«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

diumenge, 19 de juny de 2022

Colòmbia, davant d'un diumenge crucial.


Amb la celebració de la segona volta de les eleccions presidencials que es disputen l'exguerriller de l'M-19, Gustavo Petro, Comandant Aureliano, i l'empresari Rodolfo Hernandez Suarez, l'enginyer, els colombians es juguen el futur polític del seu país.


La política colombiana ha estat durant molts anys plena de desavinences, les quals es dirimien mitjançant conflictes armats, dictadures, magnicidis i guerres civils. Des de 1960 la història de la nació s'ha caracteritzat pel conflicte armat intern, amb diverses etapes d'encreuament, la més gran entre 1988 i 2012 entre l'estat i diferents actors armats: guerrilles d'extrema esquerra, paramilitars d'extrema esquerra, cartells del narcotràfic i crim organitzat. L'auge dels cartells de la cocaïna i el seu poder econòmic influien en la classe dirigent i en el finançament de grups terroristes.

                                          Gustavo Petro

Rodolfo Hernandez                                       

Els candidats, i sobretot Gustavo Petro, que per tercera vegada es presenta com a candidat ha realitzat una campanya en què ha pesat el seu passat terrorista ha realitzat una campanya en què ha pesat el seu passat terrorista. Ha quedat per respondre un interrogant sobre la seua acceptació dels resultats electorals si li són desfavorables. La seua militància a l'M-19 i el seu pas per l'alcaldia de Bogota, de la qual va ser remogut i l'ombra de la situació de la veïna Veneçuela, planegen i preocupen.

Per la seua banda, Rodolfo Hernandez Suarez ha desenvolupat una campanya populista, basada en l'exemple de la seua trajectòria al sector privat i al sector públic. Té un caràcter ferm, parla de front i sense embuts, amb to fort i contundent. La seva trajectòria publica com a alcalde de Bucaramanga no va estar exempta de polèmiques. Es propietari de la Constructora HG i ha esmentat que la seua fortuna ronda els 100 milions de dòlars. Va ser alcalde de Bucaramanga i va dimitir per formar part de la Lliga de Governants Anticorrupcion, i optar a la carrera per la Presidència. El lema està relacionat amb: No Robar, No Mentir, No Trair.

El seu pare va ser segrestat 135 dies per les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exercit del Poble (FARC-EP). La seva filla Juliana va ser segrestada i presumptament assassinada per l'Exercit de Liberacion Nacional(ELN).

La desigualtat, la corrupció i la pandèmia han radicalitzat les posicions.

M'entristeix sentir i veure com esta de calent aquest país tan estimat. La gent colombiana que conec i amb qui he conviscut m'han ofert la seua amistat i m'han ensenyat la seua manera d'entendre i viure la vida tan especial. Espere que guanye el seny i que cada estrofa de l'himne colombià ressone fort en l'ànim de cadascun per encertar diumenge.



dijous, 5 de maig de 2022

Com sarments seques.


Recullc les dos mans entre les meues.                                                                              -“Estan fredes, com sempre. Les teues estan calentes”, em diu.      

- "Sí, mama. I això que està plovent. Deixa que te les calfe”, li dic.

En prendre-les entre les meues mans, semblen un ramell de nusos i fràgils sarments. El color pàl·lid creuat amb infinitat de venes, les quals han perdut el color blau, i ara són d'un color fosc indeterminat, donen un aspecte de sequedat, i que ja no hi circula la sang. 

         Els artells on s'uneixen les falanges, estan engarrotats, amb prou feines pot tancar les mans. Són com els d'una sarment, que en temps de poda, el podador tallaria o directament donaria per acabat el cicle de producció de tot el sep.

De mica en mica van entrat en calor, la meua estufa natural també acusa el dia plujós i desapacible.

Del seu cos només es veuen les mans, el front i els ulls que fa temps que van deixar de veure i han adquirit, també, un color fosc indeterminat.

-  “Aquest genoll, aquest, em fa mal permanentment”, es queixa en passar les mans per tot el seu cos, per donar-li la calor filial, l'abraçada per fer patent la meua presència i proximitat.

La conversa s'interromp amb llargs silencis, ella, amb els ulls tancats, jo, mirant les seues mans tan ossudes.

Aquelles mans que em van abraçar quan em van posar sobre el seu pit, acabat de parir. El fill desitjat, després d'aquell primer embaràs frustrat.

Aquelles mans que m'acostaven el mugró, i que jo àvidament buscava, doncs, l'instint em dirigia cap a l'elixir matern.

Aquelles mans que m'escampaven aigua tèbia i netejaven i refrescaven el meu cos.

Aquelles mans a les que m'aferrava quan ja podia mantenir-me dret, perquè em donaven seguretat.

Aquelles mans, que de vegades no eren amistoses i servien per corregir les meues desobediències.

Aquelles mans que cada setmana, amorosament, pastaven la farina i la transformava en uns pans casolans, inigualables, i unes coques de “mullador”, insuperables.

Aquelles mans de les què va se depenets aquells cinc brots que va parir.

Aquelles mans que van acariciar vuit néts.

He infringit la norma i he besat les galtes, la careta anti-COVID no podia ser un obstacle perquè besés les galtes. Vaig abraçar el seu cos i es va estremir, vaig posar el meu cap a la seua falda i les seues mans van tantejar el meu cap i els meus escassos cabells.

Quan vaig sortir al carrer el cel plorava.

dilluns, 18 d’abril de 2022

Nino Bravo, 49 anys sense un "Te quiero"

Luis Manuel Ferri Llopis; Ayelo de Malferit, València, 1944 - Villarrubio, 1973) Cantant espanyol, considerat fins a la seua primerenca i tràgica mort com la millor veu del pop nacional al final de la dècada dels seixanta i principis dels setanta. El seu estil, a cavall entre la interpretació estàndard (habitual en la majoria d'intèrprets de la seua generació) i el pop del moment, va conquistar un públic majoritari, no només per l'alta qualitat del seu repertori, sinó també per la potència i la bellesa de una veu que el diferenciava definitivament dels seus nombrosos imitadors.

Des de la primerenca edat de quatre anys va créixer al barri de Sagunt de València. Admirador des de sempre de Luis Mariano (tant com temps després ho seria de Tom Jones) va tenir els seus primers contactes amb la música lleugera quan, molt jove encara, va formar part del trio semi-professional Los Hispánicos, per passar després a integrar Els Superson, amb els qui van començar a actuar amb certa freqüència en festes i locals d'estiu de la Comunitat Valenciana.

Al març de 1969 va realitzar la seva presentació al Teatre Principal de València amb un repertori en què destacaven versions dels èxits del moment, basades principalment en cançons de Tom Jones, Engelbert Humperdinck i John Rowles. Les bones crítiques rebudes el van animar a subscriure contracte per cinc anys amb el segell Fonogram, a raó d?un fix de cinc mil pessetes per cançó gravada i un 4% de royalties de les vendes dels seus discos.

El single de debut contenia dos temes del prestigiós autor Manuel Alejandro ("Com tots" i "És el vent"), encara que l'èxit arribaria a l'estiu de 1970, amb el tema "Te Quiero, Te Quiero", de Rafael de León i Augusto Algueró. Va ser el seu primer número u de ventes a Espanya i una de les cançons més populars de l'any a tota Sud-amèrica. L'èxit continuaria amb "Noelia", i en mesos successius la seua presència va començar a ser habitual en programes de televisió i festivals com el de Rio de Janeiro o Atenes.

Després de l'edició del seu primer àlbum el 1970, la seua popularitat va créixer de manera imponent. El 1972 va començar a col·laborar amb l'equip d'autors format per José Luis Armenteros i Pablo Herreros, que li van proporcionar dos nous èxits a la seua carrera, "Un petó i una flor" i "Lliure", temes compostos especialment pensant en les característiques de la veu de l'intèrpret valencià.



dilluns, 11 d’abril de 2022

DIA MUNDIAL DEL PARKINSON

                        

  11 d'Abril

DIA MUNDIAL DEL PARKINSON




dimecres, 30 de març de 2022

Compte!!! , ens ataquen, o ens atraquen.

La informàtica és avui la base del funcionament en què es recolza l'espècie humana. Actualment qualsevol dada està emmagatzemada, es processa i es transmet en format digital. Aquesta informació i aquestes dades mouen el món i si falla alguna connexió per insignificant que sigui es crea una veritable tragèdia.

En general no coneixem fins a quin punt estem sota el seu control, però ho sentim especialment quan hem de tractar amb aquells estaments més propers, com és la banca.

Els bancs són sens dubte l'exemple més calent d'ús de dades, del poder de manipulació, i de com es gasta la informàtica.

Els més grans són els que més pateixen aquesta revolució.

De com és la nostra interacció Caixer Automatic-Client, intentaré recrear el pagament d'una factura en un caixer automàtic, i crec que qualsevol amic lector es veurà retratat. O així és com em sento jo.

El caixer de tota la vida, el de carn i os, està parapetat darrere de l'antic taulell ple de propostes d'alta rendibilitat, però curiosament no té cap client interessat.

En empènyer la porta, notem una lleugera resistència. Ja a la porta comencen actuar les diferents dificultats, estudiades per treure força al client. Seria una bona comparació, el banderiller en una correguda de bous. Amb les banderilles va traient força al bou. Així, si el client venia amb aires de soci, amic preferent, un ésser important o qualsevol altra cosa que en algun moment se li va fer creure, de portes endins, es van produint obstacles programats que ens baixen els fums, només som un número de vint xifres, IBAM, Codi Internacional de Compte Bancari.


Després d'observar un ordre estricte, temorosos, ens apropem al gran ull que sembla la pantalla del caixer.

Cap caixer no té el gran ull i les diferents funcions a l'alçada dels nostres ulls i mans. Si volem donar suport a la documentació, no hi ha lloc per col·locar-la. En alguna ocasió incat de genolls i amb els papers a terra he realitzat "l'operació".

Els titubejos posen nerviós el vell caixer de carn, que observa, parapetat al seu lloc, no mou ni una pestanya, però pensa i té ordres que:

- "Cal deixar-los que aprenguen".

- "No, a aquest cal donar-li "sopetes". Cal ajudar-lo quan es va fent tap.

- "Senyor, això és fàcil". Però cal posar-ho lleugerament en evidència per exemplaritzar els que esperen darrere.

Enfonsa el caixer de carn les tecles de les diferents opcions, sense que el pobre aprenent tinga temps de seguir-lo. Agafa la mà tremolosa, on l'infeliç sosté el document i l'acosta a un feix de llum blavosa:

- "Enquadra'l, el codi de barres, ràpid, o li donaran les dotze de la nit."

On heu de col·locar els diners a ingressar és una ranura amable i bella. Ens convida a deixar-ho, queda en bones mans.

Demanar diners al caixer és, de vegades, un acte de valentia, no sabem si ens sortirà amb un xiulet d'atenció o de manca de liquiditat. Qualsevol senyal sonor posa els cuers en mode d'atenció, i cadascú l'interpreta relacionat amb la seva pròpia situació. Alguns caixers tenen el lloc per on recollim els diners, que sembla la gola d'un tauró que mossegarà la nostra mà, o ens anem directe a electrocutar. Ens aventurem a introduir dos dits, per si de cas, i no sigui gaire la incapacitat que ens produirà.

Quan l'aparell detecta entrada de diners, ronca com a gatet satisfet i cruix per dins mentre explica i recompta els bitllets que has ingressat. Són els usurers que estan lluitant per les comissions, pels ingressos, per l'estalvi, per tenir 1000 euros, per manteniment de llibreta i perquè sí.

El caixer també ha deixat anar monedes, són la minúcia que ha quedat de l'atracament. El banc té l'assumpte ben estudiat. Té infinits recursos perquè després de la buidada de cartera que ens ha fet, estiguem contents i que el client "natzarè" se senta al costat del seu banc un benefactor del medi ambient, o pare adoptiu d'un nen/nena dels llogarets infantils.

- "Vol col·laborar en la recuperació del medi ambient?. No imprimiu el vostre justificant de l'operació, vegeu-ho en pantalla.".

I si penses una miqueta, després. En el moment no pots pensar, unes xafarderes estan deixant anar pestes, i les mirades són matadores.

Després, deia, ens adonem que qui està guanyant és el banc, fins i tot el paper del justificant els ho estalvia.

Recollim els papers del terra i sortim al carrer. Acabem d'escenificar la nostra situació de súbdits del banc.

De genolls i deixant-hi el fruit de la suor del nostre front. i

dimarts, 30 de novembre de 2021

De Pepe Marcos.



A la meua llista de contactes de telèfon, començe cada cop més  a trobar-me amb noms i fotografies d'amics amb els quals no podre mai més conversar, quedar per menjar o descarregar penes. Amics que són com germans. 

Pepe Marcos, era el meu amic. I ho serà sempre. 

Pepe Marcos va morir el dia 17 de novembre. 

Des que en vaig jubiar, quedàvem menys, però ens manteníem al dia. Pepe era d'Albacete, però més valencià que qualsevol valencià.

Era un bon venedor i amb la seua dona formaven un equip a qui no els faltava la feina. Per això es regalava estades de relax a Dénia. 

Estaba orgullós de la seua filla i fill. Els néts van aconseguir que afluixés el ritme de treball. 

Pepe Marcos, “el consegidor”, per la seua simpatia i honradesa era conegut des de l'ajuntament de Vil.lareal al de Torrevella.  Y les policies munipals de Xabia, Benissa, Benidorm, La Vila, Calp, y mes. 

 Descansa en pau, amic Pepe. Segur que ja t'has guanyat a  tots aquells que al cel amb tu estan. 

Un petó i una abraçada.

Vicent

divendres, 19 de novembre de 2021

¿Que será de mi?

 

Els útims dies, curiosament, les nits les dormia d'un tiró. Quan despertava al matí preguntava que com s'havia comporta eixa nit.

Com una nena que tem que la castiguen, procurava durant la neteja matutina, col·laborar i fer fàcil la feina al cuidador/a. No era qüestió de por, Fina havia estat tota la seua vida una dona forta, una dona de casa seua i en la seua manera de portar-la i el seu comportament, mai no hi va haver res a dir. Per això, haver d'embrutar-se conscientment i que algú l'hagués de netejar, era per a ella el que portava pitjor.

El meu pare, els últims dies, amb una parla inintel·ligible, ens volia fer entendre, que no estava per viure sola. I vivint sola, per voluntat pròpia, finalment va acceptar companyia, després de tres cirurgies.
La meua mare no morirà mai. El seu caràcter, imprès dels gens de la familia " Xest", li ha donar forces per, durant 94 anys, estar per a tothom.
Els quatre anys que ha sobreviscut al meu pare han estat ben assumits. Repetia moltes vegades que el meu pare no podria viure sol.
,


No puc, ni vull presumir de fill desitjat. El primer part va ser fallit.

 


 

És ben cert i comprovat que el seu caràcter fort, a més de ser una herència genètica, és sens dubte una conseqüència de ser òrfena de mare als cinc anys i l'única dona entre els seus quatre germans, el meu pare i els seus cinc fills, total nou homes . La mort del primer fill la va sumir en una depressió que va superar gràcies als bons i maternals supports de la seua tia Pascuala. I és clar, del seu marit, el meu pare.

 Hi ha una altra persona que va influir tant en el casament com en la recuperació del part fallit. El pare franciscà Juan Nadal Moltó, es va convertir en mediador de casament i conseller per recuperar un sotrac existencial.

Jo vaig néixer després d'aquella pena. Sens dubte vaig ser una alegria.

Amb mi va aprendre a ser mare, i una professora exigent. L'abecedari i lems taules de multiplicar van ser els meus grans impossibles. Vam viure en els temps en que es deia: “la lletra amb sang entra”. I no vam arribar a tant, però, ella i els diferents professors que vaig tenir, més o menys, van fer ús d'aquesta màxima.

Durant els tres darrers anys he conviscut cada dia amb ella, rcordant allò i oblidant allò altre, trenta anys ens separen, l'oblit (tècnicament) la vellesa, comença a fagocitar els records.

Els oblits freqüents. El no reconeixement dels més propers. La distància de trenta anys un amb seixanta-quatre i ella amb 94 encara ens separa més.

Avui em diuen que ha preguntat per mi.

Sento un especial desasossec. I resonant dins del meu cap un trist:

“Que serà de mi”


.

divendres, 22 d’octubre de 2021

Náufraga

Potser el meu estat d'ànim estava acompanyat per un dia tan tipic de tardor, fred, gris i plujós.

No vaig veure quan la van deixar estacionada enmig de l'espai de recepció, abstret com estava, en l'espessa cortina que formava en aquest moment la pluja.

Tot d'una, quan vaig percebre la seua presència em vaig tornar, l'espai es va obrir amb més profunditat, i enmig d'aquell immens oceà, fosc, sense res on agafar-se, com a única peça visible d'un naufragi, la cadira de rodes que la suportava.

No se li adverteixen canvis, potser en la seua faç una expressió de desil·lusió. No ha tingut ni un comentari positiu. La cuinera li peguntat si li agradava el menjar: "unes coses més que altres". En aquesta contestació, analitzats bé el to i la mirada, podríem traduir que bé poques coses li agraden.

El seu dormir és impossible de calcular.

Hi ha algun que reclama a la seua "mami", "MAMI", "MAMMII ...

"Ella xucla les llàgrimes dels seus plors. Com tota la família, no les deixem sortir, ens les tragem. Que remei, és així, a tocat ser així. 

Definitivament el lloc no és per a ella.

"Si avui hagués de decidir, aquí no vindria". Diu.

No veu, no sap si qui passa pel seu costat és un intern o un auxiliar. Aquest matí va demanar ajuda i quan va arribar ja era tard.

Segueix el dia gris i plujós.

L'estat del meu ànim no ha canviat, més aviat ha empitjorat.

Per justificar que és idoni i que es va encertar, hi ha un indiscutible diagnòstic: "demència senil". El hedadismo s'ha imposat amb força, l'edat i altres estereotips, han deixat als antics consells de la gent gran fora de joc. Reclosos en Residències d'Ancians, Residències de la Tercera Edat o Residències per a Majors, poseu vosaltres mateix el nom.

dilluns, 10 de maig de 2021

El Candidat


Comprenc que els meus lectors es cansen o els moleste que escriga sobre malalties i més concretament sobre la Malaltia de Parkinson que jo pateix.

Ho sento, però és el que més m'interessa en aquest món. I crec que a la gent en general, l´hauria de preocupar una mica també, perquè, molt o poc, amb la progressió que porta, el any 2050 en totes les famílies algun membre d'elles patirà una demència. La Malaltia de Parkinson serà una d'elles.

El 2 d'abril de 2005, va morir el Papa Joan Pau II. Durant els últims anys de la seva vida, l'exposició publica del seu sofriment i deteriorament físic, amb el ràpid progrés de la Malaltia de Parkinson, va despertar en mi tal curiositat, que quan set mesos després, en l'hivern de 2005, vaig ser diagnosticat de la Malaltia de Parkinson, ja caminava jo assabentat de que es tractava aquesta malaltia.

En algun moment, i ho va ser superficialment, vaig pensar que jo resultaria un dels agraciats en la pedrera dels 150.000 espanyols afectats.

Vaig començar ia medicació amb dues pastilles de levodopa-carbidopa (25mg-100mg), i la poca traça de les meues mans i el dolor al maluc van desaparèixer.

I semblava que no avançava!!!. Quan vaig venir a adonar-me 16 anys després, ja havia arribat a la qualificació d'Estadi III, afectació moderada.

Fa temps que rondava entre les meues escasses i malmeses neurones la possibilitat d'acceptar una proposta del meu neuròleg. Una d'elles era la bomba d'apormorfina que funciona com un degotador i es pot regular la dosificació. Amb ella en funcionament va disminuir alguna medicació, que puc afirmar, tenia efectes secundaris de certa importància. Al mateix temps va dirigir una petició de valoració a l'equip de l'Hospital Universitari i Politècnic de La Fe, a València, un dels sis hospitals de referència CSUR a Espanya, per determinar si era un bon "candidat" per l'Estimulació Cerebral Profunda.

Els dies 5, 6 i 7 de maig passats vaig estar ingressat a l'Hospital on l'equip de valoració, va realitzar ...

- Test de L-Dopa.

- Explicació de  la cirurgia.

- Valoració neuropsicològica.

- Valoració psiquiàtrica.

- Valoració foniatria.

- Valoració rehabilitació

- Ressonància magnètica.

El resultat i conclusió és la de "CANDIDAT" per a la intervencion, aquest mes de maig, de l'Estimulació Cerebral Profunda.

En aquests 16 anys he passat de dues pastilles a una suma diària tal, que amb indicacions i contraindicacions, un no sap, si està, o no està  drogata perdut.

El any 2005 la cirurgia no era molt recomanada, fins i tot hi havia grans desavinences i actius partidaris i detractors.

Grup Apropat 1-06-2012

Grupo Apropat-Xabia 2012
La meua opció, recolzada en l'opinió del meu neuròleg particular, mai podria ser quirúrgica. No complia els requisits.


En el grup Apropat, sorgit a l'Associació de Parkinson de València, només un dels seus membres havia tingut cirurgia, avui 5 d'ells estan rebent aquesta teràpia.

Els 16 anys transcorreguts han variat la forma d'encarar les teràpies.

L'Estimulació Cerebral Profunda ha anat imposant en alguns casos que abans no es consideraven.

La meva relació amb la Fundació Parkinson de Colòmbia, ha estat fonamental. Durant els cinc últims anys he aconseguit, gràcies a les teràpies presencials, i ara on.line, una major autonomia i independència que em permet afrontar les dificultats de la vida diària derivades de l'EP.

La fisioteràpia té com a objectiu millorar la qualitat dels moviments, el control postural, la marxa i l'estabilitat; així com reduir l'espasticitat, els tremolors i la fatiga. I la logopèdia la rehabilitació i la prevenció dels trastorns de la comunicació com ara les alteracions de la veu, de l'audició, de la parla, de l'llenguatge (oral, escrit, gestual); i de les funcions oro-facials i deglutòries.

Los caminantes de Cali
L'Estimulació Cerebral Profunda, al costat d'aquestes teràpies, seran una bona manera de mantenir-se actiu. així com la participació en les reunions per a la informació, convivència i integració que el Grup Els Caminants, pacients de la Fundació, i obertes a familiars i amics, realitza cada diumenge al parc del Limonar de la ciudad Cali, actualment, a causa de la pandèmia, via On Line.

En fi, l'Estimulació Cerebral Profunda, és per a mi, l'última barrera que existeix per alentir el deteriorament.

Però la investigació no para .....


----------------

Entrevsta interessant

-------

Entevista con Juan Carlos Gómez Esteban, neurólogo y coordinador de la Unidad de Trastornos del Movimiento del Hospital Universitario de Cruces, en Bilbao.



diumenge, 4 d’abril de 2021

Un mal de cap a peus

 11 d´abril de 2021,  DIA MUNDIAL DEL PARKINSON.

La levodopa ha estat, com cada dia, la responsable de suplir les fallades de la producció de dopamina en el meu cervell.

Ja fa temps que per si sola, no és capaç d'omplir del tot la manca, de manera que, a falta d'un descobriment espectacular, hauré de seguir prenent cada dia el meu còctel personalitzat de pastilles de levodopa amb una combinació d'agonistes, que al seu torn necessiten altres fàrmacs que contraresten els efectes secundaris d'aquestes drogues.

Algun dia d'aquests, sucumbiré a aquesta invitació macabra, i em deixare trepanar el crani. Deixare, que gairebé sense voler, es deixen un elèctrode en el profund dels meus pensaments. Tan profund és el punt on va a quedar aquest fred metall, que la substància grisa s'ha convertit en substància negra.

Encara que l'Organització Mundial de la Salut diga que els 4.6 milions d'afectats actuals, l'any 2030 serem el doble, no s'ha pres, per part dels responsables de la salut, mesures de detecció primerenca i enteniment de les causes de la seua existència .

La detecció primerenca i el tractament oportú, milloraria el retard en el seu progrés.

16 anys després del diagnostic, segueix nedant a contracorrent, i així ho faré mentre tinga forces i el suport dels que m'estimen.




dissabte, 13 de febrer de 2021

De maitines a completes.

 


Escolte veus. Són les tres de la matinada. Tot i que ja portem tres mesos, somnolent, intente ubicar-me.

Sí. És la meua mare. Em demore a contestar-li, de vegades està en un somni. Aquest cop no.

No necessita res. Només saber on està.

Intente que entenga que és de nit,'les tres de la nit '.

Això és, gaírebé no res. Si pel dia és difícil, a les tres de la matinada és un impossible.

NIT - DORMIR.

I de moment sembla que ha reconegut el significat d'aquestes dues paraules. Va reprendre el son.

Cal aprofitar, pot ser que aquest somni dure minuts o que rarament arribem fins a les nou. Preguntara l'hora diverses vegades.

Ahir em va sorprendre preguntant-me, si ja tenia preparada la palmatòria i el "catret", per demà anar a missa primera.

Durant el temps que vaig tardar a adormir-me, vaig recordar que fa dies li vaig dir que els franciscans van marxar del convent. Es van deixar tot, i amb les presses, la campana segueix donant els quarts, les hores i l'Àngelus. I a les vuit del matí, a la una i a les vuit del vespre, la repicadissa addicional de la menor de les campanes.

Recorde els temps en què els frares pregaven i cantaven a matines abans de l'alba. Els laudes a l'alba. En l'hora prima, la missa primera, a les sis del matí. La missa de vuit, en la qual jo participava com escolà, i fins i tot hi havia missa de nou, a l'hora tercia.

La Placeta del Convent acull ara els nous orants. Aquests, amb la postura del cap una mica avançada com els antics frares, des d'abans de l'alba, porten a les seues mans els moderns llibres o missals (I Phones, IPads, Smartphones), des d'on els actuals profetes prediquen les noves veritats revelades.

A la terra de la Placeta de Convent, durant 400 anys es va vessar aigua beneïda i la cera dels ciris processionals, convertint el lloc en terra sagrada. Els fidels clavats de genolls traçaven a terra una creu i a l'aixecar-se la feien petons, demanant perdó a Déu.

- Perdona el teu poble, Senyor,

  perdona al teu poble, perdona Senyor.

  No estiguis eternament enutjat.

  No estiguis eternament enutjat.

  Perdona, senyor.


Els orants, es fan acompanyar de membres de l'espècie canina, d'una varietat o raça, a gust de cadascú. Els innocents animalets realitzen les seves necessitats fisiològiques en qualsevol punt de l'recinte. La en altra hora inciensada i besuquejada terra beneïda, passa a ser un femer d'orins i defecacions mig recollides o senceres i fresques.

Més tard, cuant transiten per allí els residents a les finques construïdes en les possessions dels antics senyors de Feliu, i aquells que visiten Benissa, podran qualificar les bondats terapèutiques del tuf nauseabund i amoniacal. 

--------------------------------------------

El 12 de junio, en el articul titulat "Avui sera un dia de merda", ja feia referència a l'estat de saturació en què es trobava la Placeta de l'Convent. Fins a un vídeo mostrava el que afirmava per escrit. Avui és el dia en què s'observa que no s'ha realitzat cap acció que millore o elimine aquesta poca vergonya.

Potser caldrà insistir.

divendres, 25 de setembre de 2020

Les campanes del compte enrere.

COVID-19, és el nom de la bestiola que des de finals de novembre tenim en dansa.

Quan increïblement es va propagar, sense que cap tecnologia pogués amb ell. Quan els italians estaven patint el col·lapse de la seva sanitat, i els afectats passaven a ser uns quants milers, aquí no es movia ningú

La notícia estrella era la Cimera anual de l'ONU sobre Canvi Climàtic, que es va celebrar entre el 2 i el 15 de desembre a IFEMA. L'activista sueca, Greta Thunberg es passejava pels escenaris seguida d'una cort de joves activistes. Menys combativa del que s'esperava, atesa la seua intervenció de setembre passat, quan es va dirigir als líders amb aquell mós: Com us atreviu ?. 

En aquesta ocasió va remarcar, que l'objectiu és aconseguir que la temperatura global no augmente en més de 1,5ºC a finals de segle. "¿I per què és tan important romandre per sota de 1,5ºC ?. Perquè fins i tot amb un augment de 1 ° C, moltes persones moriran per la crisi climàtica".

La cimera va acabar sense gands acorts, , i va esclatar el cuc Wuhan. I des de llavors no hi ha un altre perill que el contagi de l'maleït virus.

¿La crisi climàtica s'ha acabat ?.

Ja ho vaig explicar. Durant tres dies vaig ser un "zombi", vaig perdre la capacitat de raonar, tot i que no em va atacar la histèria, si el pessimisme més negre. A el tercer dia, vaig sortir a la balconada de casa meva i vaig trobar un nítid cel blau. Era la claredat de l'alba, aquests moments que progressa la llum i que es trenca en el moment de l'aparició del primer raig de Sol.

Inspiri l'aire "fresquet" de febrer, i tot el negre desapareig i es ple de llum.

Des de llavors, cada dia, he publicat una fotografia d'el moment en què des del meu balcó podia entreveure a l'horitzó el primer punt de llum solar.

Avui, aquest màgic moment ha decaigut.

Soc veí d'un dels monumentos més extraordinaris de Benissa. El Convent dels franciscans. Sorprenentment l'Ajuntament de Benissa no va licitar per quedar-se amb el seu control o gestió. Considere que va ser un error.

Dit això, segueixo amb la idea que venia desenvolupant, sobre que vaig despertar del moment màgic d'un nou dia. Són les campanes d'aquest monument les que m'han despertat.

Cada dia a les 7:00 del matí comencen els seus tocs d'hores, mitja hora, i quarts d'hora., Fins a les 11 de la nit, i tres voltejos amb la campana petita, a les 8:00, 14 00 i 20.00.

Es van anar els franciscans però a més de l'monument ens van deixar el degoteig de la nostra existència.

Vinc a plantejar un dilema:

1.- Abordar el repte de l'clima que no admet demores, amb el compliment dels pocs acords aconseguits.

2.- O invertir gairebé tots els esforços en salvar-nos momentàniament, i el que vingua darrere que tanque la porta.

És seriós el moment per a tots, i mes per alguns. Els interessos sectaris, si són o no són abandonats. Si ho són, encara hi ha temps, si no ho són, poc queda a dir.

Greta  Thunberg  (RTVE)

Malgrat tot, la vida segueix. I segueixen, i el virus no els fa callar. Són els polítics i personatges públics (les grans corporacions), amb le seues discussions i missatges fal·laços. Personatges que no donen la talla en res, que no saben que és prioritari, res més, que el mantenir-se uns i multiplicar guanys els altres.

El resultat doncs, és que ja hi ha data per a la desaparició de l'home sobre la terra.


Vicent Ibañez Mas

setembre 2020

vibanezmas@gmail.com

divendres, 4 de setembre de 2020

El nou ordre.

El mes d'agost es va acomiadar amb un aiguat, curt, però intens. Un estiu estrany. No pel xàfec, que ja trigava, sempre n'hi ha un a hores d'ara, si no pels canvis en les nostres diàries costums.

Però, en fi, estem molestos per aquesta imposició de la natura, tot i que som còmplices necessaris de l'existència de la pandèmia. I molestos per les imposicions de l'autoritat competent.

La meva generació encara respon a les advertències i restriccions, alguns remugant, però complint. Em pregunto si no serà perquè estan o gairebé estan, en el grup de risc.


Em vull referir a aquells, alguns, que es rebel·len i fan cas omís.

A la generació que hem criat, no vam saber posar regles i barreres. El que a nosaltres ens van imposar, "perquè sí", nosaltres ho vam voler raonar amb els nostres fills. I per a la nostra desesperació vam comprovar que els raonaments en cert tram d'edat només creen distanciaments (a nosaltres ens va passar, i vam rebre per això premis sonors i dolorosos), Ni tant ni tan poc.

No. No reprimir, però sí ensenyar-los el valor de l'ordre i la disciplina. El respecte i escolta als nostres majors. En la seua experiència es guarda gran quantitat de solucions. Crec que vam començar nosaltres amb l'aplicació de solucions de llibre, arraconat la tisana de l'àvia. O els empastaments de la sanadora, que ho era per herència familiar o per vocació i no per interès econòmic.

Avui lamentem no tenir aquelles o aquells remeis que abandonarem per productes químics de ràpid efecte, però de incerts efectes secundaris.

I així també abandonem als nostres majors en residències de esplèndides parets d'imitació a l'marbre i de dubtosa humanitat després d'elles. Aquesta crisi ha confirmat que el lucre era la causa principal de la seua existència.

I si no canvia la moda, d'aquí a poc assaborirem les mels d'aquestes cases de retir, on qui ens donarà la mà i ens acompanyarà el wàter, amb més o menys tendresa, ho serà per diners i no pel revelar i amor que vam tenir en una època no llunyana, en la seva infantesa.

I no serà el mateix. Intueixo.


Vicent Ibañez Mas

Setembre de 2020


vibanezmas@gmail.com