prohibició de les corregudes de bous és la prova fefaent de què no hi ha agalles ni ganes d'acontentar a tot el món. I a Catalunya, de seny, en este assumpte, no s'ha fet ús d´ell.

Comprovat que s'homenatja al miura “Islero”, i Manolete és mata d'escarni, certifica clarament quals són els gens que el “españolito” porta impregnats.

Per a mi que, després del Paradís, Caín i Abel, van viure en el recinte de la pell de bou.

Les ametles d´agost

Trobe a faltar la participació, per mitjà de comentaris,  en esta columna.  A vegades pense que l'escric només per a mi, i l'única lectura que té és la meua abans de remetre-la per a la seua publicació, i que després ningú presta interés.  Continue escrivint per a satisfacció pròpia i si algú li presta atenció li l'agraïsc, i li demane una crítica per a millorar en el que puga, que segur que serà molt,  esta humil nota setmanal  que no té una altra pretensió que plasmar per escrit el que pense o dóna voltes en el meu cap.

L´ametler

En la columna de fa unes  setmanes recordava que el mes d'agost era per a mí el mes de l'ametla, ja que ens dedicàvem a arreplegar la collita dels bancals  de la partida de Canor i Canoret.

La columna el títol de la qual era Les ametles d'agost,  provcá algun comentari, en persona,  provinent de persones de la meua edat, per tant gent que encara lluïx les primeres dents.  Els comentaris es referien que no havia aprofundit en el procés de l'arreplega de l'ametla.

No sé si va quedar clar, però sentia i sent un repulsió i picor particular quan s'anomena a les ametles. Per tant, per a res era una tasca que m'agradara. La columna es referia  a la casta dels especuladors, que ja ho feien amb les ametles de les nostres suors.

He gravat un vídeo

No sé si recomanar la visualització del vídeo abans de continuar llegint o després, ja que el procés que es mostra ho realitza una sola persona “Manolo Bigot” (gràcies Manolo), i per falta d'espai i no ser molt pesats, mostrem  la tasca que era molt més lenta, molesta, desllomant, i  que feia  tant bé a les cervicals. Seguia després la desasosegant  picor produïda per la polseta, de la vaina, les xinxes, els cuquets de la baina, les aranyetes, pujant i baixant per fiíssims fils.  Els caragols xafats. Vaja una distracció estiuenca tan gratificant com la festa de la bromera que s'anuncia a Benissa-Teulada-Moraira-CalpeDIGITAL.   Uf! …. Que llarg.

Pujat el cap de quadrilla a l'ametler, generalment mon pare, amb la vara “perxa”, donava precisos colps en la base de la branca on estaven els grups d'ametles. Estes queien sobre unes teles “vetles”, i que després van passar a ser més de lliga, de ràfia, però més molestes perquè s'enganxava amb qualsevol bastonet. Alguna de les ametles donava en el cap d'algun i ja era suficient excusa per a abandonar el lloc i escaquejar-se.

Trencar ametles

L'arreplega en cabassos des de “les vetles”, era un constant discutir de criatures. “No tires tant- tira ja- papa mira-ho, no fa res-etc”.  Deixàvem  amagades en les corfes corcades dels vells ametlers, uns grapats d'ametles que després durant el procés lúdic de la “l´espigolá”, arreplegàvem, fent més bot, ja que l´espigolá era remunerada, al pes.

La retirada de les baines es deia “descorfar”, i no la relataré ací perquè em dóna picor per tot el cos, però vos remet a la p. 82 del  Costumari  València/1 de Bernat Capó (Edicions del Bullent), on el mestre relata tan real el procés, que no cal vídeo per a visualitzar-ho.

Els estius són ara, ver daderes fires, desfilades de models,  torrades al sol Mediterrani,  balafiament d'aparences i opulències, desenfrenament, …………… en fi, que de les ametles, la passa, i resta de tasques agrícoles, hem passat al “senyoret de València kikiriki”. O al “madriles sabut i cregut”.

Bé, uns diran que qualsevol temps passat va ser millor, i altres diran que ara sí que es viu.

Descorfar

 Doncs bé, jo crec que ni tant ni tan poc, perquè una orxata o aigua llima, en aquells temps era una delícia i tenía un preu com cal. Hui un torró val el que paguen al productor per deu sacs d'ametles. 

I si prenem una ginebra amb aigua tònica (gin-tonic), paguem sis euros. Però al final de la nit no sentim picor de la polseta de l'ametla. Però és possible que sentim un altra picor, que atenuem rascant-nos la butxaca.

Va, a viure que són dos dies.

Un fanal, una gavina i l'alba.

No se si sabreu que un defecte comú entre els “parkinsonians” és el de no respectar els temps del son. Com si volgueres esgotar un temps que s'escapara aprofitem i esgotem les hores, i les nocturnes especialment ens fan mes desperts i creatius.  Per descomptat que açò de no respectar les hores de son esta mal, és un dels cavalls de batalla de neuròlegs i psicòlegs cap als pacients, pacients que cas omís, seguixen amb les seues aficions velles o recentment adquirides, deixant-se caure a l'alba, o ni això tan sols.

Jo, en la meua vida vaig ser poc vetlador. Ara, com la cançó de Sabina (ja sabeu que Sabina és el meu músic de capçalera), …”que son de nit, que dorm de dia”, entre altres, dedique un temps a la fotografia.  Però com sempre dic, a la fotografia natural, sense retocs ni “arreglaphotochops”. Una de les meues hores preferides són les de l'alba. Algun dia veuré que tal els capvespres, però de moment és l'alba del nou dia el que m'interessa.

Durant l'alba, únic cada dia, i cada minut i cada segon, els matisos van canviant en tot el quadro que comprén la nostra vista. Impossible retindre, ni vídeo ni fotografia. És un moviment de llum imparable i que corre s'escapa i no hi ha manera d'atrapar-ho.

Laica, m'acompanya en les albes, i jo li l'agraïsc, ja que així no tinc la sensació de parlar i admirar-me només de l'espectacle. Vaig amb un ser viu, que escolta, que es queda mirant, però a diferència dels de la meua espècie, no sap de ciència certa si són ordenes o desvaris del seu amo.

Per eixa mateixa raó, Laica no observa l'espectacle. No li dóna importància. Ella va als seus ensumades i les seues carreres, i tot sense perdre'm de vista.

L'última escapada per a retindre alguna ínfima part d'un alba única, vaig decidir que seria des de l'últim pam de terra mes oriental de la península. El Cap de La Nau.

L'alba era el típic d'estiu, molt boirós. No esta mal, però fa temps que busque una fotografia amb el mar fet un espill. Ja l'aconseguiré. Un contratemps, la desorientació, la càmera fotogràfica sense bateria.

-   “Molt bé Xaval, perfecte, l'alegria de l'horta. ¡Joer, Vicent!, cada dia estas mes cachochi, ¡Collons!”.

-         Mira, la camera de vídeo té la funció camera fotografica i a més no esta res mal, és bona. ¿Provem?.

Foto, una altra, altres, altres més. Això de no haver de revelar-les per a rebutjar el que no agrada o interessa és un gran invent.

Durant la sessió fotogràfica em va cridar l'atenció una gavina, a Laica també. Només em fixe que s'amagava de nosaltres i que com nosaltres estava veient l'espectacle. Este ser viu si que volia veureu.

Una vegada assentat davant de l'ordinador apareixen imatges que en el moment instantani de la presa, ni sabia que tal o qual era millor presa que la següent. I observe que la feliç gavina m'ha entretingut més del normal.

I les fotografies mostren una gavina davall un fanal que ja no té llum, observant la impressionant explosió de llum que ve cap a nosaltres i que a diferència de qualsevol altra explosió no ens espanta, no ens fa fugir, es més ens captiva, ens engul, perquè sabem que eixa llum és un nou dia. I un nou dia, per a la mi és una benedicció, siga com siga, ja que amb l'actitud que es pren, així serà durant tot el seu transcórrer.

Per descomptat, veient l'espectacle, no hi ha mes remei que dir: 

        -   “Xe!, que dia mes preciós”.

Feliç dia per a tú.

Norma Jeane

La xica més atractiva el món va morir el cinc d'agost de 1962, als 36 anys, sola i en circumstàncies estranyes. La seua mort es va classificar com un “probable suïcidi”, i com sempre i més als EUA, es mitificá, donant pas a llegendes sobre la seua vida i mort.

Les circumstàncies relacionades amb la seua vida familiar, el seu trasbals entre famílies d'acollida, abusos rebuts, etc., sens dubte la marcarien i marcarien la seua trajectòria vital, creant un ser fred i desconfiat.

El seu segon espòs, pronuncia les següents paraules en el funeral: “No puc dir-li adéu a Marilyn, mai li agradava dir adéu. Però, adoptant la seua singular manera de canviar les coses per a així enfrontar-se a la realitat, diré -fins a la vista-. Perquè tots visitarem algun dia el país cap a on ella ha partit”.

La història de Norma Jeane, la que va des de la jove i fràgil pobletana a l'escalada de llocs en el món del cine, és una escalada lenta. Eixe món li és intractable, i junt amb els fracassos amorosos li costa una depressió i una carrera boja i desordenada. El film Sugar és per a la critica un dels millors treballs realitzats, el famós Wilder coment que esta pel·lícula va ser un dels èxits mes  importants de tota la seua carrera. En este film interpreta a una xica romàntica, desafortunada en l'amor i vulnerable;  una rossa  superficial, no massa intel·ligent, mata de la maldat dels  altres. Qualsevol diria que era la seua biografia portada al cine.

Alguns qualifiquen a Marilyn de dona fàcil que s'aprofite del seu físic per a l'ascensió, no obstant ací esta la producció cinematogràfica on va participar

Hui, que qualsevol  proesa en el camp, de la infidelitat i embolics diversos, suposa un ascens en l'elenc de personatges il·lustres i dignes d'admiració. Mai tan personals i íntims temes s'han ventilat als quatre vents, sense pudor, ni pudor o vergonya, posen Ud. La paraula o frase que més els quadre. Hui qualsevol promiscu-ua és el/l'amo/senyora del plat de TV i del cor i el cervell de milions d'espanyols/les.

La salut cultura i social a Espanya en l'actualitat es mesura en la quantitat d'audiència que ha aconseguit un/a jove realitzant exercicis sexuals, davall un edredó, a mitja llum i retransmés per la televisió. Comprenem que en els temps de sequera          Cultural prime la cutrez nacional. El famoseo actual esta ple de xiques i xics, el coeficient del qual intel·lectual, a penes aconseguix per a pronunciar dos paraules, no arribant a tindre sentit la unió d'estes en una frase. La cotització augmenta proporcionalment i en relació a la grandària de certes parts del cos, les vegades que l'aspirant ha usat les mateixes amb tal o qual futbolista, torero, o la seua pròpia parella.  Es cotitza el morbo, l'escarni i la mentida. No es respecta ni tan sols als xiquets, al malalt o al mort.

Hui, a la llunyania escolte que en televisió, una famosa de res, qualifica a una altra famosa de res, “filla de puta”. El conductor del programa, no baixa la temperatura, si no que amussa.

Açò és el que milions d'espanyols de hui, enfront d'un aparell cada vegada mes anestesiant, escolten i veuen.

Ho sent, però crec que hem arribat a l'estupidesa generalitzada i a tots els nivells. El pitjor és que no hi ha arreglament, ja que qui hauria de posar límit a tals fems, esta interessat que existisca, ja que la “estupidesa anestesiant”, és el millor relaxant cívic existent, permetent-li realitzar tot tipus d'excessos.

Mals temps perquè, per a aquells que treballen pel bé de la humanitat, ja en els parcs, les avingudes i edificis públics  estaran ocupades per les estàtues Aída, Perdonavides, Campanar, Esteban, Jesulin, Mila i molts etc´s més.

Les ametles d'agost

Si mirem les enciclopèdies, bo, les enciclopèdies ja estan passades de moda, ara tot està darrere de la pantalla que tinc davant i on estic escrivint esta columna. Si busquem, perquè, en la xarxa,  en internet, la paraula agost, eixiran una gran quantitat d'explicacions, relacionades o no amb agost. A vegades busques una paraula o fet, i pot eixir qualsevol explicació o enllaç que no té relació, i vaja voste a saber perquè.

Entre altres  coses, es diu en la xarxa que agost s'anomena així  en honor a August Octavio, emperador que derrota a la parella d'enamorats, Cleòpatra i Marco Antonio. La flor és la rosella.

Si mirem els esdeveniments que han succeït en el mes d'agost, veiem que: Còlon va eixir a l'agost per a les índies i es va entropessar amb Amèrica  a l'octubre.  A l'agost EUA llança les bombes atòmiques en Hiroshima i Nagasaki. Naix Michael Jackson. Irromp l'huracà Katrina i mor Diana de Gal·les. En el meu cas, dos dels meus germans vénen al món este mes.

Personalment, el mes d'agost em porta records a dies de platja, calor i ametles. Els ametlers de la partida de Canor, formen part de la meua infància- joventut, ja que va ser el mes dedicat a la seua arreplega.

La tasca estiuenca,  sobretot en el mes d'agost i concretant més, la segona quinzena, era l'arreplega de les ametles. Els primers records, matinades i desplaçaments a la gropa de la burra del “tio Miquel del Pou de la Perera”. Mes avant, els desplaçaments eren en carro, el del “tio Joan de Pollatre” i el seu cavall “Romero”. Els ametlers per aquelles dates mantenien el verd en els seus fulls, cosa que hui és increïble, ja que fa ja unes quantes setmanes que els fulls estan seques. 

Hui el mes d'agost ja no és el mes de les ametles per a ningú. L'arreplega de les ametles, dels pocs ametlers que encara es cultiven, la realitza una màquina, la qual,  en segons les collita-arreplega, per al que abans calia dedicar hores de sol, renecs i picors del poll de l'ametler. Les teles que calia col·locar era tasca de dos, amb els consegüents emprenyaments i finals desastrosos.

Però el desastre es produïa quan el comprador, després de proves estranyes, mentres llevava les peles a les ametles, deia un preu, el qual era del tot irrisori i provocava en els productors l'exposició de qualificatius en els que es deia de tot menys bonic. Arriba a tant l'escarni, que les plantacions d'ametlers han anat desapareixent o estan en un estat d'abandó total, ja que els productors, els llauradors s'havien convertit en jardiners, que per a mantindre la producció d'ametla els costava diners de la butxaca, a més d'esforç físic.

Espanya, segon productor mundial, importava del primer productor EUA, i a un preu menor, afonant més al sector. Paradoxa, l'especulador es mofa del productor i compra al seu competidor, per a forçar la rebel·lió o l'afonament del sector agrícola.  Conscientment?. I el torró més car.
 

No sé si hui tribute una salutació al mes d'agost, a l'ametla, o als patits recollidors i descorfadors, però recorde que la destrucció del sector, no va ser causada d'una altra, que la plaga d'especuladors que vivien a costa del llaurador. Després estos, els especuladors, van aprendre i van mutar cap a altres variants, van atacar  el cor del sistema.

Agricultors?. On?.  Terra hi ha, però al·licient cap.

I com sempre, al mig, els especuladors, institució protegida.

Que passeu un bon mes de l'ametla.

Des de Linares (Jaén)

Assegut en una taula d'una habitació d'hotel a Linares (Jaén), a 500 kts. de la meva pròpia taula, escric aquesta columna, columna que va carregada de Parkinson.

- Que fas, Vicent? , A tants quilòmetres de casa teva. Ja sabem del teu Parkinson, però damunt ens amenaces amb una columna carregada de Parkinson.

Amics, Units Contraelparkinson, web específicament dedicada a aquesta malaltia, i de la qual Fulvio Capitanio  és l'ànima, va convocar la III Trobada de Units Contraelparkinson.  No podia deixar d'assistir, ja que, primer com afectat d'aquesta estúpida malaltia i després com compromès amb tots aquells que realitzen qualsevol activitat que serveix per donar a conèixer qui som els rars del Parkinson.

La trobada no és per a l'autocompassió o autoconvenciment de les nostres penes i desgràcies. No. La trobada és una "quedada", en què afectats, cuidadors i familiars ens relacionem i coneixem. Com no, canviem impressions sobre l'EP, i aprenem tècniques, trucs i dreceres per sortejar les moltes males passades que ens provoca la susdita EP.

No vaig aquí a comptar i picar sobre l'assumpte. Em vaig proposar fer columnes amenes, divertides i alguna crítica. Avui em perdonareu però amb aquesta trobada, el meu cap aesta amb la gent, dones i homes, joves i grans, que patim una cosa que no és del tot entès per la societat, a causa d'uns símptomes difícils d'entendre i que en general s'associen a la tremolor a les mans. NO ÉS EL TREMOLOR DE LES MANS EL SÍMPTOMA DIFERENCIAT. És un símptoma que no es dóna en tots els afectats, és un símptoma més, el més visible però no el més general i més important.

Estic convivint amb nois i noies joves, amb matrimonis de 47 o 48 anys, on un d'ells està afectat, jo amb 53, sóc un dels, a primera vista, ben parats.

-  Denominador comú-Ganes de viure.

-  Himne-Resistire.

- Futur-ja vindrà o simplement no existeix.

 

-   Als altres - Carolina Huebner diu: "M'agradaria que la societat estigués més informada. El coneixement general no va més enllà dels nostres tremolors, que constitueix considerant tot l'elenc de símptomes, gairebé és una anècdota. Sabent nostres problemes de rigor, equilibri, disquinèsia, es podria evitar les desagradables situacions en què ens confonen amb borratxos o drogoaddictes".

Avui, assegut en una taula d'una habitació d'hotel a Linares (Jaén), a 500 kts. de la meva pròpia taula, amb el meu cos recordant la meva EP, he escrit aquesta columna, per participar que la gent amb Parkinson lluita per viure, viure amb la major normalitat cada dia

Qui vol vore el video de la Boda?

Primera part

Segona Part

Els tovallons del bar.

Benito Puig Orihuel

Esta setmana m'ha sorprés gratament que es recordara a Benito “El Pintor” o “del Casino”. Benito Puig Orihuel, amb una exposició en el claustre del convent dels franciscans, per aixo felicite a qui va tindre la idea i a la seua família.

Vaig ser durant uns anys un contertulià de Benito. A l'hora de l'entrepà, ens ajuntàvem Benito, Vicente Frau, jo mateix i algun comensal més que s'adheria ocasionalment. El lloc podia ser "El Mesón de la Glorieta" que regentaven Rosita i Bienvenido. Frau i jo donàvem compte d'un entrepà, mentres Benito, que tinc per a mi que menjava poc, i caminava molt, estava mirant els dos fartons com ens engolíem els nostres respectius plats o entrepans.

Les conversacions eren variades i els temes de Benito solien ser vivències, records i succeïts. Tristos?. Mai. Sempre acabàvem rient de les seues idees, i ell, que reia, segur que sí, no ho exterioritzava.

 

De pintura no es parlava molt, però ell, que era un nervi, destrossava els tovallons o feia boletes de paper.  Vicente Frau, li passava el llapis, el que usava per a prendre lectures, i Benito gargotejava, ràpid i nerviós. Pareixia que li calmava.

Jo, d'art, i sobretot en el cas d'estos dos personatges, la pintura de Benito, i l'opera de Vicente Frau, en aquells moments m'interessava ben poc. Però no se m'escapava, com Frau, donava valor als tovallons de Benito. Tovalló amb un gargotejat de Benito, a la butxaca, i en alguna ocasió, li demanava la firma. No entenia el joc, però mes avant, vaig comprendre que Vicente, que era molt critic i exigent, donava un valor especial als traços de Benito.

Amb el temps, he arribat, com a inexpert, a valorar un poc la pintura. I l'opera ja no em molesta. La pose mitjanament  fort i amb cascos, no anem a tindre cap discussió amb els meus familiars.

Benito de Vicent Ibañez

 Vaig demanar a Benito que m'ensenyara les seues obres, volia comprar-li alguna per a la casa on viuria. Vaig triar d'unes quantes que tènia en el seu caseta de Berdica, i en les parets de ma casa estan.

Hui quan visitava l'exposició, em va sorprendre l'existència d'eixes

Benito de Vicent Ibañez

taules amb imatges religioses, amb rostres on l'expressivitat de

les quals crida l'atenció, i em torrnen a sorprendre pel meu desconeixement.

Crec que val la pena, amic, visites l'exposició que fins al dia 6 de juliol d'11 a 13 h., esta al teu abast i descobriràs que a Benissa hi ha un artista que s'anomena Benito “El Pintor”, Benito Puig Orihuel.

Repetisc la meua felicitació, per l'encert, als organitzadors i familiars.

Benito de Vicent Ibañez

Pare Melchor

Trenta-cinc anys després.

Recent d'acabar les festes en honor a la Purissíma Xiqueta, amb l'olor de la pólvora acabada de cremar, amb els ulls purnejants encara de tant de color i música, amistat i bon rotllo, i en algun cas el  començament d'un poc més,  veient, en fi,  les cares rialleres dels Benisseros, cosa que no lleva perquè es vegen ulleres, tenim en l'horitzó pròxim les festa de Moros i Cristians.

 

Incís, Em deia el tio Toni de Xàbia, que vivia amb el seu fill a Callosa d'Ensarrià i passava totes la setmanes per ací: "Xe!, a Benissa sempre esteu de festa, mira que sou, sempre que pase, paperets  posats, ... capso!, ...xe!" 

I això pareix, clar. Però no, passa, que hem sabut, sense orde de l'autoritat, donar-li profit al nostre treball artístic en l'adorn dels carrers, per a allargar-ho en el temps, cobrir dos festes i de pas donar color i alegria al nostre poble.

Perquè, si color hi ha en les festes d'abril, vaja colors, sons i olors que ens porten les festes de Moros i Cristians.

Abans de començar esta nota, he preparat tres peces, des de You Tube, i recomane anar escoltant-les durant la lectura d'esta felicitació, o com vullgueu cridar-li. Escoltant-les, a més de la marxa que em dóna el meu EP, no han deixat que el meu cos parara quiet i s'ha deixat  anar al so, amb un balanceig, balanceig de desfilada.

Comence amb "Chimo", en el que el mestre Ferrero concentra tota la força evocadora d'una desfilada de tropes, camí d'un lloc èpic i gloriós. I quan diuen: Que marxa porta!. Caldria contestar: Chimo si que és una marxa, senyors!.

Quant en 1976, la Comissió de Festes i festers d'eixe any votarem la proposta de la inclusió de comparses en les cavalcades de festes de la Puríssima Xiqueta, no va ser precisament la unanimitat la que va regnar. La representació municipal  l'ostentava José Jorro, i este últim, va ser qui poproponia seguir amb el format de l'any anterior. Pepe Ferri que junt amb la seua esposa Maria, entre altres coses eren uns enamorats i asiduos  festers de la Purissima Xiqueta, era el president de la Comissió de Festes, estos, junt amb altres festers creien que s'hauria de separar ambdós, i donar als Moros i Cristians un lloc en el calendari fester de Benissa.

Els arguments eren variats, però recorde dos:

-  "La cavalcada era humoristica i ràpida i les comparses serioses i lentes". 

Si mirem el programa de festes de 1977, el diumenge de la Purissima Xiqueta, veiem, impensable hui, que “ a les 23.00 hores.- “Batalla de Flores” i possibles paròdies còmiques a càrrec de les comparses de Moros i Cristians.

-  “ als moros ens costá huit-cents anys traure'ls d'ací i ara una altra vegada ens els volen portar".  Sobre el primer argument, res a dir, es va ajustar, primer els ràpids després els lents. Batalla de flors i desfilada de Moros i Cristians. Tots contents. Recorde a Rosario Gimeno  magistral amb "Les Zaireñes" i els trages enlluernadors dels "Califes" . El segon argument, no em val. Som els Beni Isa, i infinitat de vestigis urbans i construccions rurals, assenyalen la nostra parentela. I, com sempre, acostant-me a allò meu, l'arreplega, el control i aprofitament magistral de l'aigua, amb la construcció de la sequia, la sénia, l'aljub i el safareig.  I com diu Bernat Capó, som parents del poeta Muhammad ben Isa "Ibn al-labbana", qui rebutjant el regal d'Al-mu'tamid, deia: "Quede jo per sempre víctima de la desgràcia, si rebut quelcom d'un captiu! Jo viatge, però no és amb objecte interessat. Allah m'allibere de tan vil procedir! Quan la gratitud, per viva que siga, reconeix per causa un benefici, on està el mèrit de mostrar-se agraït?)", i podriem també, com diu Bernat, deixar-los guanyar un any, al cap i a la fi som nosaltres mateixos.

Seguisc amb "Paquito el xocolater", i no cal ni dir-ho, que ja no puc seguir assegut escrivint, amb este  pasdoble apegalós i internacional, que Gustavo Pascual li dedica al cunyat xocolater.

Hui, trenta-cinc anys després, d´aquella votació, prosseguint la festa junt amb els festejos patronals, ha resultat al final una festa arrelada en el nostre poble, amb la seua setmana pròpia, inclús amb dia festiu local, i que té agermanats a molts en el treball comú de manteniment de les "filaes". En el repte anual que assumix cada capitania a organitzar la festa, superant-se cada any, en els actes, desfilades i batalles, etc. A un poble en festa total, durant  eixos dies en què visitem les cabiles, comentem, mengem, bevem, riem, dansem al so, fem, en fi, vida agermanada, amigable i  pacifica.

Estos dies en què, els arcabussos omplin els nostres carrers de sons, retrunyiments, i llum. Que temorosos alguns, encantats altres i perplexos els novells, veiem passar orgullós "desfilant", a un Benissero (xe que m´agrada dir Benissero, xe) o a tota la "filà". Que participem, com a espectadors o actors, en una incruenta batalla de què com sempre, al final, guanyen els Cristians. Batalles que haurien de ser exemple perquè els que vullguen empunyar armes, siguen les de festa i alegria, desterrant les de sang i plor d'este món.

En estos dies vull desitjar tota la família "Mora-Cristiana"  de Benissa, èxit en les representacions i alegria en les celebracions. I als Benisseros, a disfrutar.

Acabe, amb "Xàbia" del mestre xabiero Salvador Salva, per allò que a Xàbia desperte cada dia per a vindre al meu poble on estan les meues arrels,  a treballar, a respirar, a viure.

Bones festes