Qui em felicitara pel Dia del Pare?

El Dia del Pare està reconegut com a Dia Internacional, i encara que la majoria ho celebren el tercer diumenge de juny, no té una data concreta per a tots els països i no tots tenen el mateix títol. A manera d'exemple, tres països ben coneguts:

Estats Units el tercer diumenge de juny.
Brasil el segon diumenge d'agost.
Austràlia el primer diumenge de setembre.

A Espanya va ser José Fernández Rodríguez, Director Gerent de Galerias Preciados (per als més joves, el competidor en els ´70 i ´80 del segle passat, de El Corte Ingles), el que en 1953 es va convertir en el propagandista de la idea que en 1948, Nely (Manuela Vicente Ferrero), va concebre per a celebrar un dia festiu per a complimentar als pares de les seues alumnes. Més tard es va sumar Ramón Areces Director Gerent de El Corte Ingles i futur propietari de Galerias Preciados.

El Dia del Pare doncs, és una festa, a Espanya, amb uns principis comercials. Un reclam ben col·locat entre el consumisme del Nadal i les posteriors rebaixes i el Dia de la Mare.

Quasi tots els dies de l'any estan declarats dies internacionals d'alguna cosa, alguns d'ells amb uns objectius molt interessants i lloables i necessitats de potenciar, dels quals es passa sense pena ni glòria, tot perquè no venen.

Vaig a centrar-me en el significat de PARE, perquè ja em comence a anar per les branques.

La nostra cultura judeo-cristiana, dóna a les figures del pare i de la mare una rellevància especial. Vegeu que un dels manaments gravats en les taules amb les quals Moisés va baixar de la muntanya Sinaí, deia:

Honra al teu pare i a la teua mare, com Yahvé el teu Déu t'ha manat, perquè siguen perllongats els teus dies, i perquè et vaja bé sobre la terra que Yahvé el teu Déu et dóna.”

I em diran: “Jo no sóc ni catòlic, ni cristià, ni cree en Crist que ho fundá”. “A que em ve este amb el quart manament?”.

Bé, oblidem-nos de la religió, de Yahvé, del Papa i les taules de Moisés. Et propose, amic que em lliges, que opines en un comentari a aquesta entrada, i digues si són raonables les següents propostes:

Els fills:

- Respecte filial envers els pares, que també engloba les relacions entre germans i germanes.
- Gratitud.
- Obediència als pares mentre el fill/a viva en la seua casa i quan és per al seu bé o per al bé de la família, excepte quan l'obediència exigeixca que el fill/a faça alguna cosa moralment equivocada.
- Quan els fills siguen grans i els pares ancians, oferir, si fóra necessari, suport material i suport moral als seus pares envellits, especialment en temps de malaltia, de solitud, descoratjament i incapacitat.
- No negar o renegar dels pares.

Els pares:

- Proveir i cobrir durant el temps de minoria d'edat, de les necessitats per al seu benestar. Donar educació moral i formació cívica als fills.
- Respecte als fills com a semblants i com a persones humanes.
- Disciplina adequada per als fills, però tenint la cura de ser just.
- Aconsellar, no pressionar per a escollir una determinada professió, opció, cònjuge, etc.
- Ser un bon exemple per als seus fills.
- Reconèixer els propis defectes davant dels seus fills per a orientar-los i corregir-los.

Dis-me si et semblen raonables.

Els ancians, avui, i gràcies al sistema de pensions, són en la majoria dels casos, suficients. Però hi ha un grup molt elevat, als quals se'ls crida dependents, que necessita que els poders públics els oferisquen, allò que els que poden no assumeixen, o no els dóna la gana poder assumir.

No fa molt, els ancians vivien amb els seus fills, i depenien d'ells, perquè mancaven d'una pensió. Fa menys, els fills vivien amb els seus pares perquè no els arribava a fi de mes el subsidi de desocupació.

Jo, que sóc fill i pare, pinso en la diferència que els temps han ocasionat d'uns als altres.

Els meus pares, quan va ser el temps es van ocupar dels seus majors, al mateix temps que s'ocupaven de nosaltres, els seus fills. El meu pare tirava 12 hores de treball cada dia. Pocs capritxos ens podia oferir, però si, alimentació, vestit, estudis, exemple .,…

Els meus germans i jo, avui ens ocupem dels nostres pares, abans de res per gratitud i per l'exemple rebut.

En canvi, els meus fills compraran, i no serà a mi, un perfum en Druny, una cartera d'Hugo Boss, un mocador de Emidio Tucci en El Corte Ingles o regals de més fust, com un creuer pel Mar Menor, o un amarre en Port Banus, o qualsevol altre regal de preu desorbitat, donant-li la raó de ser a la celebració, i amb l'objectiu per al qual es van instituir, amb açò creuran demostrar el seu amor perpetu.

Des de fa algun temps vinc “coneixent” casos increïbles. Hi ha fills que deuen tot el que son al seu pare, i per les circumstàncies de la vida, trauen a relluir una ferotgia especial contra el progenitor i obliden al pare dels seus primers 25 anys. Uns altres creuen poder esborrar les petjades de l'ADN en forma de canvi de cognoms. Uns altres li neguen l'accés a un pare per a visitar un fill autista o a conèixer a una néta o rebesneta. Uns altres participen del macabre joc d'inventar mentides i oprobis. Uns altres practiquen la tortura psíquica amb el pare malalt. Uns altres es declaren imparcials i es dediquen a buscar com despullar dels mitjos de subsistència al pare.

I el pare, davant tanta ferotgia, pensara que no va complir com a tal.

Jo, per tant, i tal com estan le coses, de mi m'ocupare jo.