No vaig veure quan la van deixar estacionada enmig de l'espai de recepció, abstret com estava, en l'espessa cortina que formava en aquest moment la pluja.
Tot d'una, quan vaig percebre la seua presència em vaig tornar, l'espai es va obrir amb més profunditat, i enmig d'aquell immens oceà, fosc, sense res on agafar-se, com a única peça visible d'un naufragi, la cadira de rodes que la suportava.
No se li adverteixen canvis, potser en la seua faç una expressió de desil·lusió. No ha tingut ni un comentari positiu. La cuinera li peguntat si li agradava el menjar: "unes coses més que altres". En aquesta contestació, analitzats bé el to i la mirada, podríem traduir que bé poques coses li agraden.
El seu dormir és impossible de calcular.
Hi ha algun que reclama a la seua "mami", "MAMI", "MAMMII ...
"Ella xucla les llàgrimes dels seus plors. Com tota la família, no les deixem sortir, ens les tragem. Que remei, és així, a tocat ser així.
Definitivament el lloc no és per a ella.
"Si avui hagués de decidir, aquí no vindria". Diu.
No veu, no sap si qui passa pel seu costat és un intern o un auxiliar. Aquest matí va demanar ajuda i quan va arribar ja era tard.
Segueix el dia gris i plujós.
L'estat del meu ànim no ha canviat, més aviat ha empitjorat.
Per justificar que és idoni i que es va encertar, hi ha un indiscutible diagnòstic: "demència senil". El hedadismo s'ha imposat amb força, l'edat i altres estereotips, han deixat als antics consells de la gent gran fora de joc. Reclosos en Residències d'Ancians, Residències de la Tercera Edat o Residències per a Majors, poseu vosaltres mateix el nom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?