On jo vix (III). El Paradero de La Fustera.

La Linea

No plou.

Anit per fi, després de tres dies  d´efectes de virus,  “la pansa”, el meu cos s'ha comportat normal. En tots els costats couen faves. - No es aixi?.

Era la meua intenció escriure una felicitació als meus lectors com a peu al video de la capçalera.

Durant aquests dies de baixa forma,  i de pensaments concentrats cap al Nadal, temps poc desitjat per mi, m'arriba la notícia de la mort de Paco “Ismael”, Francisco Botella Pineda. 

Estava maquinant un text nadalenc original, i no puc seguir.

He parat un moment d'escriure. Y penso. 

Per acompanyar la meua traducció del pensament a l´escrit, em pose els cascos,  i connecte amb You Tube (vaja invent),  i escaig a Mozart (el meu preferit),  i cerque el Rèquiem (m'encanta).

Lluna de La Fustera

La missa de Rèquiem és l'acte litúrgic catòlic celebrat després de la defunció d'una persona; es tracta de la dinovena i última missa escrita per Mozart. Mozart va morir abans d'acabar-la, en 1791.

Vos deixe l'enllaç curt del Requiem (9:10 min), per si el meu lector vol sentir a Mozart acomiadar-se d'una persona morta mentre em llig.

Jo escoltaré el Requiem complet (56:34 min), interpretat per la Philarmónica de Viena dirigida per Herbert Von Karajan.

No. No, ho sent, no m'ix una felicitació nadalenca.  M'ixen records de persones que sense ser íntims amics, en temps passats van formar part de la meua vida, i pel seu comportament els considere amics.

Quan em diuen, - … per cert, una mala notícia que t'afectarà-,  i pronuncien el nom de Paco i el del seu pare junts, tal com era conegut,  Paco de “Ismael”, en uns segons passen per la meua ment més de 15 anys de la meua època laboral, època en què la meua comesa en el Servei Municipal d'Aigües consistia en la presa de lectures dels comptadors d'aigua.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix (ara anomenada  “Benissa Costa”,  vaja part va tenir l'inventor i vaja valentia de Regidors de Turisme per no mantenir el popular.  Supose que aconsellats amb allò de “poc comercial i pegadis”. Valents per l'originalitat del nom), i …

- Vicent !!!. Para !!!. O et centres, o no vas a acabar una entrada, acabares un llibre.
- Tens raó diable bo.

En la temporada de lectura de comptadors en la partida de Fanadix, la parada del tradicional esmorzar espanyol era a casa Ismael.

El Paradero als anys '60

Allí havia l'únic telèfon fix, i durant molt temps, de la zona. Allí, en arribar, hi havia un avís de l'oficina, o durant l'esmorzar,  o més tard a última hora. Ni radio, ni movils es coneixien, Per a nosaltres, per a mi, nouvingut al Servei d'Aigües al febrer de 1976 (Vicente Frau ja ho era del Servei des de la seua fundació en 1969), va començar una relació familiar.

Ismael Botella Orihuel, patriarca, fundador del Parador de La Fustera, ens esperava. A les 10.00 en  taula. Nosaltres cadascun el seu entrepà. Ismael treia vi i "La Casera" per a tots. Per a ell un tros de pa casolà dur i  “el plat de les animes”. Un tros de formatge, o salsitxó, o un capellà, o anxoves, o un tac de pernil de les sobres del tall de la petita tenda.

La tenda l'atenia Teresa i la seua filla Elena.

Trenc d´alba a la platja de La Fustera

Durant un temps van tenir habitacions.

Res de grans menjars, o si l'eren?. On està el manjar?. En el plaure del gust?. Solament?. I la bona companyia?.

Paquita i Paco venien de Benissa amb la càrrega de productes per a la confecció dels plats, que en ell, en aqueix moment buit restaurant, es servien en un replet menjador a mig dia. No en va, durant anys va ser l'únic restaurant entre Calp i Moraira, i després amb el boom turístic, un dels millors i més prestigiosos.

Pier (Pedro), arribava amb altres productes, cartes, periòdics, els bancs, les factures ….

Els fills d'ambdues famílies, Daniel i Ismael, corretejaven, a l'avi li queia la bava literalment.

Paco se m'antull sempre un home callat, pacient, és possible que fins a vergonyós. Però quan se't dirigia esbossava un somriure, sempre.

Per a mi era l'invisible de la família, en la cuina, amb qui anava a barallar, amb els calderos i amb Paquita que estava amb ell, era la seua dona. Segur que en eixir, en la taula familiar, una vegada despatxats els comensals, els majors menjarien senzillament, comentant les incidències, esdevinguts, o millores observats durant el dia.

La Fustera des de la terrassa

Sempre vaig trobar una semblança personal i de tracte entre Paco i la seua mare Teresa.

Teresa, senzilla, de parla dolça i amable, disposada i atenta.

Amb el temps el Parador La Fustera va tancar. El Parador es va vendre i el nou propietari ho va derrocar para fa un hotel. Avui és un solar. La crisi?. L'especulació?. 

Despres,  a Paco m'ho trobava quasi tots els dies enfront de l'Ajuntament. Sempre amb un comentari, un somriure.

De Paco “Ismael” podran parlar molt i millor, per exemple, els seus companys socis de la Societat Colombófila “El Palomar”, de la qual segur era un actiu.

Lloc d´encontre

La notícia de la mort de Paco, suma records al meu esdevenir, al meu patrimoni personal, records de persones que amb el seu callat treball van donar a conèixer a Benissa, La Fustera, i Fanadix en el món.

Per aixo, un record molt especial per a tota la família, per a Paquita, i els seus fills Ismael, Paquita i Mª Teresa, per a Elena i María, les seues germanes i per a Pedro, Daniel i Natalia.

Jo el recordaré trobant-nos front l'Ajuntament, un somriure i comentari alegre.