El deute científic de la Generalitat Valenciana.

Cha-cha-cha

Crec que va ser el conceller Ciscar, qui en veu molt baixa va dir que, possiblement s'havien fet coses malament i que calia solucionar-les, o alguna cosa així.

Seria d'agrair que s'enumeraren, o en tot cas reconegueren quan siga el cas, en què coses no es va gestionar o es van sobrepassar.

Però dit açò, sempre es tiren pilotes fóra i la culpa, sempre va ser del “cha-cha-cha”.

No hi ha responsabilitats de la gestió política o pública a la Comunitat Valenciana. Per uns vestits, açò va ser al màxim que es va arribar, i després del paripé, es va decidir que els trajejats no eren culpables d'acceptar anar vestits amb una tela pagada amb diners procedents de la rampinya.

Sempre que es parla dels grans esdeveniments i obres faraòniques (“emblemàtiques” era la paraula en temps de Paco), ens referim a les quals per la seua visibilitat i interès mediàtic més ens sonen. S'obliden aquelles, que pel seu escàs valor “notícia” es publicitaren i que van quedar en una primera pedra, amb les seues sabudes despeses. O aquelles que s'han conegut com a “notícia”, però que no se'ls doná el valor suficient, no estan en el nostre interès actual, són notícies de segona que afecten a uns pocs.

El títol d'aquesta entrada es refereix al deute científic, perquè de la farmacèutica, d'aqueixa ja vaig escriure ja fa un temps.

Centre de Investigació Princep Felipe - Valencia

Avui escric sobre el “emblemàtic” Centre de Investigació Príncep Felipe (CIPF) dedicat a estudis biomèdics. Primer va ser l'edifici i les seues instal·lacions, inaugurat en 2004 i obert en 2005, amb l'objectiu d'abordar nous avanços en la recerca biomèdica i promoure un treball científic d'excel·lència. Va costar 60 milions d'euros i es va sufragar en un 70% amb fons europeus. El llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, va proclamar, amb el seu discurs, del repetit “per a ofrenar noves glories a Espanya ….”: "Avui és un gran dia per a la ciència, per a la Comunitat Valenciana, per a Espanya i per als que dediquen el seu esforç i la seua vida a la investigació".

Al principi, amb una dotació de 9 milions d'euros i amb un planter d'investigadors important, el CIPF va produir titulars i èxits a mansalva: aïllament i cultiu de cèl·lules mare per a tractar malalties incurables com Parkinson o Alzheimer, línies de recerca sobre el Càncer, avanços en els tractaments de reparació medul·lar…

Però ara el retrat és el següent:

El Centre de Investigació Príncep Felipe ha acomiadat a 108 treballadors dels 258 empleats, 79 són científics, els que es queden tenen una reducció de salari. S'han tancat 14 línies de recerca, algunes eren sobre el Càncer, Parkinson o Alzheimer.

Bancaixa, com la CAM, sempre disposats a finançar gilipollaes, tampoc ho va posar fàcil, va negar el mateix acord que va permetre al València CF poder presentar nous pressupostos: avançar diners mentre les transferències de l'Administració autonòmica arribaven i així poder afrontar compromisos.

No hi havia per a mantenir aquest important servei públic, però han gastat 3 milions d'euros organitzant un campionat de golf d'un cap de setmana a Castelló. 15 milions d'euros en unes torres de Calatrava que al final no es van a construir. Han comprat "per un preu simbòlic" l'empresa Valmor Sports, encarregada de l'organització de la fórmula 1, però es fa càrrec de 30 milions d'euros de deute.

I per exemple, es produeix entre altres, alguna cosa tan vergonyant com perdre:

Nuria Marti

A Nuria Martí, víctima d'un ERE en el Centre de Investigacó Príncep Felipe de València en 2011, que ha aconseguit continuar el seu treball en la Oregon Health & Science University.  Des d'allí, ha sigut coautora d'un article publicat en la revista Cell que descriu l'obtenció de cèl·lules mare embrionàries clonades d'un adult, possiblement l'article de l'any en recerca biomèdica.

Eixe és el deute científic de Camps i de tota la seua “clac”. Eixe és el deute del President Fabra i tota la seua “clac”.

A tots els afectats de Cancer, Parkinson i Alzheimer i els seus familiars de la Comunitat Valenciana, se'ls ha burlat l'esperança, gestionant els recursos en profit d'amics i corruptors, o en esdeveniments i obres, per a major glòria d'una visió messiànica, de la qual els hereus no reneguen.

Massa anys en el poder i culte a la personalitat. Massa don Rigodón autosatisfet  de la seua gestió. Massa temps apoltronats amb la creença que els vots els fan el “més” tot de tots els mortals.

És hora que aquestes grans personalitats, descansen.

I descansem.

-----
Articles relacionats:

Així es va enfonsar el Centre d´Investigació Príncep Felipe

A algú li interessen els científics espanyols?

Nuria Martí

PAGAR.

El recentment acabat període de cobrament en voluntària d'impostos per part de SUMA – Gestió Tributària, i la campanya de la Declaració de la Renda de 2012, en curs, ens han recordat que amb el pagament dels mateixos, mantenim la maquinària, personal i serveis de l'organització estatal, autonòmica i local.

I brillarem per sempre ...

Aquestes obligacions ens han recordat, ara més que mai, a causa de la crisi que patim, que l'administració dels diners que aportem, ha sigut, com menys, un desastre i com més, un espoli.

Els capritxos i megalomanies dels governants, el silenci o aquiescència de l'oposició de quasi de tots els signes polítics, han portat a un estat tal, que per a qualsevol empresa o família seria la “ruïna”, però per a la Generalitat es diu “falta de liquiditat”.

Hem sabut que el Govern Valencià, deu al poble de Benissa, la quantitat de 904.095 euros. La contestació del Conseller Moragues a una pregunta del parlamentari de Compromis, Enric Morera, s'ha resumit en quatre línies, i va ser per a dir que la Generalitat liquidarà el deute quan dispose de liquiditat. 

Josep Iborra

El “IES Josep Iborra”, pagat per l'Ajuntament de Benissa, i pendent d'amortització per la Generalitat, es porta la major part del deute. 

No pretenc jutjar la decisió sobre el finançament del “Josep Iborra”. Si que dire que era just posseir a Benissa un centre de formació d'aqueixes característiques, seguint la tradició formativa del nostre poble. Entre uns altres, el seminari franciscà, les escoles de formació dels anys 50 i 60 del segle passat i l'extensió del batxiller superior del “Institut Chabas” en els 70, en les antigues instal·lacions del seminari del carrer Escoto.

Dit l'anterior, no s'anul·la la responsabilitat de la situació actual que recau en qui signá aquest acord. L'Alcalde de Benissa, ha de realitzar quantes accions estiguen en la seua mà perquè el Govern Valencià liquide el seu deute. Que la seua liquiditat, que dubte arribe en anys, es traduïsca en la devolució immediata de la quantitat esmentada.

 Mai hem escoltat a l'Alcalde de Benissa queixa alguna sobre aquest assumpte. La seua gestió, auto valorada com a bona, no té credibilitat, quan calla sobre aquest assumpte. En canvi, és la nul·la inversió de la Corporació, les retallades i penalitzacions al personal municipal i la disfressa d'activitat, programant tallers d'escàs valor en la creació d'ocupació i benestar, el que  s'ofereix.

Formula 1 - Circuit de Valencia

Els ciutadans de Benissa, faran durant aquests mesos l'exercici democràtic de contribuir al sosteniment de l'administració amb el pagament dels seus impostos. L'alcalde de Benissa, deu, i ja està tardant, reclamar públicament i en els despatxos de València, es liquide el deute esmentat i no parar fins al final. 

Solament llavors, podrà vanagloriarse de gestió exemplar.

El silenci sobre l'assumpte, legitima l'opinió que la immobilitat i l'acceptació de la situació és una burla o demostració de covardia que no mereixem. 

A veure de que  val ser dels seus, Govern i Generalitat.

Abstret.

Tots, en algun moment del dia, entrem en un estat d'absència. Amb els ulls oberts, però amb la mirada perduda. Si observem a l'altre, en aqueix moment, diríem que està com mirant cap a dins seu.

Està veient el seu pensament.

Està vivint o revivint un passat o visualitzant un futur.

Les més de les vegades ens pot passar en qualsevol moment del dia. En general, és en moments de relaxe o enmig d'una conversa tranquil·la i nostàlgica. 

El moment no ho triem, ve, dura més o menys ... segons. Si estem sols, pot durar i fins i tot ens engrunsem en ell, perquè és agradable. O si estem acompanyats, algú ens trau d'ell, bruscament, i ho maleïm internament. Uns altres ens ofereixen alguna cosa a canvi pel que en aqueix moment estem pensant o vivint.

En general, ningú canvia ni ven el moment. És seu. Si ho comparteix, no és en tota la seua extensió i amb tots els detalls.

- En què penses?
- No. En res.
O
- Un milió pel que estàs pensant.
- No. Res, bobades, coses meues.
O
- Per on estas?.
- No. Res. Estava pensant (… en què demà he de fer moltes coses), ( … en què faig de menjar demà).

Però a voltes l'abstracció també ho induïm. Jo diria, que no tant com haguérem. Sentim plaure per aquesta intimitat.

Des de sempre, des dels meus diumenges de mar a Calp, en el “Solymar” dèiem, el mar, el Mar Mediterrani, m'ha entotsolat infinitat de vegades. Infinitat de vegades he quedat amb la mirada fixa cap a l'horitzó. Tot aigua, i una ratlla al fons, la qual era com el punt fix on devia mirar per a caure en l'èxtasi.

Durant dues hores, a la riba d'un mar, calme i quasi silenciós, m'entotsole. Durant aqueix temps, tal vegada vaig veure i vaig reviure. I tal vegada, també, vaig decidir.

Però vist el vist, és possible intentar viure o reviure el passat, però, amics, pretendre decidir el futur és ser d'allò més pretensiós, ho pots somiar, però mai serà tal com ho has somiat. Estic per dir que ni semblat.

La meua abstracció enfront del mar té alguna cosa que veure amb un adéu.

La meua abstracció enfront del mar té a veure amb un “veurem”.

El blau del mar.

Será especial pel blau dels meus ulls?.

El Municipal

Pepe i Maria

Recorde que fa temps, quan encara era un xiquet, un home llargarut i afable, vestit de “municipal”, anava obrint pas a qualsevol desfilada, fora de la banda de música, de l'enterrament d'un paisà, dels festers i la corporació o de Pere Bigot i els seus muntatges fantàstics.

Vivia Pepe Ferri “el municipal” en el que avui és la Casa Consistorial i que aleshores es deia el Sant Hospital, perquè en el seu temps va cumplir eixa funció.

Pepe Ferri, proper, obsequios, dispost i pla, és el meu primer record d'un Policia Local. El segon és el tio Pepe “Pinos”, seriós a primera vista, però ocurrent, amé, assenyat i servicial.

Tots dos no van anar a l´escola de policia, i a la de la infantesa escassament, però açò no va ser obstacle per a exercir la seua funció, ni per als que durant els anys 70 es van anar incorporant a la plantilla de la Policia Municipal de Benissa.

Els membres actuals de la Policia Local, obtenen una formació que els prepara com mai per a la seua funció. No obstant açò, als meus vells coneguts “municipals”, la falta d'eixa formació no els restá, per res, l´eficàcia i zel en el seu treball.

Ve al cas aquest record per la inquietud i opinions que observe i escolte, sobre l'actuació de la Policia Local en l'actualitat.

Entenc que a la Policia Local, el benissero hauria de reconèixer-la com un grup de persones disposades a prestar ajuda, a crear un clima de confiança i proximitat, a considerar-los protectors i suport segur en el seu esdevenir diari.

I no és així. L'opinió general, no és favorable. El ciutadà observa a persones uniformades que en compte de crear confiança, mantenen una distància freda i en ocasions autoritària. No els reconeix com a prestadors d'ajuda, no se'ls veu passejant pels carrers, i quan es veuen és muntats en els vistosos i sempre renovats vehicles policials.

No, no és cert. Hi ha una excepció. Se'ls veu en la funció de controlar el pas dels alumnes als diferents col·legis. Però no per açò, se'ls considera més propers.

Ningú posa en dubte que les funcions de la Policia Local, entre altres, és vetlar i fer complir les normes que per a la convivència humana s'han dictat. No hi ha dubte que aquells que compleixen aquesta funció, i més en els temps actuals, han de mantenir una actitud ferma i seriosa. No obstant açò, no estan renyides amb una actitud propera i assertiva. 

L'assertivitat traduïda en: evitar una contestació seca i malcarada a una pregunta d'un ciutadà educat i un poc espantat. Els aparatosos desplegaments, “made in” Guàrdia Civil. La imposició de multes, en ocasions, per infraccions fàcilment perdonables, i substituïbles per una educada i alliçonadora amonestació, evitant amargar la vida a un aturat o persona amb pocs recursos. La comunicació, l'actitud i pose personal menys chulesca o de film Hollywoodense de sèrie B.

No és la meua intenció devaluar el treball del col·lectiu, abans bé, persegueix el meu escrit  el donar a conèixer una opinió generalitzada.

El corporativisme que s'observa, permès i fomentat en ocasions pels polítics, ha provocat que algun membre es vera forçat al trasllat per la pressió dels seus propis companys. Que les seues reivindicacions laborals, justes o no, defensades en principi dins del conjunt d'empleats públics, es negocie per separat i amb resultats positius sol per al col·lectiu policial. Que l'actitud cap a algun ciutadà (la policia coneix moltes dades i intimitats) poguera fregar l'assetjament o xantatge. Que la dedicació d'alguns membres a les funcions sindicals, és, les més de les vegades, aprofitada per a finalitats diferents a l'acció sindical.

Passat el temps i reflexionant, el resum o conclusió podria enunciar-se així:
El Policia Local hauria de ser un personatge volgut i accessible. De paraula educada, i ferma quan l'ocasió ho requerisca, però no xulesca. Visible en el carrer, proper. A peu de carrer. Just, equànime i comprensiu. Dirigir el seu malestar laboral cap als seus caps naturals, i mai carregar-ho sobre el ciutadà en forma de zel laboral, com a pressió cap al polític, doncs al final queda l'opinió generalitzada que tracte d'exposar.

I unes preguntes: Qui és el defensor del ciutadà enfront d'una actuació policial?. Qui dilucida un conflicte?. Qui?.

PLANTAR CARA

"Col·laboració en el llibre de les Festes de la Purissima Xiqueta 2013"

No sé si parlar o, més bé escriure, sobre una malaltia en un llibre de festes...si està bé o està malament.  Supose que opinions n'hi haurà per a tots els gustos. 

És cert que la societat actual, ha anat arraconant tot allò que puga danyar la nostra visió alegre de la vida. Per això, no tenim referències i coneixements d'algunes de les  malalties que són populars en l'actualitat i que una part de la població pateix o patirà en les pròximes dècades. L'ocultació o negació a què públicament es conega la malaltia crònica i invalidant d'un afectat, siga per ell o per la seua família, fa que en l'actualitat la malaltia d'Alzheimer i la malaltia de Parkinson, ambdós en auge, siguen al mateix temps, dues malalties ja establides entre la població, però al mateix temps dos grans desconegudes, tant pels seus efectes, la seua evolució i el seu tractament.

La Purissima Xiqueta

Abans de Nadal, després de visitar per un moment  a qui, el quart diumenge del mes d'abril, mentre ascendeix al seu cambril, alguns proclamen, a crits...Visca la Puríssima Xiqueta!,  em trobe a la porta amb una persona molt coneguda. Entaulem una conversa, gens profunda. Una conversa que jo anomene de sords, ja que, en aparença, els dos parlen del mateix tema, pareix que coincideixen i que de tindre un document, firmarien per tan extraordinari fet. Un observador atent, que seguira aquesta conversa comprovaria que, cada un d'ells parlava de les seues coses i ni una mica d'atenció havia posat en el que el seu interlocutor havia expressat.

Al comiat, una encaixada de mans i un comentari en relació al meu estat: “Et veig molt bé, mantens, fins i tot, una conversació molt coherent”. Com no era el moment  ni el lloc i el temps obligava, em limite a contestar jocosament que: “No puc dir el mateix jo dels teus discursos”.

La confusió de símptomes, efectes i tractament entre les dues malalties té molt a veure amb l'actitud  d'ocultació o secretisme,  com  si d'un estigma es tractara. 

A manera de recordatori, a continuació vaig a detallar les característiques de cada una d'elles:

Alzheimer.- És una malaltia neurodegenerativa       

Parkinson.-  És una malaltia neurodegenerativa  

Alzheimer.- És un deteriorament del coneixement i trastorns de la conducta.

Parkinson.- És un trastorn del moviment, també  es produeixen alteracions en la funció del coneixement, en l'expressió de les emocions i en els moviments de braços, cames, tancament d'ulls. Generalment aquells que no realitzem voluntàriament.

Alzheimer.- Ocupa el primer lloc dels trastorns neurodegeneratius per la seua freqüència.

Parkinson.- Aquesta malaltia representa el segon trastorn neurodegeneratiu per la seua freqüència.

Alzheimer.- Es caracteritza en la seua forma típica per una pèrdua immediata de la memòria i d'altres capacitats mentals.

Parkinson.-  Pèrdua de reflexos posturals, caigudes. La tremolor en repòs està present en ~85 % dels casos d'EP. L'absència d'expressió facial, disminució del parpelleig  i del moviment dels braços en caminar. Bloqueig i parada total del cos davant d'un obstacle.
 

Alzheimer.- La malaltia sol tindre una duració mitjana aproximada, després del diagnòstic, de 10 anys.

Parkinson.- La malaltia no és mortal per si mateixa, els trastorn derivats d'ella poden afectar i potenciar un deteriorament general.

Alzheimer.- És la forma més comuna de demència, és incurable i terminal.

Parkinson.- És una demència degenerativa incurable que condueix amb el temps a una incapacitat progressiva, total i permanent.

Alzheimer.- Afecta, generalment a persones majors de 65 anys d'edat.

Parkinson.- Apareix generalment als 60 anys, encara que cada vegada és més freqüent als 50 anys.

Alzheimer.- El símptoma inicial és el desconeixement i pèrdua en l'habilitat d'adquirir noves memòries.

Parkinson.-  La detecció es caracteritza per la constatació de  rigidesa-tremolor-lentitud en els moviments autònoms i l'absència de símptomes atípics.

Alzheimer.- El diagnòstic es realitza amb avaluacions de conducta i cognitives

Parkinson.- El diagnòstic està basat en la clínica,  ja que no n'hi ha cap anàlisi o marcador biològic que certifique l'existència d'aquesta malaltia.

Alzheimer.- En el progrés de la malaltia, apareix confusió mental, irritabilitat i agressió, canvis de l'humor, trastorns del llenguatge, pèrdua de la memòria de llarg termini i una predisposició a aïllar-se a mesura que els sentits del pacient declinen. Pèrdua de les funcions biològiques que finalment comporten la mort. 
Parkinson.-

Manifestacions motores

·       Bradicinèsia.

·       Alteració de la motricitat fina.

·       Micrografia (Estat en què la lletra  manuscrita del pacient cada vegada es fa més xicoteta i il·legible).

·       Hipofonia

·       Sialorrea. (Producció excessiva de saliva)

·       Tremolor en repòs de 4 a 6 Hz.

·       Rigidesa muscular.

·       Signe o fenomen de la roda dentada.

·       Alteració de la postura.

·       Inestabilitat postural.

No tots els símptomes apareixen en tots els pacients i l'evolució i progressió de la malaltia és molt variable segons els casos.

Com es tracta d'un trastorn progressiu els símptomes empitjoren gradualment amb el temps. En general, els símptomes es veuen agreujats per l’estrès i les situacions emocionals que causen ansietat. La part psicològica és molt important. Els símptomes solen millorar amb el descans, el son i s'utilitzen tècnica de relaxació o qualsevol estratègia per a controlar l’estrès i l'ansietat.

Característiques no motores

• Depressió i ansietat.
• Alteracions cognitives.
• Trastorns del son.
• Alteracions sensorials i dolor.
• Anòsmia. (Pèrdua o disminució del sentit de l'olfacte)
• Trastorns de la funció autonòmica.

Entre les alteracions cognitives solen aparéixer dificultats en la concentració, la memòria, el pensament lent, la capacitat per a planificar tasques complexes o per a realitzar diverses tasques al mateix temps.

La contenció emocional de les persones que envolten el pacient és fonamental i un component clau en l'atenció del parkinsonià perquè li proporciona nombrosos beneficis.

Efectes secundaris

La depressió afecta aproximadament el 50% dels pacients amb malaltia de Parkinson i pot presentar-se en qualsevol moment d'evolució de la malaltia.

Alzheimer.- La mitjana general  de vida és de 7 anys, menys del 3% dels pacients viuen  més de 14 anys després del diagnòstic.

Parkinson.- Les taxes de mortalitat  són baixes per a qualsevol estrat d'edat.

 

Els meus quintos

Alzheimer.- No hi ha tractament que retarde o detinga el progrés de la malaltia.

Parkinson.- El tractament de la malaltia de Parkinson consisteix a millorar, o almenys mantindre o prolongar la funcionalitat del malalt durant el major temps possible. En l'actualitat, el tractament pot ser de tres tipus (encara que són viables combinacions): farmacològic, quirúrgic i rehabilitador.

Alzheimer.- El pacient cau en un estat d'impossibilitat d'autosuficiència per a cuidar de si mateix, per la qual cosa les cures per tercers són una mesura vital per a aqueixa deficiència i han de ser abordats amb molta cura durant el curs de la malaltia.

Parkinson.- Encara que la malaltia de Parkinson generalment evoluciona lentament, finalment afecten les rutines diàries més bàsiques, arribant a la dependència total i estos canvis poden ser difícils d'acceptar.  
 

El riu Segre per Camarasa (Lleida)

Alzheimer.- El paper del cuidador de la persona  amb Alzheimer és fonamental, encara quan les pressions i demanda física d'aqueixes cures poden arribar a ser una gran càrrega personal.

Parkinson.- Els grups de suport i associacions poden ajudar a suportar l'aspecte emocional de la malaltia.  Aquests grups també poden brindar informació valuosa, consells i experiència per a ajudar les persones amb Parkinson, les seues famílies i cuidadors a bregar amb una àmplia gamma de temes.

Alzheimer.- Un estudi va estimar que l'any 2006, aproximadament 26,6 milions  de persones es veurien afectades per Alzheimer i que la prevalència es  triplicaria per a l'any 2050.

Parkinson.- La incidència anual del Parkinson és de díhuit nous casos per cada cent mil habitants.

El riu Segre per Camarasa (Lleida)

Alzheimer.- El Dia Internacional de l'Alzheimer se celebra el 21 de setembre.

Parkinson.- El Dia Internacional del Parkinson se celebra l'11 d'abril.

Resumisc perquè:

En la malaltia d'Alzheimer, el pacient no reconeix els seus familiars i cuidadors, perd tota la memòria de la seua vida, no sap controlar ni les seues pròpies necessitats bàsiques. El patiment i la càrrega recauen totalment en els seus cuidadors i familiars.

En la malaltia de Parkinson, el pacient posseeix tot el coneixement, fins i tot el seu aspecte és saludable. Els seus moviments es ralentitzen, fins i tot queda bloquejat moltes vegades. El malalt de Parkinson és conscient que no és capaç de ser autònom, cosa que li  provoca un sentiment  d'estar presoner en una gàbia i depenent de la voluntat d'altres. Si els cuidadors i familiars no assumeixen l'existència d'aqueix estrès en el pacient, qualsevol acció d'aquest es converteix en conflicte.

Asociación Parkinson Gandia Safor

Un grup d'afectats de Parkinson i els seus familiars, estem treballant per a establir en la comarca de la Marina Alta, un mínim sistema de suport i ajuda, per al qual  és necessària la col·laboració dels principals interessats, malalts i familiars, i dels ciutadans en general, desmitificant la malaltia i la seua ocultació, i plantar-li cara amb accions de rehabilitació, psicologia, logopèdia, musicoterapia, etc.

Farem una bona obra difonent i aconsellant a aquells que pateixen aquesta malaltia, que s'informen.

Vicent Ibáñez i Mas

Malalt de Parkinson.

Telèfons de contacte i informació: Dénia: 96-6420397  -  Gandia: 96-2950954 

El meu   629119030