«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

divendres, 25 de setembre del 2020

Les campanes del compte enrere.

COVID-19, és el nom de la bestiola que des de finals de novembre tenim en dansa.

Quan increïblement es va propagar, sense que cap tecnologia pogués amb ell. Quan els italians estaven patint el col·lapse de la seva sanitat, i els afectats passaven a ser uns quants milers, aquí no es movia ningú

La notícia estrella era la Cimera anual de l'ONU sobre Canvi Climàtic, que es va celebrar entre el 2 i el 15 de desembre a IFEMA. L'activista sueca, Greta Thunberg es passejava pels escenaris seguida d'una cort de joves activistes. Menys combativa del que s'esperava, atesa la seua intervenció de setembre passat, quan es va dirigir als líders amb aquell mós: Com us atreviu ?. 

En aquesta ocasió va remarcar, que l'objectiu és aconseguir que la temperatura global no augmente en més de 1,5ºC a finals de segle. "¿I per què és tan important romandre per sota de 1,5ºC ?. Perquè fins i tot amb un augment de 1 ° C, moltes persones moriran per la crisi climàtica".

La cimera va acabar sense gands acorts, , i va esclatar el cuc Wuhan. I des de llavors no hi ha un altre perill que el contagi de l'maleït virus.

¿La crisi climàtica s'ha acabat ?.

Ja ho vaig explicar. Durant tres dies vaig ser un "zombi", vaig perdre la capacitat de raonar, tot i que no em va atacar la histèria, si el pessimisme més negre. A el tercer dia, vaig sortir a la balconada de casa meva i vaig trobar un nítid cel blau. Era la claredat de l'alba, aquests moments que progressa la llum i que es trenca en el moment de l'aparició del primer raig de Sol.

Inspiri l'aire "fresquet" de febrer, i tot el negre desapareig i es ple de llum.

Des de llavors, cada dia, he publicat una fotografia d'el moment en què des del meu balcó podia entreveure a l'horitzó el primer punt de llum solar.

Avui, aquest màgic moment ha decaigut.

Soc veí d'un dels monumentos més extraordinaris de Benissa. El Convent dels franciscans. Sorprenentment l'Ajuntament de Benissa no va licitar per quedar-se amb el seu control o gestió. Considere que va ser un error.

Dit això, segueixo amb la idea que venia desenvolupant, sobre que vaig despertar del moment màgic d'un nou dia. Són les campanes d'aquest monument les que m'han despertat.

Cada dia a les 7:00 del matí comencen els seus tocs d'hores, mitja hora, i quarts d'hora., Fins a les 11 de la nit, i tres voltejos amb la campana petita, a les 8:00, 14 00 i 20.00.

Es van anar els franciscans però a més de l'monument ens van deixar el degoteig de la nostra existència.

Vinc a plantejar un dilema:

1.- Abordar el repte de l'clima que no admet demores, amb el compliment dels pocs acords aconseguits.

2.- O invertir gairebé tots els esforços en salvar-nos momentàniament, i el que vingua darrere que tanque la porta.

És seriós el moment per a tots, i mes per alguns. Els interessos sectaris, si són o no són abandonats. Si ho són, encara hi ha temps, si no ho són, poc queda a dir.

Greta  Thunberg  (RTVE)

Malgrat tot, la vida segueix. I segueixen, i el virus no els fa callar. Són els polítics i personatges públics (les grans corporacions), amb le seues discussions i missatges fal·laços. Personatges que no donen la talla en res, que no saben que és prioritari, res més, que el mantenir-se uns i multiplicar guanys els altres.

El resultat doncs, és que ja hi ha data per a la desaparició de l'home sobre la terra.


Vicent Ibañez Mas

setembre 2020

vibanezmas@gmail.com

divendres, 4 de setembre del 2020

El nou ordre.

El mes d'agost es va acomiadar amb un aiguat, curt, però intens. Un estiu estrany. No pel xàfec, que ja trigava, sempre n'hi ha un a hores d'ara, si no pels canvis en les nostres diàries costums.

Però, en fi, estem molestos per aquesta imposició de la natura, tot i que som còmplices necessaris de l'existència de la pandèmia. I molestos per les imposicions de l'autoritat competent.

La meva generació encara respon a les advertències i restriccions, alguns remugant, però complint. Em pregunto si no serà perquè estan o gairebé estan, en el grup de risc.


Em vull referir a aquells, alguns, que es rebel·len i fan cas omís.

A la generació que hem criat, no vam saber posar regles i barreres. El que a nosaltres ens van imposar, "perquè sí", nosaltres ho vam voler raonar amb els nostres fills. I per a la nostra desesperació vam comprovar que els raonaments en cert tram d'edat només creen distanciaments (a nosaltres ens va passar, i vam rebre per això premis sonors i dolorosos), Ni tant ni tan poc.

No. No reprimir, però sí ensenyar-los el valor de l'ordre i la disciplina. El respecte i escolta als nostres majors. En la seua experiència es guarda gran quantitat de solucions. Crec que vam començar nosaltres amb l'aplicació de solucions de llibre, arraconat la tisana de l'àvia. O els empastaments de la sanadora, que ho era per herència familiar o per vocació i no per interès econòmic.

Avui lamentem no tenir aquelles o aquells remeis que abandonarem per productes químics de ràpid efecte, però de incerts efectes secundaris.

I així també abandonem als nostres majors en residències de esplèndides parets d'imitació a l'marbre i de dubtosa humanitat després d'elles. Aquesta crisi ha confirmat que el lucre era la causa principal de la seua existència.

I si no canvia la moda, d'aquí a poc assaborirem les mels d'aquestes cases de retir, on qui ens donarà la mà i ens acompanyarà el wàter, amb més o menys tendresa, ho serà per diners i no pel revelar i amor que vam tenir en una època no llunyana, en la seva infantesa.

I no serà el mateix. Intueixo.


Vicent Ibañez Mas

Setembre de 2020


vibanezmas@gmail.com