DEU DIES DE DOL OFICIAL

Placa del Portal - Ajuntament - Creu de terme

Fa dies que vullc escriure alguna cosa, però no aconsegueixo donar amb el tema. No és que no tingua assumptes atractius o d'actualitat molt interessants, però, a l'hora de posar-me davant de el teclat, m'entra una mandra estranya, una afartament amb desassossec.

En la meua última publicació, transmetia incertesa i pessimisme en la reacció global al repte plantejat a l'espècie humana pel virus COVID-19.

Mai abans, al llarg dels meus 62 anys de vida, i havent sofert contratemps greus, havia estat tan alterat i histèric. No vaig aplicar els ensenyaments que, tant en els cursos de formació de la meua etapa laboral, com en l'etapa de seguiment de rehabilitació del meu Parkinson. Sense respirar tot just, sense oxigenar la meua sang, sense refrescar amb sang oxigenada les meues neurones, la dopamina poc podia fer per completar els buits que en el meu cervell es van produint, amb l'avanç de la malaltia.

El confinament, la classificació com a persona de risc i la manca total de confiança en els dirigents polítics, han suposat un salt a pitjor dels símptomes del meu Parkinson. Potser una petita part, amb molt d'esforç i convicció, sigua recuperable. Això espero. No serà per mandra o falta de ganes de donar-me una lliçó a mi mateix.

Focus del COVID-19

La prova que hem passat, i veient el meu estat, no tinc cap dubte que a moltes persones els ha suposat un gran trauma. Jo mateix, que creia que estava disposat i preparat per afrontar la cuidanza de la meua mare de 93 anys, amb l'ajuda inestimable de la meua dona, he comprovat que ningú està preparat per a res. La nostra debilitat és patent. Ens creiem els amos i senyors de la terra, som envejosos i la fomentem, insaciables destructors de la bellesa, substituint-la amb altres "belleses" artificials a costa d'enverinar la creació. Som tan febles com una formiga i més letals que un virus, tan febles com el més ínfim ésser viu que habita la terra.

COVID -19

Amb el sofriment, el dolor, la tragèdia i la mort passejant pels pobles d'Espanya. Amb més de 30.000 persones mortes per falta d'aire. Amb la incertesa d'un aviat final, amb la inseguretat amb que rebem les instruccions, cosa que ens fa dubtar. Ni amb estes, els dirigents polítics deixen de jugar (amb molta mala llet) amb els ciutadans. Cap dirigent es presenta a unes eleccions per enfonsar al seu país (excepte Donald Tramp), ni per ser enterramorts dels seus administrats, insinuar o dir-ho a les clares, és tan roín que retrata el feixista o al porter del Gulag rus que porta dins.

Amb aquesta pandèmia s'ha anat la generació de la Guerra Civil, del Racionament, de la Dictadura, de la Transició Espanyola (exemple per a altres països) però injuriada pels néts dels que avui moren a mansalva. I tot dirigent vol ser reelegit, i si ho fa bé, se li prema amb més temps perquè les seues idees de millora de la qualitat de vida dels seus conciutadans les pose en pràctica, amb humilitat i comptant amb els altres.

Casado y Abascal

Els que no han estat elegits o no han sabut reunir suficients vots per ocupar la direcció, s'haurien de plantejar la col·laboració crítica i no la crítica destructiva.

Dit tot l'anterior, i veient que ni els fills i néts dels que estan morint vergonyosament, per una mesquina i lucrativa política sanitària, per un tot val, i per un camí brut i curt aconseguir el poder, no tinc més que dir que "en mala hora els van parir".

Sanchez y Iglesias

Ningu preveia aquest desconegut bany de debilitat, vegin qui, fins i tot amb errors trau el fregat endavant.

 I recorden qui es va dedicar a insultar, criticar sense alternatives i ofenent la intel·ligència dels espanyols.

Vicent Ibañez i Mas
nicaralvent@gmail.com