Tornar i tornar.

Amb uns auriculars que ja pesen, seleccionat Andrea Bocelli, i a tot volum, la paciència s'acaba. El cos protesta. 6,30 hores assegut en un espai reduït és massa temps. El cos s'engarrota, i es suma a la rigidesa pròpia del Parkinson. Les cames com a salsitxes.

Manolo-Jose Ramon-Jorge-Eduardo-Vicent-Vicente
Pepe-Juan Miguel-Victor

A una altura de 39.000 metres, es nota el fret exterior, - 59 ºC. Cada seient té disponible una manteta de viatge. Mire per la finestreta i no entrelluque terra. No es veu àdhuc la terra de Colón.

És el segon viatge. Quan vaig emprendre el primer, ja sabia quan seria el segon, aquest. Les cites mèdiques estaven programades i es van complir rigorosament. L'aventura americana podia ser açò, una aventura. Van quedar totes les portes obertes.

Amb Pilar Juan

La sorprenent adaptació al canvi, fins i tot, la beneficiosa i palpable millorança física i psicològica, corroborava l'encertat de la decisió.

Els últims dies de maig, davant la inminencia del viatge, i malgrat l'estat satisfactori i saludable, del passatge pagat, la perspectiva de retrobara amb persones benvolgudes, la voluntat va començar a fer fallida. L'instint pressuposava que la millorança dels vuit últims mesos americans podia ressentir-se, com així va ser.

El viatge, com tots, va tenir els seus clarobscurs.

A la meua arribada València vaig ser rebut per amics íntims PK, i el dia de la meua marxa vaig ser acomiadat per la plana major del grup d'amics PK.

Aquesta coincidència, els primers i els últims amb els quals em vaig veure van ser Parkinson´s, pot confondre al meu lector. Aclarisc, no és el centre de la meua vida el Parkinson, però aquest ha condicionat la resta de la meua vida.

Clar que sí. Tinc molt clar, que la meua relació amb el grup d'amics Pk i uns altres, són per a mi, suport i exemple, i guien la meua actitud i la meua manera d'encarar la situació, que vista detalladament, és més que complicada.

Les Bassetes

L'atapeïda agenda de retrobaments, de xarrades i sobretaules amb els companys de treball, amb els amics, amb els familiars que van voler, van omplir una part de la meua estada. Gaudi explicant i que m'explicaren, encara que, crec que vaig ser jo un xerraire acaparador.

Bernat Capo

Alguns van quedar, els que per motius varis no vam poder coincidir. Amb uns altres vaig ser totalment desagraït, podia haver cercat el moment, però em podia més l'allargar eixes assegudes de verb desbocat.

De les cites mèdiques, principal motiu del viatge, eixia satisfet. Opinions i coincidències positives i tractament mantingut, almenys, per un any.

Els dies amb Shantal em retornaren  a vint-i-cinc i trenta anys arrere. El plor, el biberó, el rot, els aires, les caques, el xumet…

Shantal

Els bancs?, Bé, gràcies.

Fez - Marroc

Un altre dels motius del viatge era, principalment, manar al “cuerno” al meu ben estimat Banc Sabadell, que es va dignar a emetre un certificat (açò sí, no del tot al meu gust, hauria sigut reconèixer el 100% de la meua raó), i motivat per la interposició d'una queixa-denuncia davant el Banc d'Espanya. Però (àdhuc no estem convençuts, però és així), d'ells és els diners, el poder i la glòria, per la qual cosa, investits d'aqueix poder autoconcedit, i transmès pels servils empleats, en una altra hora amics del poble, van instal·lar el meu nom en DUES llistes de morosos-maleantes-proscrits-malpagantes d'Espanya. Les llistes de BADEXCUG i ASNEF-EQUIFAX, per un total de 170 euros. La CAM saquejada, que li va costar un euro a un Sabadell famolenc i deshumanitzat. Els husurers han convertit la relació personal en una relació persona-tragaperres. Els caixers automàtics han substituït als empleats. L'empatia envers els quals són el motiu de la seua existència, ha desaparegut. Ara sobrevivim gràcies a la benevolència dels quals se saben propietaris i senyors, atropellant.

Lluna de Benissa

L'assumpte que, com Paco Martínez Soria en Don Erre que erre, em portara a presentar una queixa-denuncia davant el Banc d'Espanya, una altra vegada. Ja els passés la foto, com Paco Martínez, al final del procés.

L'altre assumpte del meu viatge, està en mans del tercer poder, el judicial, i li donarem menjar a part. Silenci, o per menys, per desacatament, anem on els saquejadors polític-banquerils no han anat ni aniran.

Al mig, un parèntesi, Josep i Nuria em porten a Fes i Volubilis. Abderrahim El Faqyh, guia i amic dels amics, no ens va deixar ni un moment. Açò i la resta, com ho podre agrair?.

I les calors, i la malenconia d'una terra que m'ha fetillat, unes gents senzilles i una nova il·lusió per la qual viure i fer front al desafiament, sol o acompanyat, em van acompanyar els últims dies, fins a amb desesper.

A la meua arribada, globus, cors, benvingut i un llit per a reposar de 24 hores de cotxe, tren, autobús, taxi, metre i avió.

Vaig estar amb:  Pepe Lliria, Jose Ramon, Tomas, Pilar, Vicente, Conchin, Manolo, Eduardo, Victor, Jorge, Vicente, Juan Miguel, Pepe Marcos, Paco Ferrandiz, el cónsul de Colombia a Valencia, la meua mare, el meu pare,  MariCarmen Gomez,  Felipe Salas (neurolec), Pedro Romero (urolec), Pedro Amat (oftalmolec), Carlos Claveria, Luis Crespo, Felipe Sastre, Samara, Olga, Xavi, Paco, Laure e Inma. Neo, Angela, Nelson David, Nata, Jorge, Yanit, Cristian i Yeilani. Jaime, MariLola, Marta (amb dedicatoria en el seu treball de fi grau), Pablo, Alvaro, Sari, Jaume i Alvaro, Benjamin i Luisa, Angel (actualment en un moment critic) i Carmen, Juan, Blanca, Pilar Juan, Bernat Capo, Josep Castello,  Amparo i Viicent, Josefina, Pedro i Fina Llenes, MariAngeles, Pepe i Rosa, Bernardo,  Domingo, Susana, MariFina, Paqui, Pepa, Ana, Rosario, Boni HIgueras, Vicente i Jose Maria Catala, Teresa, Emily, Yili, Luis i Shantal, Boro, Juanet, Vicente Serra, Ruben, Juan, Adelino, Emilia, Ana i Loli. (I segur que algu mes)

11 D´ABRIL. DIA MUNDIAL DE PARKINSON.

Seguisc caminant, contemple
la tranquil·litat del meu passat,
concebo el meu present sense
oblidar la batalla del futur.
I. Castañon

 

Per la seua incidència el Parkinson és la segona malaltia neurodegenerativa (darrere de l'Alzheimer) més comú del món i està molt relacionada amb l'envelliment a causa que és més comú en persones majors de 60 anys.

Fins al dia d'avui el Parkinson no té cura; els seus símptomes van apareixent de poc en poc quasi sense “avisar”; alguns són tremolor en repòs; rigidesa; lentitud de moviments; alteració de l'equilibri. Aquesta malaltia possiblement detone la depressió del malalt i del seu nucli proper. Existeix un complex embull de situacions i obstacles que viuen els pacients i les seues famílies dia amb dia. De no detectar-se i tractar-se amb oportunitat, pot representar la fi de la vida laboral i el cost econòmic que açò comporta, així com la dificultat d'anar-se adaptant i readaptant a aquesta discapacitat. Amb el Parkinson es va perdent primer el domini sobre el cos i després sobre els altres aspectes de la vida.

El control del Parkinson depèn molt de la inclinació farmacològica i de la implementació de teràpies físiques i emocionals. El neuròleg és qui pot prescriure el tractament més adequat d'acord amb l'edat i activitats de cada persona, amb la finalitat d'aconseguir una major adherència terapèutica.

Conjuminat al tractament farmacològic, el pacient ha de dur a terme una teràpia física, com pot ser gimnàstica, fisioteràpia, natació i caminada, que li ajuden a conservar l'activitat motora, a millorar la postura, la marxa i, sobretot, a evitar la immobilitat i la dependència.

El nivell de recerca que es duu a terme sobre el Parkinson i altres malalties neurodegenerativas és molt alt i permet presagiar avanços definitius en els pròxims anys. En l'actualitat el major esforç se centra a entendre els mecanismes que porten a la mort neuronal i com s'estén el procés *neurodegenerativo per a afectar a àmplies zones del cervell.

Diversos països duen a terme diferents protocols de recerca orientats a millorar el diagnòstic i el tractament. L'Institut Nacional de Neurologia i Neurocirugía Manuel Velasco Suárez”, ha aconseguit el reconeixement internacional pels treballs científics realitzats sobre la malaltia, per la qual cosa forma part de l'equip de recerca del King´s Colleges Hospital, de Londres, en el qual participen nacions com Itàlia, Estats Units, Espanya i Argentina.

Des de 1997, l'Organització Mundial de la Salut va declarar l'11 d'Abril com el Dia Mundial del Parkinson, coincidint amb l'aniversari del naixement de James Parkinson, neuròleg britànic que en 1817 va descriure el que en aquell temps va cridar Paràlisi Agitante i que avui dia coneixem com a Malaltia de Parkinson.

DESSET .- L´EP y Jo. Els Apropa´t..

El video de la reunio http://youtu.be/NAsVIC-YAa4


Que la malaltia de Parkinson pot patir-la un/a jove de vint-i-un any, pareix un sense sentit, en tot cas, increïble.

Els que participem en les associacions d'afectats i estem vivint la realitat de la malaltia, també ens quedem atònits davant de tamaña desproporció. El clixé, vellet tremolant, eixe, senyors,  ja ni es veu. 

Ara, la medicació fa que alguns símptomes no s'aprecien però, cada afectat, podria anar enumerant el rosari de símptomes que li afecten i que encara que, amb cares magnífiques i cossos inclús jóvens, estem patint una malaltia que ens invalida per a la realització de tasques, tant manuals com mentals.
 

Quan el nostre cervell, davant de la falta de la dopamina, es ralentitza i en conseqüència, ens quedem, en esta societat d'objectius, sense arribar a cap objectiu, llavors sabem que és el Parkinson.

El dissabte dia 17, ens reunim en l'Associació Parkinson València, dins de programa dirigit als afectats menors de 55 anys. La concurrència va ser apreciable, major que altres vegades, ja que es donava per inaugurada la nova època del programa Apropa´t.

La presentació de cada un dels participant, va donar a conéixer qual era la situació de cada u, però, clar, sense aprofundir. Falta un temps, i cada nou participant es pren el necessari.

L'experiència de què ja portem dos anys en el programa, és sens dubte, favorable. Tan sols haver conegut a cada un dels participants, ha sigut una gran teràpia personal. El comptar amb algú que esta en la teua situació, les seues experiències, les seues pors i les seues armes per a combatre'ls, són, han sigut una ajuda, per a cada un de nosaltres, i la veritat no té preu.

I que rar, no?. Tots amics?. Pues mire voste, sí. No sé que passa però hi ha afinitat.

El dia dels Sants Innocents, va ser un dia de camp, ja que, la nostra visita va ser Llíria. I allí esta el parc de sant Vicent. Pins, aigua, esquirols, aire pur.

Sessió de billar, afició de Pepe i que J. Ramón aprofitá per a recordar el seu temps mossos.

I on va haver-hi, continua havent-hi.

La sala de billar es omplí, ja que, els que pels seus compromisos no havien estat a l'hora fixada, van coincidir a eixa hora. El número de huit, ja és un bon grup. Les conversacions a dos o a tres, coneixent cada un a l'altre/s.

Menjar perfecte en el restaurant Segle XXI. Entrades i arròs amb bolets i rellomello. Dolços, café i cava. Cava de Tomas per a mullar els seus 54 anys.

Despedides i cada un al sa casa.

Jo porte a Tomas a sa casa. Però abans ell m'indica clarament, on estava la feliç estació de Pintor Sorolla. Tènia que adquirir els meus bitllets per al viatge a Lleida d'esta setmana que ve. I en la porta de casa ho deixe, content i feliç de tindre una edat en què ja se sap quasi de tot.

 

   - Adeu Tomas. Cuida't. Atenció amb l'escaló. No se que volies dir amb lo de la dama d´honor.

D'este dia, segur que cada un ho compta com una bona experiència i la sensació d'haver conegut a uns nous amics. Segur. Hi havia bon ambient. Eixa era la frase.

Fins a la pròxima. Ja sabreu d'ella.