L´EP y JO.- Reunio d´amics Apropa´t IX a Segorb.

Els Apropa´t en el Sogorb de Tomas.

Tan puntillos, que no sé com no li va donar un zamacuco.

Des de la reunió d'amics en Xabia, Tomas es va prendre molt de debò la seua candidatura per a la pròxima reunió del grup Apropa´t a Sogorb, la seua ciutat. Durant aqueix temps, planificá l'esdeveniment.

La concentració dels Apropat, es va acordar en la gasolinera del Centre d'Oci de Paterna. Des d'allí, Víctor i Manolo van transportar als membres del grup. En l'entrada de Sogorb, Vicente, el germà de Tomas, també un terratrèmol, ens acompanya fins al lloc de reunió amb Tomas.

En el Parc amb càmera en ristre i ben apostat a un arbre, va estrenyent el disparador de la seua petita càmera. Hem arribat al seu territori i vol deixar constància d'açò.

Dues taules. Una per als plats que contenen les delícies que anem a provar. Pilar Aznar és l'autora dels mateixos. L'altra, amb els seus coberts, tovallons i gots, a punt per als 10 comensals. Vicente Aznar ens acompanya. Comprovem que la família Aznar s'ha implicat al complet.

Entre tast i tast, Jorge, Ramón i Tomas, amenitzen i alegren l'esmorzar. Jorge, sobretot. És un comptador d'acudits, és una enciclopèdia. A més, els representa. Va ser una gaudida de sabor i olor. Pel menjar. I una gaudida veure riure, amb ganes, a tot el grup.

Al final, una sorpresa. Un regal. Un llibre de receptes de cuina de la comarca. Tomas ho reparteix orgullós. Pepe li demana una dedicatòria.

Fotografia de família en la font dels 50 canelles.

Visita al Santuari de La nostra Senyora de la Cova, en el terme d'Altura. Vicente Aznar explica que, la seua família, és ara la dipositària del privilegi de transportar la creu en la processó.

Visita a les muralles. Passeig pel Sogorb antic.

Menjar en el Asador Esgueva. Una presentació d'embotits de la terra, a qual millor. Però, els valents Apropa´t,  acusaven empatx. El complet, abundant i divertit esmorzar sota els pollancres, havia sadollat de tal manera als guerrers, que davant la batalla presentada en la taula del Asador, cap estava en condicions d'atacar amb ganes. No obstant açò, es van fer els honors de realitzar unes incursions en els plats, que van deixar restes, als quals Vicent, o siga jo, doní bon compte els següents dies, en la meua casa. Vicente Aznar s'acomiada. Tots li agraïm les hores dedicades i les seues explicacions històriques.

Perquè transitaren i s'anaren absorbint els diferents elements que componen els aliments, i que en aquest cas eren abundants, fem una passejada per la glorieta del botànic  Carlos Pau. Com no, Tomas explica orgullós que el botànic Carlos Pau era oncle del seu pare. A Sogorb estan les seues arrels i ell fa honor a açò.

Al final, una foto en rotlle. El rotlle dels Apropa´t.

El Cap

Jose Ivars Ortola

Pepe Capella. Pepe el germà de Salvador. Pepe l'Aigua. Així cridaven a José Ivars Ortola, per a diferenciar-ho dels altres Ivars de Benissa.

Ja en “El meu primer dia”, explicava com va ser la meua trobada amb ell per primera vegada. Com la seua seriosa presència, va provocar en mi un avís d'alerta. Vaig entendre que seria un home seriós i de mal geni. Gens més lluny de la realitat.

D.Iborra-V.Ibañez-J.Ivars

Amb Pepe vaig mantenir, en els últims temps, una sèrie de, diguem entrevistes, de les quals pensava nodrir-me per a eixa història, sempre esmentada i mai començat, sobre el Servei d'Aigües Potables de Benissa.

No vaig a explicar anècdotes de les seus 15 anys de gerent del Servei, o dels 7 anys que vaig coincidir amb ell. No és hora d'anècdotes, crec que seran el meu millor homenatge i el meu millor acomiadar-me reivindicant diverses coses que li obsessionaven:

- La conscienciació que l'aigua és un ben escàs i cal cuidar el seu consum.

- Que la gestió i explotació del Servei fóra municipal.

L´Alcalde, Salvador Ivars Ortola

- Reivindicar la figura del seu germà, l'Alcalde Salvador Ivars, com a artífex al costat dels membres de les seues corporacions, de la gesta de la portada d'aigües des de Benidoleig i la compra dels pous de Benigembla.

El proveïment d'aigua a Benissa, vist des d'avui, no se li dóna cap valor. L'aigua flueix per l'aixeta o la dutxa, i ho fa perquè és el natural. Ningú, mentre es dutxa, medita com és el camí i que manipulacions té eixa aigua per que rellisque pel seu cos. On estan les fonts i que van costar. Les negociacions, les discussions i l'escepticisme, i quan no, l'oposició a aquest projecte. Reunions carrer a carrer, en cos de camisa i de tu a tu. Sense sou ni indemnitzacions. Tot pel poble.” Quasi, quasi com ara”.



Tres Caps del Servici d´Aigues
J.A.Ivars-J.Ivars-V.Ibañez

El Servei d'Aigües Potables de Benissa, com a tal i després de 43 anys, ha patit algunes incursions d'empreses del sector de gestió de serveis d'aigües, als quals les diverses corporacions han resistit. Pepe era de l'opinió que des del propi Ajuntament era possible la gestió eficaç d'un bé de primera necessitat i que s'ha convertit en un negoci i monopoli d'unes poques multinacionals. El negoci de no conèixer al ciutadà i tractar-ho com un nombre. El negoci de folrar-se a costa d'un poble i d'un ben necessari. Li agradava explicar, com, amb l'ajuda de D. Gines Puerto, van guanyar un plet a la totpoderosa Agriben, per la gestió de l'aigua en la urbanització Sant Jaime.



V.Frau-J.Ivars-V.Ibañez-X.Castells-D.Iborra

Reivindicava la memòria de qui al capdavant de les corporacions que ho van fer possible, en cap moment de la història d'aquests 43 anys, se li ha esmentat, o realitzat un reconeixement públic i compromès. El seu germà, l'Alcalde Salvador Ivars Ortola, ha sigut un gran oblidat, a diferència d'avui que per una escassa tanca d'un camp d'esports, es realitza un acte, i es col·loca una placa per a major glòria i constància en la història que tal proesa la van realitzar l'Alcalde i algun Secretari Autonòmic, oblidant-se que és el poble qui ho sufraga.

Pepe, en fi, també va patir la intervenció política. La saviesa sobrevinguda amb l'acta de regidor o Alcalde. Els cambalaches polítics, àdhuc a costa de posar en perill un servei model. La irresponsabilitat d'escoltar gurus externs o en honor del manteniment del poder, mantenir un servei essencial sense definir i mancat d'una direcció amb un perfil adequat.

Estic segur que Pepe, quan Domingo Iborra propose la visita de revista de l'any 2013, estarà amb nosaltres i reivindicara la labor del seu germà, la municipalitat del Servei i la racionalització del consum.



Paco-Ibañez-Ruben-Iborra-Adelino-Ximo-Pepe

I ens farà riure aquest sergent de la Guàrdia Civil, que deixe de ser-ho per a engegar l'organització del Servei Municipal d'Aigües Potables de Benissa.

Pepe, junt aVicente Frau, Francisco "Ferrero" i Jaumet de "Rabossa", l'antiga guàrdia, vigilant des d'on es troben.

Pepe, sempre en el meu cor.

Ximo i jo quedem de testics.

Xaval..!. Xe, xaval!. 

VINT-I-CINC.- L´EP i JO. Tres dies de setembre

Des de la seua terrassa s'albira la plana del Camp del Turia. A dalt esta el cel.

Inquiet i vital, va ser emprenedor de diversos negocis. La fortuna li va somriure i també li abandonar, però ell, visionari amb els peus en la terra, no es pará i transformá la seua última aposta, en l'actual i acceptat negoci.

I quan l'esforç era compensat per l'èxit el “destructor” va arribar.

Des que Parkinson va arribar, des de la seua terrassa imagina i executa. Inventa i produeix el prototip. Mentre el seu cap imagina l'enginy que esta naixent entre les seues mans, cavil·la què i amb que paraules redactara el “Només injustícies”.

Compromès a fer veure a les autoritats els errors en què incorren, a costa de situar-se en la llibreta de ciutadans quisquillosos, va fent constar cada “injustícia”, sot, ensopec o incívic comportament dels amos dels gossos, a l'hora d'arreplegar les seues deposicions.

Durant tres  dies sóc el seu hoste, i em tracta com a un germà.

Matinet, ja se sap l´hora del nostre "matinet”, quan òbric el correu, ja m'ha remès la referència del dia anterior, reflectida en el seu diari. I em diu:

- Si li poses les fotos quedara collonut.

I clar, com no, seleccione les que mes m'agraden, les situe en el text i li renvío la nova edició del seu diari, aquesta vegada, il·lustrat amb instantànies que li van bé al seu text.

Ens separa una fina paret, però actuem com si estiguérem a 120 quilòmetres.

I eixa distància, en un moment no és gens, perquè s'obri la porta i apareix  a punt. Llest per a prendre el cafè amb llet i les pastes en el Forn La Verge. 

El primer dia, quan àdhuc els de la neteja estan traient lluentor als carrers del centre, pugem al Monestir de Sant Miquel. Des d'aqueix punt s'albira la plana del Camp del Turia. I en aqueix moment, quan arribem, una eixida de sol magnifica i estranya per a mi, acostumat a veure-ho eixir des de l'horitzó del mar.

De sobte,

- Anem a Sagunt i esmorzem amb Tomas?.
- Tardem molt?-
- Mitja hora.
- Anem doncs. Li cridem, no siga que tinga un dels seus múltiples compromisos.

Quedem. Peripècies per a coincidir. Esmorzem. Apareix el pk i em dóna la llanda una bona estona.

Pilar m'explica la seua filosofia de vida.

“Ella és primer, ja que ningú la vol més que ella a si mateixa. Els altres ens volen, però lògicament després que a ells mateixos”.

De tornada, a la nit, en el parc, amb un gelat del venecià de la “Picola Venècia”, xarrem. Ens confessem. 

Mentre parlem, recorde que per la vesprada en el club de billar, he notat que el seu pk li havia visitat. Però una estona de reg de plantes en la terrassa, abans de sopar, el relaxa i millora els símptomes.

En el parc estem doncs, dos adults, amb el seu pk, i una vida per davant.

Els desdejunis del Forn La Verge, es repeteixen. Som com els frescs del barri, quasi obrim els bars. Relax, passeig.

Menjar en la taula familiar.

 
Billar. Videoconferència, des de les altures, amb Tomas i els seus “fotuts grans”. En les altures de la terrassa.

Sopar en la taula familiar.

Un dia ON.

Em vaig. Em lliura les fulles del diari dels tres dies.

 Lig el final:

“Vicent, quan estigues molt marejat, ofuscat, embolicat, acorda't de mi. Una abraçada. Pepe.”

I a mà:

“Posa-li tu la música………. Perquè no m'oblides”.

Gràcies Pepe Gómez. Gràcies Pepe Llíria.

VINT-I-QUATRE.- L´EP i JO. Per a Montse Lopez.

Primer va ser una veu. Al cap d'una estona, una veu amistosa, amable, atenta i simpàtica.

Al cap d'uns dies, seguia sent una veu, però era una veu amiga. Va tenir rostre la veu, i va ser en un video amb el seu admirat Joan Manuel Serrat i amb al seu amic Fulvio Capitanio (Unidos contra el Parkinson).

Vaig saber del seu compromís i activitat a favor de la difusió per al coneixement de la malaltia de Parkinson. A poc a poc, fent amics en Facebook, vaig veure que abans ho eren d'ella, tots la coneixien.

Montse Lopez

Activa participant en l'obra Catalunya sense barreres.

El canal en You Tube.

En les nostres converses a través de Skype, compartim, ens expliquem, ens aconsellem. Que dic?. Ens aconsellem?. No. És Montse, la que amb les seues paraules, amb el seu verb amable, intercalat amb alguna cançó, aconsella, tranquil·litza i descansa a qui, no sap com explicar que li succeeix, que són aquests símptomes tan rars i que ningú entén. Que em passa?, que és açò?. Com em faig entendre?.Com li l'explique a els qui mes vull?

Com puc explicar-me, si jo mateix no m'entenc?.

Vaig tenir el privilegi que em deixaren compartir alguna vetlada de cançons i karaoke. Qui?. Montse López em presentá a María Moreno. El Skype és un gran invent, no hi ha distàncies. Hi ha comunicació i hi ha visió de l'interlocutor.

De Maria Moreno

- María Moreno?. El primer llibre que vaig llegir després del meu diagnostic de Parkinson, va ser el seu “El párkinson i jo”.
- Doncs, aquesta és, Vicent.
- Vaja, que casualitat.

I em van dedicar una ranchera a duo.

Va ser l'Associació de Novelda, la que va reunir a un grup d'amics, als quals la distància impedeix una relació estreta.

- Què dius, Vicent?. Estreta?. Hi ha una relació molt estreta entre tots els afectats. La distància no és impediment. Ens aprofitem de qualsevol opció que Internet ens ofereix per a mantenir-nos units.
- Si, és veritat.

Deia que va ser a Novelda on, els dies 2 i 3 de febrer de 2012, les veus i les imatges es van transformar en persones de carn i os. I no, no canviá per res la personalitat que ens havíem imaginat. Érem els mateixos, però ens podíem abraçar, besar i encaixar la mà. Van ser dos dies intensos.

En Novelda - Charo - Maria - Montse.

Montse, aquells dies, va ser una esplèndida amiga per a la meua esposa. I jo li l'agraïsc.

I ho va ser acollint-me en la seua casa i escoltant-me, atenta i simpàtica. Jose, cavaller i simpàtic (periòdicament em fa riure amb els seus correus), i Paco, al que recorde molt, conversador amé i atent (açò d'atent es repeteix en els dos López).

Desige, que no perdes mai el somriure, malgrat que, i una llarga vida per a celebrar molts aniversaris.

Felicitats, Montse.

Oblidar.

Es amb la mà dreta. La ma, amb la qual escric ..... he d´oblidar.

Ningú oblida un succés, una paraula, una actitud.

Ningú oblida una ofensa, una tergiversació, una suposada mala mirada.

Ningú oblida una mentida, un engany, una infidelitat.

Ningú oblida un amor de joventut o de qualsevol  edat.

Si per ventura, aqueix suposat oblit s'aparca,  torna a sorgir en un altre moment de la nostra vida. En un altre moment proper o llunyà. Per a ferir o per a riure. Però no hi ha oblit.


La selecció i posada al dia dels oblits, ve donada per les circumstàncies del moment. I clar, tan a conte, tan a propósit, que de ser bons, llavors felicitats, alegries i balls.

Quan és un oblit dolent. Quan és un oblit revingut, aqueix sol ser de mortificació i de venjança.

Oblidar, mai s'oblida.

Els humans tenim molt desenvolupada la capacitat de reconvertir els oblits en realitats actuals.

Rescatada de l'oblit una ofensa, cadascú a la seua conveniència, creu que la seua raó és la raó. Quan una raó vol convertir-se en absoluta, sense deixar a l'altra raó un àpex d'ella, llavors no hi ha raons per a seguir.

Una raó ha d'acceptar una part de la del seu oponent. Si no és així, no hi ha eixida. Una de les raons es converteix en esclava, ja que accepta tota la càrrega.

Si la raó que es vol imposar ve d'un oblit revengut, llavors ja, cadascú té la seua interpretació. El temps i la distància del fet, tan difuminat per a les parts, és un altre fet molt diferent.

El repartiment de la raó o la sense raó d'una ofensa, serà o no serà, si hi ha voluntat de resoldre la vella ferida.

Quan dos o mes, no coincideixen i s'atribueixen  tota la raó o la sense raó, i no hi ha mitjà d'arribar a distribuir-les, llavors, que eixida hi ha?.

Rescatat de l'oblit un fet feliç, una relació, un moment sublim, un èxtasi, una simple olor a brisa marina. Que siga un o al costat d'uns altres, no serà motiu de discrepància. Sera motiu, si cap, deformantlo, i agrandantlo en bellesa, en el què tots coincidiran, va ser esplèndid.

La distribució o grandària del fet extraordinari, no serà motiu de discussió o sense raó, doncs tots acceptaran el més alt grau de bellesa.

En la meua vida, accepte no tenir raó en un 50%. I accepte tenir encar  menys raó. Però el zero absolut no ho accepte.

En canvi en l'oblit rescatat, feliç i satisfactori, tinc la raó en el 100%.

I ara que tinc la raó en el 100%.

Ara amb la mà dreta.  Amb la mà, amb la qual acaricie …. ara escric, que he d'oblidar.

L´Artur ja és a Holanda.

Avui, 10 d'agost, dia de sant Lorenç, es complien 455 anys de la batalla de sant Quintín (1557). El rei Felipe II, ordená a les tropes espanyoles que es trobaven als Països Baixos espanyols que envaïren França.

Felipe II, que heretá la prefectura de Toisón d'Or, del seu pare Carlos V, i en conseqüència també la monarquia dels 17 territoris dels Països Baixos.

Com sempre, i com mai tenen prou, els intents d'incrementar els impostos per a sufragar les guerres, la defensa dels seus privilegis i la difusió del calvinisme va crear un focus de resistència que va conduir a la rebel·lió general en la zona contra la política espanyola. I s'iniciá la decadència, amb l'anomenada “guerra dels vuitanta anys”.

La ciutat de Leiden "Ciutat-clau", va jugar un paper important en la Guerra dels Vuitanta Anys. En 1572 la ciutat va triar estar de part de la rebel·lió antiespanyola. El Governador dels Països Baixos, Luis de Requesens, va assetjar la ciutat en 1574. El setge de Leiden va durar des de maig fins al 3 d'octubre de 1574, quan la ciutat es va alliberar gràcies a la destrucció dels dics, possibilitant així l'accés de pots amb provisions per als habitants de la ciutat.

Després de la resistència oposada al setge, se li concedeix a Leiden la universitat en 1575. La tradició explica que se'ls va oferir als seus habitants  la possibilitat de triar entre la universitat i certa exempció d'impostos.

L'alliberament de Leiden encara se celebra en gran, cada 3 d'octubre. Des de llavors la universitat, els estudiants i les cases d'estudiants són un factor dominant en la imatge de la ciutat.

Avui eixa ciutat compta amb 117.000 habitants, i és un focus comercial i educatiu.

Doncs bé, en eixa zona, on els espanyols deixem coses bones i alguna llegenda negra, acabes d'arribar.

El teu inquiet interès per aconseguir un futur, on pugues aplicar els ensenyaments, i que aquestes servisquen per a millorar la vida dels altres, t'ha portat una altra vegada a separar-te de la teua família, amics i de la teua Xàbia volguda.

Una altra vegada, i sé que és difícil, has de tornar a començar a conviure amb gent, que parla un altre idioma, açò no és problema per a tu, tens el do de llengües. Has d'adaptar-te al seu clima, als seus costums, en fi, tornada començar.

Coneixent-te, i sabent de les experiències passades, tu et portaras de carrer al més pintat/a de el país.

Tingues en compte que no tothom, en aqueix país, recorda als espanyols com a àngels caritatius. Però com saps, sempre hi ha qui sap distingir, sap separar i veure el moment i les circumstàncies i reconeix el bé també.

Vam conèixer, desgraciadament per poc temps, a Frank Julián Geerardyn, belga flamenc, veí i enamorat d'Espanya, dels espanyols i de Xàbia. Ell ens va transmetre l'amor que un foraster pot tenir al seu país d'acolliment. Ens va demostrar que les llegendes i els fets passats pertanyien al passat.

Açò és el que vas a demostrar. Aprendre i transmetre saviesa i equanimitat.

En Aahrus, ja vas conèixer als danesos. Anem ara a veure que tal són aqueixa barreja de races que és Holanda.

Ah!. Tingues en compte que són el bressol i l'ànima de la Comunitat Europea. El seu esperit unionista, diu molt d'ells.

Espere que sigues feliç, et divertisques, aprengues i demostres que hi ha llegendes, i tu una de les bones.

Sort fill.

Sort Artur.

Enola Gay

Avui, els nostres excelentísims dirigents, de vacances i la bomba produint el fong.

Des dels seus despatxos de guàrdia o els seus xalets de luxe o els seus viatges de somni, seguiran pensant com marejar-li la perdiu a la plebe a la qual té el gust de representar, més aviat pels emoluents que perceben i seguretat posterior pels segles dels segles, que per la negra situació que es veu venir.

La bomba que el Enola Gay va soltar a Hiroshima, el dia 6 d'agost de 1945, era un avís als japonesos, un avís que costá  120.000 morts en minuts i 360.000 ferits per a tota la vida i greus malformacions fins al dia d'avui.

La bomba que ens estan soltant als espanyols els polítics, plegant-se a la rampinya econòmica dels gestors bancaris, ens va ha produir danys suficients perquè nosaltres i els nostres fills patim malformacions físiques i mentals, per molt temps,

O molt canvia la mentalitat submissa dels valencians i dels espanyols, o ací, com a bens, anem a la rendició total i a engolir fongs de totes les grandàries.

Assec dir, que no existeix una personalitat amb imatge neta que poguera canalitzar i representar el mal estar i fartera  dels ciutadans davant una degradada classe política, que no fa ni un moviment de calat que puga donar-li la volta a la situació.

On estan les personalitats honrades en aquest país, que puguen comprometre's a retornar als actuals apoltronats i encebats membres de les institucions a pasturar les ovelles i porcs, que sens dubte quan eren joves eren la seua habilitat, i que han practicat amb nosaltres.

On?

L´estiu.

Definitivament l'estiu no és per a mi la millor època de l'any.

La intensa llum mediterrània. Les hores d'insolació i l'exagerada transpiració són entre unes altres, les raons per les quals odi gran part del dia, cada dia de l'estiu.

Les carreteres amb caravanes i retencions. Gasolineres i tendes plenes de gent. Bars cars i cambrers/as impertinents.

Urgències saturades, platges intransitables, nits eternes i mosquits vampir.

L'únic avantatge que li trobe a l'estiu és que tinc la possibilitat de viure dos dies en un. La prolongació de llum durant  aquesta  època de l'any, fa que estiguem, a voltes, vivint al matí el treball, o les vacances, i a la vesprada i nit que ha refrescat, llibertat per a passejos, visites i sopars.

Aquest estiu de 2012, és un estiu xelat. En algun moment s'aconseguiran els 40º C. però no serà. L'ambient bullicioso, l'ambient estiuenc, comença tard i acaba prompte.

Aquest estiu, encara que siga xelat, em segueix afectant.  Aquesta vegada doblement. Com a espanyol i com a consumidor, hauré de pagar el que el meu govern ha acordat. Pagaré perquè tenen totes les claus perquè si no ho faig, tallar-me l'aixeta. Pagaré, quin remei.

Aquests dies ens anem assabentant el que polítics i economistes han estat fent durant els últims anys. A nosaltres amb les molletes que ens donaven, ens tènia amb la vista posada en l'engruna fàcil. Mentre, els que podien, i eren molts, s'anaven arreglant la seua jubilació i l'herència dels seus fills i la dels nostres.

La gran patacada de la banca a la Comunitat Valenciana, és suficient resposta a qualsevol pregunta. El sistema bancari valencià. La CAM. El Banc de València. Bancaixa. Tot ha sucumbit i ha desaparegut, tot gràcies als gestors polítics de la Comunitat Valenciana.

No vaig a seguir. Per a què. Al setembre, la ciutadania d'aquest país, que haurà tornat de la modorra i del "tinto-de-verano", si desperta, i si no té treball, haurà de manifestar-ho a qui governa. Ho preveig calent. Mals temps.

Si alleujaren la despesa produïda per l'embull polític i deixaren de perdre el temps a fer com si fan, l'estalvi seria tal, que és possible que poguérem ser, fins i tot, contribuents en la terminació de la Sagrada Família. (Açò últim és un clic, i el clic té aquestes perplexitats).

Feliç estiu. Bones vacances.

VEINTITRES. L´EP i JO. Resistir.

D'hora i fresc i despres de una nit de son profund, decideix fer la tantes vegades posposada visita.

Des de l´ultima volta han passat cinc mesos i el mateix nombre m'ha cridat des de llavors, "per saber de mi" (a veure quan véns).

No ha sortit el sol, en l'horitzó del mar Mediterrani hi ha una franja, lletja, d'un blau brut. Sembla que sigui la zona on van a parar les restes d'aigua un cop filtrada. La carretera fins a la destinació, buida i en bon estat. La companyia, música de Joaquín Sabina "Ahora", i un repàs a la biografia del meu amfitrió.

Solter per triar la religió. Savi per herència familiar i tenacitat propia. Senzill i obedient per imitar ha qui és fundador de l'orde religiosa on va professar els seus vots. Executiu de la Custòdia, poliglota i dipositari de la bíblia virtual al disc dur del cos humà. Aquest mateix disc dur, afectat pel Parkinson, el deixà en situació d'aturat forçós. Allà a la Vall d'Albaida, en un edifici antic però ben condicionat i adaptat per a les seues necessitats, allà, viu encallat, jo l'aprecio així, Vicente.

Son les deu i mitja:

- Si ja sé que no va molt ràpid.
- Hauràs d'esperar, estava a la dutxa.
- Esta molt difícil de tractar. Veurem, ha volgut fer el menjar.
- Millor, així es distrau.
- No sé jo que és millor. La trencadissa és de categoria.

Com sempre, em sorprenc del baixet que és. Serà el meu record del barbut aquell, que quant ens visitava causava un respecte que, segurament, en els meus ulls de xiquet veia un gegant. 

Sempre ens quedem un moment mirant-nos. Ens avaluem, determinem en què estadi està cada un. Sempre m´avançe i afectuosament li faig una abraçada. Els nervis o l'emoció l'ataquen i el cos comença a realitzar uns moviments com de pèndol recentment activat. En ziga-zaga i una mica desviat. Sempre noto una rigidesa en el seu cos i una expressió estranya a la cara. Si no conegués els símptomes, creuria que em defuig. Que s'horroritza al veure. Però, jo sé que en el seu cos aquesta rígidesa, es per l'alegria de veurem. Que la seua cara, (diuen) de pòquer, fa un esforç per dibuixar el somriure o l'alegria, i no ho aconsegueix.

Veig que la seua boca comença ha expressar, però els sons de les cordes vocals, també, la rigidesa els fa efecte. Per escoltar i entendre acosto la meva oïda, semblem confessor i penitent.

Es qualifica de parlador empedreït, però el beneït do de la paraula, com a un nou Job, li ha estat modulat a uns tons gairebé inaudibles.

¿Qui, en el món d'avui, escolta amb paciència la història que ens vol explicar algú amb la veu a dures penes audible?. 

Passa un dels seus germans, al qual em presento. Vicente comença a dir alguna cosa que l'altre, si ha vist la intenció, ha sortit pitant, i si no l'ha vist, igualment ha sortit pitant.

Parlem, i aquesta volta intento portar jo la veu cantant. Intercanviar experiències i fets ocorreguts.

El dia transcorre, i experimente i visc episodis que en donen idea del grau de paciència i d'acceptació que tant l'afectat, principalment, com la seua família han d'arribar a adquirir.

En arribar l'hora de l'adéu, la mateixa actitud i la mateixa expressió que a l'arribada.

Me'n vaig. Me´n vaig amb un sentiment d'alegria, per compartir un dia amb algú que estime  i crec que necessita que se li atengua la seua necessitat de comunicar-se.

Me'n vaig. Me´n vaig amb un sentiment de tristesa per l'absència d'una família, d´una llar .... Però, no ho és tot la família i la llar, perquè tot i tenint-lo, pot arribar u ha estar sol.

A Vicente Herrero Pedro, franciscà.

Ontinyent, juliol de 2012

Una personalitat.

Atenció que ve una autoritat!

“El Molt Honorable, Honorable, Excel · lentíssim, Il · lustríssim, La seva Senyoria, Il · lustríssim Senyor, Senyor.

No aparcar, reservat autoritats. Esdeveniment-Zona d'Autoritats. Només autoritats. Vehicles autoritzats.

Aquesta instal · lació va ser inaugurada per l'Im. Secretari d'inauguren Cadadia, D. Paganellos Yoinauguro Minombrenplaca”.

Des de fa moltíssims anys, l'humà, per protegir-se i autoajudase, va establir la jerarquització en la seva organització de convivència. Així, la família o el grup que es convertia en comunitat, establia normes i òrgans que, a més, fossen regits i ocupats per persones justes. La comesa d'aquestes seria la d'impartir la igualtat i la justícia. Són exemple, els òrgans de l'antiga Grècia, el Senat Romà, i els consells d'ancians, coincidents tant en orient com en occident.

El resum del que vull transmetre, és molt senzill. Sigua per la nostra cultura religiosa o perquè així ho vam aprendre de la gent gran, tendim a magnificar i qualificar als nostres polítics, amb deferències, amb els títols que a l'encapçalament cito i fins amb una por en el tracte amb ells. La distància i rigidesa que adquireix l'individu, és tal que comença a desempegar del sòl i de la realitat.

Quan l'organització o grup que el sosté l'aclama com a líder i accepta les decisions sense discussió, aquest es creu investit d'autoritat "per la gràcia de Déu", segons resaven les monedes de la dictadura, i ja creu no ha de donar compte dels seus actes, doncs es creu infal·lible.

Recordo les grans manifestacions a la Plaça d'Orient, a les acaballes del franquisme. Tants aclamant al dictador i recolzant la seva negació d'indult, i als pocs mesos, sense dir "gratis autobús i entrepà", estaven aclamant, a les urnes, una nova forma de lideratge.

La democràcia semblava portar aires i formes noves, polítics en cos de camisa, Suárez menjant una truita espanyola i fumat al seu despatx de la Moncloa, a joves amb jersei a ratlles en reunions d'alt nivell. Advocats i sindicalistes vestits amb maneres de proletariat optimista. Absència en algunes indumentàries de la corbata i no diguem el corbatí. En fi, la fi de la rigidesa, el comandament únic, el segrest de l'opinió i l'expressió etc.

Els jerarques del franquisme es van retirar de les institucions i es van quedar en els consells d'administració de les grans empreses, els bancs privats i en les empreses estatals agrupades en l'INI (Institut Nacional d'Indústria).

Els fills dels jerarques, ja estaven en l'administració, havien tingut una formació privilegiada. Alguns nets d'ells van ser, són candidats, o són nomenats posteriorment directors generals, secretaris autonòmics, delegats del govern, etc.

Avui, la crisi a destapat ulls, i la joventut i el ciutadà en general s'ha vist que els banquers, els polítics i els polítics vinguts a banquers, vivien en uns llimbs d'impunitat, on els milions es repartien a punta de pala, i amb tan poca finor, que una bossa d'escombraries era el contenidor dels diners, com a reflex de qui el donava i qui el rebia.

Avui, tractar un polític d'Excel · lència, Il · lustríssima, Senyoria, Honorable, o respectar les zones a ells reservada, d'aquesta que es, una persona voluntària "al servei públic", pel que va sortint d´informació,  és per a mi cada dia més difícil i crec que insofrible per a la resta de ciutadans.

Ara que es parla d'austeritat, seria l'hora de tornar als temps de la senzillesa política, la de viatjar en transport públic, percebre una indemnització justa, baixar del altar major i caminar per carrer, prendre un cafè amb el ciutadà, desenganxar del núvol de palmers i aduladors, ser un del poble. Perquè, sens dubte, un dia serà i va ha ser traumàtic.

Seria menys difícil treure el barret davant d'un polític.