El Pare Jordi.

El Pare Francisca Jordi Escriva, marxa a Saragossa.

La notícia ens ve de nou a tots.

Quants van ja, Vicent?.

 És veritat, el llarg dels anys, els meus anys, per la proximitat al Convent Franciscà i per les meues relacions familiars amb algun religiós, he sigut testimoni del pas de molts pares per l'edifici de la Costereta del Convent.

Pare Arbona

Em vaig a deixar molts, però els que jo recorde amb més intensitat són: el Pare Agulló, el Pare Antoni, Arbona, Porturas, Manresa, Victor Canet, Pellicer, Angel Talens, José Luis, Rios i molts més.

Els Capítols Provincials, reunions periòdiques de l'Ordre Franciscana, són generadors de canvis i reubicacions. Sembla ser que, en aquest últim, s'ha considerat que el Pare Jordi farà un paper important en el convent del carrer del Vado, 9 de Saragossa.

Em consta que no és la seua major il·lusió. L'obediència és un dels seus vots. I ell compleix els seus vots.

Padre Porturas

Jove, assequible, pla, conversador, sorneguer, servicial, atent, assenyat, sincer …., estic segur que molts seran els adjectius que se li poden etiquetar, i tots amb la qualificació de personatge excel·lent.

La cultura i part de les característiques dels habitants de Benissa ve influenciada per 400 anys de franciscanisme. De franciscans com el Pare Jordi.

Durant molt temps s'ha donat una feliç coordinació entre el Convent i l'Església. La casualitat va unir a personatges que en el religiós es complementava. 

    

Avui a Benissa, en la nostra Església Parroquial, observem que l'últim canvi de titular en la rectoría ha portat aires diferents. Aires que alguns qualifiquen “d'antany”, uns altres de fora de temps i lloc, uns altres d'impositor i sectari … en suma, un canvi polèmic i que esperem se sàpia adaptar al caràcter benissero..

Al meu entendre, el Pare Jordi, en aquests moments, és la persona capaç de contrarestar un integrisme que difícilment va a progressar a Benissa.

Estic segur que el Pare Jordi, és, seria el millor personatge, conciliador, entre les idees i les formes del senyor rector i el poble de Benissa.

Jordi Escriva

Jordi !!!. Sort allí on estigues.

Segur que convenceràs.

 ----------------

Carta oberta de un benissero en BENISSADigital.es 

Tres cales.

De Benissa i parlant de cales d´altres pobles.

Sí, és veritat, algun dia seran les de Benissa, en açò estic treballant.

Les Morres de la Llorença

Aquests dies, arribats els primeres calors, i fent rutes de senderisme (exercicis recomanats), he visitat i gaudit d'una estada plaguda i relaxant en tres bells racons de la nostra costa. La cala de La Granadella (Xabia), la cala de  Moraig (Benitatxell), i la cala Llebeig (Benitatxell – Teulada-Moraira).

Cala Granadella

Per arribar a la Cala Granadella, una de les més belles, tranquil·les i blaves de la Costa Blanca, em propose una caminada des del dipòsit d'aigua pe l'antic cami a la Granadella. Allí, al començament del camí en un embull de fusta, es troba un observatori de vigilància forestal. M'és conegut el lloc, en diverses matinades he fet fotografies a l'eixida del Sol.

Cala Granadella

Per camins forestals, amb vegetació arbustiva, poc arbrat, per si de cas, un pi ací un altre allà, a causa d'un incendi fa ja uns quants anys, mentre anem a cercar el mateix barranc de la Granadella. La veritat és que si no fora pel premi final, la visió i gaudi del paratge, la caminada es fa una mica llarga i pesada per a novels.

La cala, encara que de cants rodats, és un paradís. La tranquil·litat, neteja i diferents tons de blau, fan que l'estada en ella produïsca efectes balsámics per a l'esgotat senderista. 

Visiteu-la.

Cala Moraig

Al paratge de la Cala de Moraig s'accedeix per un vial amb un desnivell respectable. L'accés és artificial, per a açò es va fer un tall en el terreny, doncs fins llavors de pocs era coneguda. El privilegi ho tenien els pescadors i aquells atrevits que a les nits intentaven recol·lectar delícies en el mar, des dels perillosos i arriscats penya-segats, en “les Peixqueres”.

Cala Moraig

En la cala està la famosa “Cova dels Arcs”, i és la desembocadura d'un riu subterrani de misteriós traçat i procedència. És una temptació per a bussos espeleòlegs, que exploren aquest capritx natural, i que segons sembla no esta exempta de perillositat, sent prova d'açò algun cas tràgic.

 
La platja, semi-nudista, blava i tranquil·la, és un petit paradís al que no tothom aconsegueix accedir. El laberint de carrers de la urbanització, a voltes pot portar al visitant a la desesperació.

El quiosquet, ben assortit, pot ser un bon final per a un dia en el Paradís.

Cala Llebeig

A la Cala Llebeig es pot arribar, solament, caminant. Dos són les rutes d'accés, una espectacular (amb una vista de les Morres), i l'altra més curta i sense al·licient paisatgístic.

Des que el meu amic Vicente Catalá em va descobrir el lloc, sempre que vaig em recorda, no sé perquè, a la novel·la de Mario Vargas Llosa, La guerra de la fi del món.

De les tres cales, aquesta és la més tranquil·la, d'aigües més trasparentes i de diferents tonalitats de blau. La dificultat en l'accés i el desconeixement general de la seua existència fan d'ella un racó magic.

Cala Llebeig des de la taula

Però curiosament podríem dir que és l'única habitada de les tres. Es dóna una curiosa variant, existeixen unes construccions, a les quals podem considerar semi-coves, on els “Pobleros” de generació en generació han anat millorant i que usen com a magatzem i refugi ocasional. L´aficcio tradicional dels del Poble Nou de Benitatxell a la mar queda patent en aquesta Cala Llegeig.

És una gaudida asseure's en una taula, sota una ombra, a escassos 20 metres del mar, avant, diversos productes que s'han “chorrat” de matinada pels germans Catala, amb la seua barca alla dins de la mar. Ells tenen un refugi ben acondicionat heretat de la tradicio familiar.

José María netejant un “congre”, llavant-ho amb aigua de mar. 

I Vicent preparant la paella, perquè açò és cosa seua.

Els aperitius amb sabor, la paella amb color, la beguda amb frescor i una tertúlia plaguda i alegre buiden eixa idea de semblances amb la novel·la de Vargas Llosa.

Feliç estiu !!!

Bones vacances !!!.

Al-Azraq

És molt pronte, les cinc de la matinada.

El dels ulls blaus, despert des de fa estona, li dóna voltes i més voltes, l'articule compromès per al llibre de festes de Moros i Cristians de 2013, està per fer.

Els arguments per a triar són varis, però per a desenvolupar els mateixos, en aquest moment no està inspirat. Hi ha un bloqueig.

Ensopega amb la figura de Mohammad Abu Abdallah Ben Hudzäil al Sähuir (1208, Vall d'Alcala - 1276, Alcoi), conegut amb l'àlies d'Al Azraq (el dels ulls blaus).

 
I llig sobre ell.

Per un temps Al Azraq i Jaume I coincideixen en la història. Són les seues lluites pel manteniment del poder per part del primer, i la conquesta per part de l'altre, de les terres de l'interior nord de la província d'Alacant, el que els manté com a enemics i amics.

Els pactes i acords estan per a trencar-los, açò és sabut. Des de sempre hi ha guanyadors i vençuts, sempre hi ha algú que no té bastant. Els abusos i els atropellaments són consubstancials a l'ésser humà. Per açò, a causa dels continus abusos contra la població musulmana, i l'inconformisme sobre aqueixa situació per part d'Al-Azraq, la qual cosa li portá a encapçalar rebel·lions, i va acabar trobant la mort mentre es trobava assetjant a Alcoi.

Cloink !!!.

Pilar Juan, a eixes hores està en el Facebook. Parlem de mil coses, la vida ens ha posat unes proves de resistència, que si escau donen a conèixer la fortalesa i determinació de la qual és capaç un ésser humà.

- Moros i Cristians?. Vols que escriga jo alguna cosa?.

Ja està. Ja ho tinc. Un article a dues veus.

- Sí. Com has viscut tu aqueixa festa.

L'endemà un missatge:

“Sona la música derrere  mí.

Sona la música derrere mí, una melodia que et convida a ballar les danses prohibides, que et transporta a temps de conquestes on sota el mantell d'eixa música que sonava incansable dia i nit, cada nota semblava cridar als rivals que anàvem acostant-nos, que estàvem ací, aguaitant-los en cada redoblament, cada vegada una mica més a prop … i més …i més.

Els meus companys es miren i somrients m'agafen per l'esquena formant una fila, les seues vestidures són d'un color intens i els seus rostres amagats sota les pintures negres, mostren la ferocitat dels guerrers.

Una mitja lluna daurada brilla en les capes que pengen dels nostres muscles, teles que agranen el sòl, elegantment, deixant un rastre singular al nostre pas, esborrant les nostres marques, eliminant nostres pròpies petjades.

El capità ens enfronta i comença un vaivé subtil amb la seua cimitarra, que enarbora d'un costat a un altre, convidant-nos a seguir-li... “Avance... Avant”, i comença la marxa, portada per les notes dels tambors que provoquen que els peus, solos, ballen la bella dansa al costat de la resta de companys, que al compàs som un, i som centenars.

La desfilada ens porta d'un costat del carrer a l'altre, amb una peculiar marxa angulosa, d'esquerres a dretes, de dretes a esquerres, es diria que estem quiets, no obstant açò avancem suaument, sense pressa, seguint el compàs dels tambors.

Les gents ens miren sorpresos i m'envaeix aqueix sentir del guerrer d'antany, a manera d'un orgull desmesurat, podria passar-me així la resta de la meua vida, doncs no sent cansament algun.

Els meus ulls són capturats per les innocents pupil·les infantils que em miren amb tanta lluentor que enerven el meu esperit i eleven la meua ànima. Amb les seues mirades semblen cridar-me avance guerrer, avance!

Solament sóc un més de tants que any rere any se sent un guerrer moro per uns dies”.

El desplegament de forces, mores i cristianes, durant aqueixos dies de festes, recorden el nostre passat morisc. Hem transformat unes lluites pel poder, la vida, el sustent, per uns dies de festa, jolgorio, llum i colorit.

Les armes, l'abús, el fam, la sang i la mort no s'entrelluquen en la commemoració.

La festa de Moros i Cristians és una altra de les proves de resistència de l'ésser humà, que sense oblidar la base de la festa, ha creat un escut que li allunye per uns dies d'injustícies, abusos i penes.

Bones festes !!!

Pilar Juan Martínez

Vicent Ibañez i Mas

(Article publicat al llibre de festes de Moros i Cristians 2013)

Vendre la llibertat.

Teulada

En aquests temps on la mentida, el xalaneo, l'espoli, el mamoneig i la falta de valentia judicial ens tenen acollonats.

En aquests temps on, Wert, Gallardon, Montoro, Cospedal, Pons, i uns altres, ens transporten a èpoques imperials, mentre el nan Mudito, fa honor el que es diu del seu paisanaje gallec.

En aquests temps on el PSOE, no sap no contesta, amb líder o sense líder.

En aquests temps on les petites formacions polítiques, en honor a un pacte d'interès,  les tenen emmordassades. I elles mateixes, cada dues per tres es fagociten, sorgint unes noves o coalligánse, fins a descol·locar al ciutadà, que per fi desconfia de tanta inestabilitat.

En aquests temps de govern on, Robín Hood s'ha venut a la noblesa (merda de bancs, asseguradores, església, amics, fills d'amics i fills de la seua mare) deixant pelat al pobre.

En aquests temps, on els dirigents i els que es creuen alguna cosa, es barallen per una fotografia sota una placa, darrere d'un cartell, amb un grup de subvencionats satisfets per una almoina, o per una distinció qualsevol.

En aquests temps, en aquesta Comarca de la Marina Alta trobe a faltar mitjans de comunicació valents, que diguen, expliquen i suporten articles on es denuncien els incompliments, les mitges veritats, els espolis, el mamoneig i el favoritisme.

Els dits mitjans que existeixen, estan sota el control d'uns pocs, i eixos, es limiten a donar pals a qui no paga i a reproduir, com la veu del seu amo, les notícies que els dicten els que sí, partits o gabinets de les alcaldies. Per descomptat, la seua nòmina mensual els serà satisfeta, encara que els seus pretesos ideals es queden en pura xarlatanería.

Tot açò ve al cas perquè en els últims temps veig, amb massa freqüència i descaradament, un atac calculat a Teulada-Moraira. Observe que els qui ataquen, vista la publicitat que suporten, no tenen “subvenció” municipal.

Lògic doncs, son temps d'Al Capone, pague la seua tranquil·litat i li trac en les fotos.

No paga voste?, tranquil, li preparem un taüt ple de recriminacions, sospites i consells. Mentre anem col·locant les càrregues de dinamita que ens faciliten els que poden comprar-les.

Els pobres, no.

El deute científic de la Generalitat Valenciana.

Cha-cha-cha

Crec que va ser el conceller Ciscar, qui en veu molt baixa va dir que, possiblement s'havien fet coses malament i que calia solucionar-les, o alguna cosa així.

Seria d'agrair que s'enumeraren, o en tot cas reconegueren quan siga el cas, en què coses no es va gestionar o es van sobrepassar.

Però dit açò, sempre es tiren pilotes fóra i la culpa, sempre va ser del “cha-cha-cha”.

No hi ha responsabilitats de la gestió política o pública a la Comunitat Valenciana. Per uns vestits, açò va ser al màxim que es va arribar, i després del paripé, es va decidir que els trajejats no eren culpables d'acceptar anar vestits amb una tela pagada amb diners procedents de la rampinya.

Sempre que es parla dels grans esdeveniments i obres faraòniques (“emblemàtiques” era la paraula en temps de Paco), ens referim a les quals per la seua visibilitat i interès mediàtic més ens sonen. S'obliden aquelles, que pel seu escàs valor “notícia” es publicitaren i que van quedar en una primera pedra, amb les seues sabudes despeses. O aquelles que s'han conegut com a “notícia”, però que no se'ls doná el valor suficient, no estan en el nostre interès actual, són notícies de segona que afecten a uns pocs.

El títol d'aquesta entrada es refereix al deute científic, perquè de la farmacèutica, d'aqueixa ja vaig escriure ja fa un temps.

Centre de Investigació Princep Felipe - Valencia

Avui escric sobre el “emblemàtic” Centre de Investigació Príncep Felipe (CIPF) dedicat a estudis biomèdics. Primer va ser l'edifici i les seues instal·lacions, inaugurat en 2004 i obert en 2005, amb l'objectiu d'abordar nous avanços en la recerca biomèdica i promoure un treball científic d'excel·lència. Va costar 60 milions d'euros i es va sufragar en un 70% amb fons europeus. El llavors president de la Generalitat, Francisco Camps, va proclamar, amb el seu discurs, del repetit “per a ofrenar noves glories a Espanya ….”: "Avui és un gran dia per a la ciència, per a la Comunitat Valenciana, per a Espanya i per als que dediquen el seu esforç i la seua vida a la investigació".

Al principi, amb una dotació de 9 milions d'euros i amb un planter d'investigadors important, el CIPF va produir titulars i èxits a mansalva: aïllament i cultiu de cèl·lules mare per a tractar malalties incurables com Parkinson o Alzheimer, línies de recerca sobre el Càncer, avanços en els tractaments de reparació medul·lar…

Però ara el retrat és el següent:

El Centre de Investigació Príncep Felipe ha acomiadat a 108 treballadors dels 258 empleats, 79 són científics, els que es queden tenen una reducció de salari. S'han tancat 14 línies de recerca, algunes eren sobre el Càncer, Parkinson o Alzheimer.

Bancaixa, com la CAM, sempre disposats a finançar gilipollaes, tampoc ho va posar fàcil, va negar el mateix acord que va permetre al València CF poder presentar nous pressupostos: avançar diners mentre les transferències de l'Administració autonòmica arribaven i així poder afrontar compromisos.

No hi havia per a mantenir aquest important servei públic, però han gastat 3 milions d'euros organitzant un campionat de golf d'un cap de setmana a Castelló. 15 milions d'euros en unes torres de Calatrava que al final no es van a construir. Han comprat "per un preu simbòlic" l'empresa Valmor Sports, encarregada de l'organització de la fórmula 1, però es fa càrrec de 30 milions d'euros de deute.

I per exemple, es produeix entre altres, alguna cosa tan vergonyant com perdre:

Nuria Marti

A Nuria Martí, víctima d'un ERE en el Centre de Investigacó Príncep Felipe de València en 2011, que ha aconseguit continuar el seu treball en la Oregon Health & Science University.  Des d'allí, ha sigut coautora d'un article publicat en la revista Cell que descriu l'obtenció de cèl·lules mare embrionàries clonades d'un adult, possiblement l'article de l'any en recerca biomèdica.

Eixe és el deute científic de Camps i de tota la seua “clac”. Eixe és el deute del President Fabra i tota la seua “clac”.

A tots els afectats de Cancer, Parkinson i Alzheimer i els seus familiars de la Comunitat Valenciana, se'ls ha burlat l'esperança, gestionant els recursos en profit d'amics i corruptors, o en esdeveniments i obres, per a major glòria d'una visió messiànica, de la qual els hereus no reneguen.

Massa anys en el poder i culte a la personalitat. Massa don Rigodón autosatisfet  de la seua gestió. Massa temps apoltronats amb la creença que els vots els fan el “més” tot de tots els mortals.

És hora que aquestes grans personalitats, descansen.

I descansem.

-----
Articles relacionats:

Així es va enfonsar el Centre d´Investigació Príncep Felipe

A algú li interessen els científics espanyols?

Nuria Martí

PAGAR.

El recentment acabat període de cobrament en voluntària d'impostos per part de SUMA – Gestió Tributària, i la campanya de la Declaració de la Renda de 2012, en curs, ens han recordat que amb el pagament dels mateixos, mantenim la maquinària, personal i serveis de l'organització estatal, autonòmica i local.

I brillarem per sempre ...

Aquestes obligacions ens han recordat, ara més que mai, a causa de la crisi que patim, que l'administració dels diners que aportem, ha sigut, com menys, un desastre i com més, un espoli.

Els capritxos i megalomanies dels governants, el silenci o aquiescència de l'oposició de quasi de tots els signes polítics, han portat a un estat tal, que per a qualsevol empresa o família seria la “ruïna”, però per a la Generalitat es diu “falta de liquiditat”.

Hem sabut que el Govern Valencià, deu al poble de Benissa, la quantitat de 904.095 euros. La contestació del Conseller Moragues a una pregunta del parlamentari de Compromis, Enric Morera, s'ha resumit en quatre línies, i va ser per a dir que la Generalitat liquidarà el deute quan dispose de liquiditat. 

Josep Iborra

El “IES Josep Iborra”, pagat per l'Ajuntament de Benissa, i pendent d'amortització per la Generalitat, es porta la major part del deute. 

No pretenc jutjar la decisió sobre el finançament del “Josep Iborra”. Si que dire que era just posseir a Benissa un centre de formació d'aqueixes característiques, seguint la tradició formativa del nostre poble. Entre uns altres, el seminari franciscà, les escoles de formació dels anys 50 i 60 del segle passat i l'extensió del batxiller superior del “Institut Chabas” en els 70, en les antigues instal·lacions del seminari del carrer Escoto.

Dit l'anterior, no s'anul·la la responsabilitat de la situació actual que recau en qui signá aquest acord. L'Alcalde de Benissa, ha de realitzar quantes accions estiguen en la seua mà perquè el Govern Valencià liquide el seu deute. Que la seua liquiditat, que dubte arribe en anys, es traduïsca en la devolució immediata de la quantitat esmentada.

 Mai hem escoltat a l'Alcalde de Benissa queixa alguna sobre aquest assumpte. La seua gestió, auto valorada com a bona, no té credibilitat, quan calla sobre aquest assumpte. En canvi, és la nul·la inversió de la Corporació, les retallades i penalitzacions al personal municipal i la disfressa d'activitat, programant tallers d'escàs valor en la creació d'ocupació i benestar, el que  s'ofereix.

Formula 1 - Circuit de Valencia

Els ciutadans de Benissa, faran durant aquests mesos l'exercici democràtic de contribuir al sosteniment de l'administració amb el pagament dels seus impostos. L'alcalde de Benissa, deu, i ja està tardant, reclamar públicament i en els despatxos de València, es liquide el deute esmentat i no parar fins al final. 

Solament llavors, podrà vanagloriarse de gestió exemplar.

El silenci sobre l'assumpte, legitima l'opinió que la immobilitat i l'acceptació de la situació és una burla o demostració de covardia que no mereixem. 

A veure de que  val ser dels seus, Govern i Generalitat.