«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

Ultima novetat en el meu canal de You Tube

diumenge, 4 d’abril de 2021

Un mal de cap a peus

 11 d´abril de 2021,  DIA MUNDIAL DEL PARKINSON.

La levodopa ha estat, com cada dia, la responsable de suplir les fallades de la producció de dopamina en el meu cervell.

Ja fa temps que per si sola, no és capaç d'omplir del tot la manca, de manera que, a falta d'un descobriment espectacular, hauré de seguir prenent cada dia el meu còctel personalitzat de pastilles de levodopa amb una combinació d'agonistes, que al seu torn necessiten altres fàrmacs que contraresten els efectes secundaris d'aquestes drogues.

Algun dia d'aquests, sucumbiré a aquesta invitació macabra, i em deixare trepanar el crani. Deixare, que gairebé sense voler, es deixen un elèctrode en el profund dels meus pensaments. Tan profund és el punt on va a quedar aquest fred metall, que la substància grisa s'ha convertit en substància negra.

Encara que l'Organització Mundial de la Salut diga que els 4.6 milions d'afectats actuals, l'any 2030 serem el doble, no s'ha pres, per part dels responsables de la salut, mesures de detecció primerenca i enteniment de les causes de la seua existència .

La detecció primerenca i el tractament oportú, milloraria el retard en el seu progrés.

16 anys després del diagnostic, segueix nedant a contracorrent, i així ho faré mentre tinga forces i el suport dels que m'estimen.




dissabte, 13 de febrer de 2021

De maitines a completes.

 


Escolte veus. Són les tres de la matinada. Tot i que ja portem tres mesos, somnolent, intente ubicar-me.

Sí. És la meua mare. Em demore a contestar-li, de vegades està en un somni. Aquest cop no.

No necessita res. Només saber on està.

Intente que entenga que és de nit,'les tres de la nit '.

Això és, gaírebé no res. Si pel dia és difícil, a les tres de la matinada és un impossible.

NIT - DORMIR.

I de moment sembla que ha reconegut el significat d'aquestes dues paraules. Va reprendre el son.

Cal aprofitar, pot ser que aquest somni dure minuts o que rarament arribem fins a les nou. Preguntara l'hora diverses vegades.

Ahir em va sorprendre preguntant-me, si ja tenia preparada la palmatòria i el "catret", per demà anar a missa primera.

Durant el temps que vaig tardar a adormir-me, vaig recordar que fa dies li vaig dir que els franciscans van marxar del convent. Es van deixar tot, i amb les presses, la campana segueix donant els quarts, les hores i l'Àngelus. I a les vuit del matí, a la una i a les vuit del vespre, la repicadissa addicional de la menor de les campanes.

Recorde els temps en què els frares pregaven i cantaven a matines abans de l'alba. Els laudes a l'alba. En l'hora prima, la missa primera, a les sis del matí. La missa de vuit, en la qual jo participava com escolà, i fins i tot hi havia missa de nou, a l'hora tercia.

La Placeta del Convent acull ara els nous orants. Aquests, amb la postura del cap una mica avançada com els antics frares, des d'abans de l'alba, porten a les seues mans els moderns llibres o missals (I Phones, IPads, Smartphones), des d'on els actuals profetes prediquen les noves veritats revelades.

A la terra de la Placeta de Convent, durant 400 anys es va vessar aigua beneïda i la cera dels ciris processionals, convertint el lloc en terra sagrada. Els fidels clavats de genolls traçaven a terra una creu i a l'aixecar-se la feien petons, demanant perdó a Déu.

- Perdona el teu poble, Senyor,

  perdona al teu poble, perdona Senyor.

  No estiguis eternament enutjat.

  No estiguis eternament enutjat.

  Perdona, senyor.


Els orants, es fan acompanyar de membres de l'espècie canina, d'una varietat o raça, a gust de cadascú. Els innocents animalets realitzen les seves necessitats fisiològiques en qualsevol punt de l'recinte. La en altra hora inciensada i besuquejada terra beneïda, passa a ser un femer d'orins i defecacions mig recollides o senceres i fresques.

Més tard, cuant transiten per allí els residents a les finques construïdes en les possessions dels antics senyors de Feliu, i aquells que visiten Benissa, podran qualificar les bondats terapèutiques del tuf nauseabund i amoniacal. 

--------------------------------------------

El 12 de junio, en el articul titulat "Avui sera un dia de merda", ja feia referència a l'estat de saturació en què es trobava la Placeta de l'Convent. Fins a un vídeo mostrava el que afirmava per escrit. Avui és el dia en què s'observa que no s'ha realitzat cap acció que millore o elimine aquesta poca vergonya.

Potser caldrà insistir.

divendres, 25 de setembre de 2020

Les campanes del compte enrere.

COVID-19, és el nom de la bestiola que des de finals de novembre tenim en dansa.

Quan increïblement es va propagar, sense que cap tecnologia pogués amb ell. Quan els italians estaven patint el col·lapse de la seva sanitat, i els afectats passaven a ser uns quants milers, aquí no es movia ningú

La notícia estrella era la Cimera anual de l'ONU sobre Canvi Climàtic, que es va celebrar entre el 2 i el 15 de desembre a IFEMA. L'activista sueca, Greta Thunberg es passejava pels escenaris seguida d'una cort de joves activistes. Menys combativa del que s'esperava, atesa la seua intervenció de setembre passat, quan es va dirigir als líders amb aquell mós: Com us atreviu ?. 

En aquesta ocasió va remarcar, que l'objectiu és aconseguir que la temperatura global no augmente en més de 1,5ºC a finals de segle. "¿I per què és tan important romandre per sota de 1,5ºC ?. Perquè fins i tot amb un augment de 1 ° C, moltes persones moriran per la crisi climàtica".

La cimera va acabar sense gands acorts, , i va esclatar el cuc Wuhan. I des de llavors no hi ha un altre perill que el contagi de l'maleït virus.

¿La crisi climàtica s'ha acabat ?.

Ja ho vaig explicar. Durant tres dies vaig ser un "zombi", vaig perdre la capacitat de raonar, tot i que no em va atacar la histèria, si el pessimisme més negre. A el tercer dia, vaig sortir a la balconada de casa meva i vaig trobar un nítid cel blau. Era la claredat de l'alba, aquests moments que progressa la llum i que es trenca en el moment de l'aparició del primer raig de Sol.

Inspiri l'aire "fresquet" de febrer, i tot el negre desapareig i es ple de llum.

Des de llavors, cada dia, he publicat una fotografia d'el moment en què des del meu balcó podia entreveure a l'horitzó el primer punt de llum solar.

Avui, aquest màgic moment ha decaigut.

Soc veí d'un dels monumentos més extraordinaris de Benissa. El Convent dels franciscans. Sorprenentment l'Ajuntament de Benissa no va licitar per quedar-se amb el seu control o gestió. Considere que va ser un error.

Dit això, segueixo amb la idea que venia desenvolupant, sobre que vaig despertar del moment màgic d'un nou dia. Són les campanes d'aquest monument les que m'han despertat.

Cada dia a les 7:00 del matí comencen els seus tocs d'hores, mitja hora, i quarts d'hora., Fins a les 11 de la nit, i tres voltejos amb la campana petita, a les 8:00, 14 00 i 20.00.

Es van anar els franciscans però a més de l'monument ens van deixar el degoteig de la nostra existència.

Vinc a plantejar un dilema:

1.- Abordar el repte de l'clima que no admet demores, amb el compliment dels pocs acords aconseguits.

2.- O invertir gairebé tots els esforços en salvar-nos momentàniament, i el que vingua darrere que tanque la porta.

És seriós el moment per a tots, i mes per alguns. Els interessos sectaris, si són o no són abandonats. Si ho són, encara hi ha temps, si no ho són, poc queda a dir.

Greta  Thunberg  (RTVE)

Malgrat tot, la vida segueix. I segueixen, i el virus no els fa callar. Són els polítics i personatges públics (les grans corporacions), amb le seues discussions i missatges fal·laços. Personatges que no donen la talla en res, que no saben que és prioritari, res més, que el mantenir-se uns i multiplicar guanys els altres.

El resultat doncs, és que ja hi ha data per a la desaparició de l'home sobre la terra.


Vicent Ibañez Mas

setembre 2020

vibanezmas@gmail.com

divendres, 4 de setembre de 2020

El nou ordre.

El mes d'agost es va acomiadar amb un aiguat, curt, però intens. Un estiu estrany. No pel xàfec, que ja trigava, sempre n'hi ha un a hores d'ara, si no pels canvis en les nostres diàries costums.

Però, en fi, estem molestos per aquesta imposició de la natura, tot i que som còmplices necessaris de l'existència de la pandèmia. I molestos per les imposicions de l'autoritat competent.

La meva generació encara respon a les advertències i restriccions, alguns remugant, però complint. Em pregunto si no serà perquè estan o gairebé estan, en el grup de risc.


Em vull referir a aquells, alguns, que es rebel·len i fan cas omís.

A la generació que hem criat, no vam saber posar regles i barreres. El que a nosaltres ens van imposar, "perquè sí", nosaltres ho vam voler raonar amb els nostres fills. I per a la nostra desesperació vam comprovar que els raonaments en cert tram d'edat només creen distanciaments (a nosaltres ens va passar, i vam rebre per això premis sonors i dolorosos), Ni tant ni tan poc.

No. No reprimir, però sí ensenyar-los el valor de l'ordre i la disciplina. El respecte i escolta als nostres majors. En la seua experiència es guarda gran quantitat de solucions. Crec que vam començar nosaltres amb l'aplicació de solucions de llibre, arraconat la tisana de l'àvia. O els empastaments de la sanadora, que ho era per herència familiar o per vocació i no per interès econòmic.

Avui lamentem no tenir aquelles o aquells remeis que abandonarem per productes químics de ràpid efecte, però de incerts efectes secundaris.

I així també abandonem als nostres majors en residències de esplèndides parets d'imitació a l'marbre i de dubtosa humanitat després d'elles. Aquesta crisi ha confirmat que el lucre era la causa principal de la seua existència.

I si no canvia la moda, d'aquí a poc assaborirem les mels d'aquestes cases de retir, on qui ens donarà la mà i ens acompanyarà el wàter, amb més o menys tendresa, ho serà per diners i no pel revelar i amor que vam tenir en una època no llunyana, en la seva infantesa.

I no serà el mateix. Intueixo.


Vicent Ibañez Mas

Setembre de 2020


vibanezmas@gmail.com

dimecres, 19 d’agost de 2020

Jo tinc el virus.

Ja ni me'n recorde. Sembla que ha passat molt de temps, però només portem convivint amb el "coronavirus", nou mesos.

A dia d'avui, ningú sap fins on arribarem amb aquest assumpte.

Els missatges que ens arriben, són insegurs i de vegades contradictoris. La gent, en general obeeix els criteris que es van adoptant, però sense gaire convenciment. Els dubtes donen motius per creure en mil i una històries de bons i dolents, de poders ocults que volen canviar l'ordre mundial, I troben aquest brou de cultiu en els canviants i dubtosos infomes que es donen des dels governs.

Baixant a nivell d'un poble com Benissa, d'una població de 14.000 habitants, podem afirmar que:

- Ningú coneix a cap veí del seu carrer, ingressat o en quarantena.

- Ningú coneix a ningú del seu carrer que hagi mort pel virus. (En aquests nou mesos els que han mort eren persones que arrastraven una llarga enfermetat, o nonagenaris, edat prou comú perquè siguen candidats a la desaparició per llei natural. Gairebé sempre per neumonia-infart).

- Els aproximadament quaranta morts des de desembre de 2019, llevat de dos o tres excepcions tenien més de 85 anys, i bastants superaven els 90.

Convisc amb la meua mare de 93 anys. La llei natural, així ho entenem ella i jo, suposa, que en més aviat pocs anys, ella morirà. I jo, seguint aquest mateix ordre, ho faré al seu temps, encara que d'això ningú ho pot predir.

Amb l'anterior, vull dir que, encara que ens acostumem als canvis (quin remei), no entenem, perquè ara, l'atenció medica la sentim tan llunyana, després d'haver-nos desfet en lloances per la seua actuació des de l'aparició de la pandèmia.

I es basa aquesta percepció en les experiencies personals, en què ...

-  Han desaparegut totes les altres enfermetats, o en tot cas no son prioritaries, encara que tot i que es porten per davant igual o mes gent.

- Que es tinga als pacients al carrer, majors, dones i xiquets, havent-hi un edifici suficient per ordenar i acomodar a les persones.

- Les nostres necessitats mèdiques es tramiten per telèfon. Una veu ens pregunta i sobre la base de la resposta, s'estableix una cita, presencial o telefònica.

Cita metge de capselera.

- Que segons em va comunicar, el dia 7 d'agost se m'havia assignat una consulta no presencial, el metge em trucaria. 

JO.-  Escolti ?, no em va cridar. 

VEU TELEFONICA. -  Li done cita una altra vegada (pel 28", ja li dirà el metge). 

Serà que sí ?.


El neurolec.

- Consulta presencial programada de Neurologia pel dia 11 de juny. Em crida un neuròleg uns dies abans:

> NEUROLEC. - Mire, que el seu neuròleg ja no hi és.

> JO.- Doncs jo necesite parlar sobre la medicació que em va prescriure per al meu cas de Parkinson."

> NEUROLEC.- Aquí veig que està pendent de una possible operacio. 

> JO. - D'aqui dos anys. 

> NEUROLEC. -  Cal esperar. 

DOS ANYS SENSE CONTROLS ESPECIALISTA?. 


La colonoscopia

- * "¿I la colonoscòpia que es va demanar a l'abril ?.

*  "No té data de programació. Esta voste pitjor?".

* "Vaig tenir un pòlip fa un any I mig i em van dir, revisió anual. I vaig per dos anys".

El full de prescripcions

- Pregunte quan puc passar pel full de prescripcions.

* "Això va voste a la farmàcia, allà ja ho saben".

* "Jo les vull en paper".

* "No, no senyor, això ja no es fa".

Truco altra vegada. Un altre telefonisto em diu que de 11.30 a 14.00 ho puc recollir al Centre de Salut. Vaig cap allà, al entrar per la porta em donen l'alt, com delinqüent enxampat infraganti per la Guàrdia Civil, i em apunta amb una mena de pistola al front. La temperatura, senyor

Tot això he parlat pel telèfon, sense saber clar si parle amb un metge, un especialista o amb un contractat d'estiu que no va acabar els estudis de administratiu.

I aquests dies he llegit el llibre "El Parkinson i un servidor" del meu amic Josep Vidal Pons. Llibre de la seua vivència i experiència vital amb el Parkinson. Una reflexió d'un mestre experimentat en pròpia ment i cos, recomanable per a tothom, afectats, familiars, cuidadors, metges i professionals sanitaris.

El llibre no té desperdici, fàcil de llegir i lliçons per aprendre més sobre aquest mal que ell i jo tenim en comú.

Però a la vista de l'actual estat de les coses, les tan necessàries coordinacions mediques multidisciplinars que tanta importància tenen per al tractament d'aquest mal crònic, la socialització i contacte entre els afectats, i ara més que mai, es posaran a prova els llaços familiars. em temo que es necessitarà de molta obstinació, paciència i insistència.

——-------—-—--

He passat d'aplaudir als 'bates blanques', a dubtar que la seua actual disposició sigui la mateixa. La disposició i actitud noves, suposo, són degudes a les directrius de la direcció de Marina Salut i la normativa de les autoritats sanitàries.

En fi, a sobre de la inseguretat per la nostra malaltia, la inseguretat que ens ha portat el 'virus', i l'atenció especialitzades deficient suposen un retrocés greu i un plus més de patiment per als afectats pel mal de Parkinson.


Vicent Ibañez Mas

Agost de 2020

vibanezmas@gmail.com


El llibre "El Parkinson i un servidor", té un cost de 10 euros més despeses d'enviament. Està escrit en català.

Demanar a el telèfon-Wassap. +34610828543

dissabte, 18 de juliol de 2020

FELICITATS, MARE.



Fina Mas


La veig mirant fixa cap mes allà, amb els ulls sense parpellejar, també mire cap a aquesta direcció i no trobe indici del que mira. Res concret.

Tot d'una, d'una boca en silenci gairebé tot el dia, surten paraules incongruents.

En un moment s'aclareix, baixa del seu núvol psicodelic, i es pregunta, ¿que dia és avui ?. I ella mateixa es contesta.

Dimarts 15.

A cada moment pregunta quina hora és. No hi ha rellotge per als seus ulls. Veu poc i malament.

Sí. La pregunta té sentit. Porta en compte l'horari de la presa de les pastilles i de les gotes de les 11, de les 12.00, de les 13.00, de les 18.00, les 19.00, les 20.00 i les del sopar. Si no fos per ella i les campanes del Convent, no se que seria de nosaltres. Uns mals cuidadors. A vegades intent avançar-me, però ni així vaig per devant. Ella les demana segons abans.

Avui, dissabte, 18 de juliol, compleix 93 anys.

Durant els últims 19 mesos he conviscut cada dia amb ella.

D'aquella dona forta només queda la tossuderia de voler fer el que sempre ha fet amb facilitat.

- Mama, crida quan vulgues alguna cosa.

- Però si això jo ho feia i no necessitava que ningú vingués darrere de mi.

Está preparada per anar-se'n amb Jaume. Ell se'n va anar fa quatre anys.

Les instruccions del dol i posteriors voluntats estan dictades.

Doncs no es parle més.

Anem a celebrar els 93 aquesta nit. Fins que el cos aguante. No serà molt per la seua part. Res més arribem a la festa advertira que no sigua molt llarga.

La nostra mare, tan forta sempre, necessita ara de suport, i aquí estem els seus cinc fills per acompanyar-la fins cuant Déu vulgua.

FELICITATS, MARE.



diumenge, 21 de juny de 2020

El banc del meu pare.


 El meu pare, durant 52 anys, va treballar en un banc, 8 hores diàries i de vegades més. D'aquests 52 anys, 25 va perllongar aquestes 8 hores en 4 hores més. Aquestes 4 hores a casa nostra, en un banc humil, però de la seua propietat.

Tots els dies feiners, a les 7:30 sortia de casa. De camí s'ajuntava amb Julián Font i Joan de l'Alfama, i eren dels primers en arribar. Aprofitaven aquesta estona per fer una mica de "xarrao". Aquesta rutina els feia ser els mes puntuals. Segur que a les 8, a l'obrir les portes allí estaven tots tres.    
                                                         Va treballar de valent per tirar endavant  a la familia.  Fa 4 anys que va morir, tal dia com avui, 21 de juny, tenia 91 anys. 

                                                      Va gaudir de gairebé 30 anys d'una feliç i ben guanyada jubilació.                                                                                       Avui vull compartir el seu record amb els que el van conèixer, i amb els que no, fer-los saber qui va ser el meu pare.                                                                                                                                     Vaig aquests dies rebuscant fotos antigues per compartir en un grup de Facebook. I em trobe amb algunes de el Taller de Mobles Ivars.

- Ostic !!!!, Perdó. Què equívoc he provocat amb el títol d'aquest article, no els havia dit que treballava al Taller de Mobles Ivars .

Ja em perdonaran, últimament camine amb tant debde oferint ajudes i al mateix temps cobrant comissió per la llibreta, per la targeta, per cartera, per avenços, per devolucions, per certificats, per entrar, o per sortir ..... que no els vaig dir que el banc a què em referia era un banc de fusta, era un banc de ebenista, del Taller de Mobles Ivars.
José Ivars Jorro
 Allí també va treballar el seu pare, Vicente Ibáñez Capó, el seu germà Vicent, alguns dels seus oncles i el seu cosí Pedro Grimalt Ibañez "Farol". S'entrava d'aprenent i se li assignava un mestre. I segons l'interès i la vàlua s'anava progressant, fins ser-ho un mateix, si adquiria els coneixements, de mestre d'aprenents. El seu mestre molt estimat va ser, Jose Ivars Jorro,      " Pepe la Casella".                                                                                  Avui, ha quedat d'aquella fabrica, l'edifici actualment reconstruït, el qual ha perdut l'olor del moble, de la fusta, de les serradures .... només qui va tenir el privilegi de treballar o freqüentar, per relació familiar amb algun treballador, pot percebre encara els diversos olors, segons en la secció on siguis.
Aquella fàbrica de joies artesanals estava condemnada a desaparèixer, com ha desaparegut tot allò que suposava creativitat artesanal. Avui, les màquines baix les ordres d'un computador, amb dissenys de programes d'ordinador, tallen, peguen i empaqueten un producte sense ànima.

Avui tots els mobles, com tot l'actual, té una caducitat o resistència d'ús. Vida curta i sense reparació, "5 anys i canvi de look". La xapa i l'aglomerat han substituït fustes excel·lents com: la noguera i cirerer espanyol, o d'importació, Pal Sant, sicòmor ....

Les ferramentes i aplicacions de bronze o or, eren de bon material, no de llautó xinès de dos usos. El polit amb tractament manual "de munyiqueta" (amb el moviment del canell de la mà), rebutjant els sintètics més moderns de fàcil ratllat. La marqueteria, reixeta i entapissats de materials de qualitat i de per vida, no com la  de mireu-me i no em toquis" ...

Amb tot, els preus van guanyar a la qualitat, la bona qualitat i bellesa artística i al mateix temps funcional, tots van  anar a la fallida.

I com sempre, començe per col i acabaré per "bleda", si no em recondueix.

I avui, qu'el recorde especialment, i vaig traient una a una, cada eina de la seua caixa d'eines, no puc més que recordar-ho amb molt d'afecte i reviure moments, molts feliços, gràcies a la seua dedicació i treball.                                                                                                        Arribar a casa amb el llapis a l'orella, era senyal d'un treball de mai acabar .
                                                                   Cinc eren el motius de la seua vida. I Fina Mas el seu amor i suport en el manteniment d'una llar model.                                                                                                                                      Avui només el puc recordar amb amor i agraïment pel seu exemple de vida i pel que sóc.  Confese que després de quatre anys sense vessar ni una llàgrima per la seva mort, plore per cada eina que vaig recol·locant a la caixa d'eines. Les reconec pel signe de les seues inicials, tal com feien els antics constructors de la' Edat Mitga. 

Jaime Ibañez Castells   "magister"  "artifex practicus".




By  Vicent Ibáñez Mas - 2020

nicaralvent@gmail.com























dissabte, 13 de juny de 2020

Hui sera un dia de merda.



Tres dijous lluïen més que el Sol, el Dijous Sant, el Corpus Cristi (Cos de Crist) i el dia de l'Ascensió.

 A Benissa, la festa de Corpus era doblement festa. A la parròquia el dijous, i diumenge, al Convent dels PP Franciscans. Des de molts dies abans, els seminaristes realitzaven amb didalets de paperets de colors, composicions relacionades amb les festa. Els veïns dels carrers: Zacarias, Escoto i san Jose, les embellien amb els anomenats "Arcs del Corpus".

Quan van asfaltar els carrers i els veïns es van dedicar a veure la televisió, no tenien temps per a treballs tan delicats, per la qual cosa es va passar als gallardets. Cada any s'inventava un model nou, primer van ser de paper i després de plàstic. Cada any la foto del grup d'autores del l'adorn del carrer Pare Zacarias. Ara, ni hi ha Franciscans, ni seminaristes, ni veïnes avorrides.

Tot just si ha passat aquest dijous dia 11, el Corpus de l'església i aquest Diumenge 14, el Corpus de el Convent, i no s'ha notat res. En un altre temps, a les tardes, la placeta era plena de nens. En l'actualitat, amb prou feines es veu algun nen amb els seus pares que va de pas.

És comprensible. Encara que llueix un cartell que prohibeix que els gossos vagin solts i que defequin o orinin en aquest recinte, i adverteix d'una multa de 600 euros, és, per voluntat d'alguns ciutadans pel que s'ha convertit en una latrina canina. I encara que alguns propietaris recullen les deposicions de les seues mascotes, dels orins que marquen territori no és tan fàcil treure la petjada.



La Placeta del Convent, aquest any sense festa de Corpus, amb les jardineres plenes de merdes, per l'arena alguna que altra deposició, i les parets de pedra tosca, d'un color marró i amb una olor nauseabunde, fan preveure, que de no actuar de forma contundent, a poc a poc es converteixi en un parc caní urbà, al què es podria arribar a substituir el Corpus, pel sant patró dels gossos, sant Roc, amb una festa que seria el dia 16 d'agost.

La situació és tal, que des de l'Alcaldia, s'hauria de prendre interès sobre l'assumpte i si la regidoria responsable de zones verdes urbanes, manteniment i tinença d'animals, després de la campanya "Hui serà un dia de merda", que es va dur a terme temps  enrrere, ha pres alguna acció que acab per sempre amb tal incívica practica, a més d'insalubre i que diu als nostres visitants que classe de poble som. I si a més de l'anterior es conclou, també, que hi ha alguna incompatibilitat d'un negoci privat relacionat i  una responsabilitat publica, es resolgui el més aviat possible.




Vicent Ibañez Mas

nicaralvent@gmail.com


Fotografies de guarniments, de la façana de l'convent, del carrer pari Zacarias i del carrer sant Jose. Taules d'adoració de l'Santíssim, durant la processó del dia de Corpus.
















Zona de la placeta on hi ha mes concentración de mierda.