On jo visc (XI). Fe de Vida.

El primer día.

La maquinària del INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social)  es va engegar, per a estalviar-li a l'estat el pagament de la meua pensió a l'en una altra hora país dels miracles (la marca Espanya), i en l'actualitat el país dels 40 lladres d'Ali Bava. Una cosa ens diferencia, que són 40. 3 (elevat al cub).

L´INSS necessitava saber si estic viu, o podia amortitzar la meua pensió, i aprofitar-la per a despeses de més interès. El sou de Rajoy, o del Montoro, o el de Wert. Fins  i tot, amb tal suma, podria sufragar el deute històric de l´Estat amb la Comunitat Valenciana, eixa qu´el ñoño de Fabra no reclama.

És veritat, fins a final de març tènia termini per a demostrar davant aqueix organisme, que malgrat tot, i els intents d'alguns/es d'enfonsar-me com un pilot antisísmes, estava “vivito y coleando” i amb moltes ganes que ho siga per molts anys.

La carta ix d'Alacant el 2 d'abril, arriba a les meues mans el 25 i abans del 8 de maig, un document original, o fax del Consolat d'Espanya, ha de dir que el funcionari encarregat, prèvia visualització del passaport i el DNI, ha comprovat que el del retrat és el menda, que respira i camina. Desgraciadament la pensió l'hauran de seguir pagant, amb el que el deute històric no es liquidara, ara per ara.

En aquest país, com en tots, per a residir cal tenir un permís. Una VISA. Si no fóra així seria un il·legal i podrien deportar-me al país de la cova d'Ali Bava.

Aprofite l'estada en la capital i dos mesos abans de la seua caducitat renove la meua autorització de residència.

Temps invertit, tres hores de paperasses. 

Tres hores!!!. Però a eixes tres escasses hores cal afegir-li  7 hores d'anada, més 7 de tornada. Amb autobús i donant tombs, perquè les vies de comunicació, escasses i corbades, tripliquen el temps invertit per quilòmetre. Açò sí, la via és de peatge, 5 peatges. I cura amb la vaca que pot creuar sense avisar.

I ara què?. Fa temps que desitjava conèixer la Fundació Nacional Esperança contra el Parkinson. Una altra vegada la xarxa social Facebook havia fet que coneguera l'existència d'aquesta Fundació. 

L'amic que porte a l'esquena dóna símptomes de voler una dosi per endavant. El viatge amb autobús de 7 hores ha despertat les seues insanes arts, i amenaça amb engarrotar els músculs. Coneixent-ho, és qüestió de donar-li la dosi i descansar perquè es dorma.

Durant molt temps Clara E. Morales, era un nom, unes fotos i algún que  altre xat preguntant quan anava, contestant, prompte serà. Com a molts amics Facebook, mai abans ens havíem vist.

Palau Reial d´Aranjuez (Madrid)

El barri Viles d'Aranjuez és un conjunt tancat, al nord de la ciutat. Les cases són adossades de rajola roja envoltades de jardí. En fa recordar en les meues estades a Aranjuez per les festes de sant Fernando a la fi de maig. Els concerts en els Jardins del Principe, els passejos matutins per la riba del Tajo, pels jardins de l´Illa. Les construccions de rajola roja, el Palau Real o la Caseta del Pagès, el palau de Godoy, l'església de Alpajés. La immensa plaça on la Mariblanca sembla una xiqueta. I en la memòria, el concert d'Aranjuez.

La primera salutació, el primer contacte visual, és satisfactori. Jove, simpàtica i amb un lleuger toc PK. Açò últim perquè ho sé. Uns altres dirien que anava al ritme de la música que segurament escoltava amb uns auriculars camuflats.

Música en la casa, taula posada i salutació de Bowser. Agradable conversa, encara que sempre tinc la sensació que no deixe de parlar i no deixe parlar. Parle, trago aire, em quede l'ultim ….. sense remei.

Li dediquem la vesprada a la part antiga de Bogota. La Candelaria, allí, entre universitats, museus, la casa del Florero, la plaça del Doll de Quevedo …Tot açò, autentic punt nuclear de la ciutat. Primer assentament ordenat per Gonzalo Jiménez de Quesada.

La joventut universitària comença a concentrar-se en la zona. 

Plaça Bolivar de Bogota

Pel carrer 11, amb certes manifestacions del Pk, arribem de sobte a la plaça amb el nom de les places de quasi tota Sud-amèrica, la plaça Bolivar. La conformació no difereix de les places espanyoles, els poders l'ocupen: l'Església, l'Ajuntament, el palau de Justícia, i el Congrés. 

Sí. Ja sé, l'exèrcit, falta l'exèrcit. Falta la seu, però allí hi havia exèrcit.

Casa Nariño - Presidencia

Front  al congrés, la Casa Nariño, seu presidencial. Dins del clos una reata de carros (cotxes), i jo bromege: “Santos té berenar”.

Bon berenar és el debat actual. El procés de Pau, o negociació amb la guerrilla de les FARC. Un debat que em recorda al d'ETA a Espanya. Propostes de tot tipus, i partidaris i detractors. Mentre els joves de l'exercit“ cauen en acte de servici”. Fanfàrries i medalles, i mares destrossades.

Tornem. Demà cal matinar.

Transport?. Taxi i col·lectiu. I el Transmilenio.

El Districte Capital no té metre. El Transmilenio, notícia tots els dies per una sèrie de delictes, deficiències i massificació, és el sistema que combina el transport col·lectiu urbà amb una semblança a un Metre en superfície. 

Clara retrata aixi l´experiencia

En el trajecte recorregut, vaig comprovar i vaig patir, allò que venia escoltant en els noticiaris. Destrets, apretons, fregaments. Però en el meu cas, i esta ben retratat en el dibuix de Clara, la meua obsessió era sentir la pressió de la meua cartera i el meu mòbil en les meues butxaques. Quan la perdia, baixava la meua mà, des de la barra de subjecció , estrenyia tots dos embalums, tornava a sentir la pressió i comprovava que no hi havia cap atac ninja que augmentara l'estadística, a la meua costa, de robatori de cartera o mòbil, o els dos alhora.

Els sots, i corbes, produïen l'efecte batedora, o bombo de centrifugat. Literalment em quedava en l'aire, o donava de cabotades a la barra de subjecció. En trepitjar sòl ferm, vaig tenir la sensació de que aquet, seguia amb el mateix moviment sota els meus peus. Durant una estona, la inseguretat en el meu caminar, vista des de lluny, li semblaria a l'observador, la d'una virolla cercada l'equilibri ferm sobre l'eix central.

Fins a la porta de l'hotel. 

- T'acompanye al taxi. 

A dormir, que el segon dia no serà menys agitat.