¿Que será de mi?

 

Els útims dies, curiosament, les nits les dormia d'un tiró. Quan despertava al matí preguntava que com s'havia comporta eixa nit.

Com una nena que tem que la castiguen, procurava durant la neteja matutina, col·laborar i fer fàcil la feina al cuidador/a. No era qüestió de por, Fina havia estat tota la seua vida una dona forta, una dona de casa seua i en la seua manera de portar-la i el seu comportament, mai no hi va haver res a dir. Per això, haver d'embrutar-se conscientment i que algú l'hagués de netejar, era per a ella el que portava pitjor.

El meu pare, els últims dies, amb una parla inintel·ligible, ens volia fer entendre, que no estava per viure sola. I vivint sola, per voluntat pròpia, finalment va acceptar companyia, després de tres cirurgies.

La meua mare no morirà mai. El seu caràcter, imprès dels gens de la familia " Xest", li ha donar forces per, durant 94 anys, estar per a tothom.

Els quatre anys que ha sobreviscut al meu pare han estat ben assumits. Repetia moltes vegades que el meu pare no podria viure sol.

,

No puc, ni vull presumir de fill desitjat. El primer part va ser fallit.

 

 

És ben cert i comprovat que el seu caràcter fort, a més de ser una herència genètica, és sens dubte una conseqüència de ser òrfena de mare als cinc anys i l'única dona entre els seus quatre germans, el meu pare i els seus cinc fills, total nou homes . La mort del primer fill la va sumir en una depressió que va superar gràcies als bons i maternals supports de la seua tia Pascuala. I és clar, del seu marit, el meu pare.

 Hi ha una altra persona que va influir tant en el casament com en la recuperació del part fallit. El pare franciscà Juan Nadal Moltó, es va convertir en mediador de casament i conseller per recuperar un sotrac existencial.

Jo vaig néixer després d'aquella pena. Sens dubte vaig ser una alegria.

Amb mi va aprendre a ser mare, i una professora exigent. L'abecedari i lems taules de multiplicar van ser els meus grans impossibles. Vam viure en els temps en que es deia: “la lletra amb sang entra”. I no vam arribar a tant, però, ella i els diferents professors que vaig tenir, més o menys, van fer ús d'aquesta màxima.

Durant els tres darrers anys he conviscut cada dia amb ella, rcordant allò i oblidant allò altre, trenta anys ens separen, l'oblit (tècnicament) la vellesa, comença a fagocitar els records.

Els oblits freqüents. El no reconeixement dels més propers. La distància de trenta anys un amb seixanta-quatre i ella amb 94 encara ens separa més.

Avui em diuen que ha preguntat per mi.

Sento un especial desasossec. I resonant dins del meu cap un trist:

“Que serà de mi”

.