«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dilluns, 18 d’abril de 2022

Nino Bravo, 49 anys sense un "Te quiero"

Luis Manuel Ferri Llopis; Ayelo de Malferit, València, 1944 - Villarrubio, 1973) Cantant espanyol, considerat fins a la seua primerenca i tràgica mort com la millor veu del pop nacional al final de la dècada dels seixanta i principis dels setanta. El seu estil, a cavall entre la interpretació estàndard (habitual en la majoria d'intèrprets de la seua generació) i el pop del moment, va conquistar un públic majoritari, no només per l'alta qualitat del seu repertori, sinó també per la potència i la bellesa de una veu que el diferenciava definitivament dels seus nombrosos imitadors.

Des de la primerenca edat de quatre anys va créixer al barri de Sagunt de València. Admirador des de sempre de Luis Mariano (tant com temps després ho seria de Tom Jones) va tenir els seus primers contactes amb la música lleugera quan, molt jove encara, va formar part del trio semi-professional Los Hispánicos, per passar després a integrar Els Superson, amb els qui van començar a actuar amb certa freqüència en festes i locals d'estiu de la Comunitat Valenciana.

Al març de 1969 va realitzar la seva presentació al Teatre Principal de València amb un repertori en què destacaven versions dels èxits del moment, basades principalment en cançons de Tom Jones, Engelbert Humperdinck i John Rowles. Les bones crítiques rebudes el van animar a subscriure contracte per cinc anys amb el segell Fonogram, a raó d?un fix de cinc mil pessetes per cançó gravada i un 4% de royalties de les vendes dels seus discos.

El single de debut contenia dos temes del prestigiós autor Manuel Alejandro ("Com tots" i "És el vent"), encara que l'èxit arribaria a l'estiu de 1970, amb el tema "Te Quiero, Te Quiero", de Rafael de León i Augusto Algueró. Va ser el seu primer número u de ventes a Espanya i una de les cançons més populars de l'any a tota Sud-amèrica. L'èxit continuaria amb "Noelia", i en mesos successius la seua presència va començar a ser habitual en programes de televisió i festivals com el de Rio de Janeiro o Atenes.

Després de l'edició del seu primer àlbum el 1970, la seua popularitat va créixer de manera imponent. El 1972 va començar a col·laborar amb l'equip d'autors format per José Luis Armenteros i Pablo Herreros, que li van proporcionar dos nous èxits a la seua carrera, "Un petó i una flor" i "Lliure", temes compostos especialment pensant en les característiques de la veu de l'intèrpret valencià.