«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

diumenge, 1 de febrer del 2015

On jo vix ( X ). Les Penyes Blanques i el tresor del Cacic Calarcá.



Les Penyes Blanques
Des de la terrassa observe cada dia unes curioses taques blanques en la paret de la muntanya. 

Quan no toca el Sol directament, les taques desprenen una llum, com de llum fluorescent. A voltes passen dies i no es veuen, els núvols andins cobreixen les crestes de la serralada.

Són les Penyes Blanques, unes formacions rocoses llises en la muntanya de la Serralada Central, envoltades de verd de pastura i bosc. Semblen un senyal. Una fita que assenyala on es troba el tresor del Cacic Calarcá, personatge real, feroç i aguerrit, que va liderar la resistència contra la invasió espanyola en la zona.

A 2.400 m.s.n.m. abisme de Penyes Blanques
No. No passa desapercebuda l'excepcionalitat, ni per a residents ni per a visitants. Quan coneixes la llegenda, i vist el vist, no dubtes que és certa, i has de creure que allí el cap indi, el guerrer indomable i implacable, va amagar tot el seu tresor en les profunditats de la muntanya, per cavernes impenetrables i maleïdes, perquè els espanyols mai ho trobaren. 

Generació després de generació no han faltat valentes ni aventurers que s'atrevisquen a penetrar en les profunditats de les Penyes Blanques, tractant de trobar el fabulós tresor entre el qual es diu hi havia indis d'or en grandària natural. Ningú ho ha trobat, que se sàpia, però són cèlebres les anècdotes de desafortunats que escalen la roca i es despenyen o d'aventurers que penetraven per les cavernes i no tornaven mai. 
Cafetal
Passat el temps, els descendents dels espanyols van batejar amb el seu nom, com a homenatge, un pròsper poblet a les vores de la serralada, que va créixer a l'una que l'exportació cafetera, Calarcá.

Abisme des de les Penyes Blanques
A qui açò escriu la fascinació o el subconscient es manifesten en una inquietud i desassossec creixent, hi ha un desig, una urgència per trepitjar aqueix lloc, com un gentilhome extremeny, arruïnat i sense propietats, perseguit per una injusta justícia. Com els al*lucinats conqueridors, desesperats a la recerca del mite de El Daurat

Des del territori Quimbaya, on ara viu, on els indis eren uns experts orfebres de l'or, i des del punt crític on s'observa l'abisme de 300 metres de les Penyes Blanques, demana el mateix que cada dia, acabar per trobar el mític El Daurat, en forma d'oblit, tranquil·litat i pau.

-------------------------

Museu de l´Or Quimbaya.

1 comentari:

  1. Un bell i emocinant relat. m'agrada el que contes i como ho contes. Enhorabona.

    ResponElimina

Que vols dir-me?