L´aigua i els records d´infantesa.

(publicat al Llibre de Festes de la Purissima Xiqueta de 2014)

La fonteta de Fra Humilde.

En la festa del Corpus del Convent el que s'emportava la palma era un muntatge que feia un germà llec mendicant franciscà que es feia anomenar Fra Humilde (res a veure amb el Fra Humilde Soria Pons). Era un personatge molt especial per a la mainada de la Costereta del Convent, apareixia i desapareixia periòdicament, Benissa no era la seua residència habitual. En qualsevol època portava un vell i ras hàbit franciscà, sandàlies sense mitjons i un sac a l'esquena del mateix color que l'hàbit. Quan el véiem pujar per la Costereta, caminant a poc a poc, com arrossegant els peus, el cap un poc de costat, cansat, eixíem en tromba. Ell tocava els nostres caps, somreia i repartia caramels.

La seua aparició em transportava a la festa del Corpus del Convent. El seu muntatge aquàtic era l'atracció màxima de la festa, això si, sense comptar la processó. Faltaria més!... Un poble tan religiós i processional com Benissa.

El muntatge consistia en una paradeta com les del mercat ambulant. L'adornava amb testos de les plantes atapeïdes que els frares tenien en el pati del claustre. En el centre del lloc hi havia, em semblava a mi, dos barrets mexicans a l'inrevés. De dins eixien dos fins fils d'aigua, d'una altura de trenta o quaranta centímetres. Els fils d'aigua amb la seua força mantenien dues pilotetes (com les de ping-pong), al final del raig  i en equilibri. La gent, i sobretot la mainada, estàvem tot el temps encantats mirant quant de temps podien aguantar a la part alta del raig, i quan queien, i tornaven una altra vegada a pujar (no era menys admirada aquella remuntada a l'alt), una altra vegada es renovava l'expectació sobre la piloteta i el seu ball amb l'aigua.

Però no solament vaig gaudir d'aqueixa atracció de Fra Humilde, ja que ell era un home de l'aigua. La meua proximitat al Convent i el meu interés per ell, em va proporcionar el privilegi de saber i conéixer, per primera vegada, que per sota dels nostres peus, per l'interior de la terra corrien rius d'aigua, i que algunes persones tenien poders per a marcar eixos corrents subterranis.

A principis dels anys seixanta, aquell home portava un pèndol de metall amb una cadeneta, tot açò de color gris. Hui són daurats, semblen d'or.  Amb el pèndol marcava el lloc i el camí del corrent, i a més portava una vareta (d'olivera, crec) en forma de “Y”, amb la qual marcava la importància del corrent. Per a reforçar el meu convenciment, posava en les meues mans els instruments i m'acompanyava en el reconeixement. Per casualitat, també jo tenia poders, perquè marcava la localització del riu, en el mateix punt que Fra Humilde.

Recorde molt bé els dos punts principals on els corrents eren importants; un estava localitzat en la porta de l'Església del Convent i l'altre on, hui en dia és el Col·legi Pare Melchor Infantil, solar que llavors era propietat dels frares.

Jo no sé si en aquells moments creia el que ell deia, però, veient el que feia amb les pilotetes, per a mi aquell home tenia alguna cosa màgica.

Quasi quinze anys després, un altre home, Manuel Torres Llopis de Benigembla, a  qui dedicaré un capítol propi en la història de l'aigua de Benissa, feia el mateix que Fra Humilde.

Jo havia crescut i ja havia perdut l'edat de la innocència. Era més incrèdul i escèptic sobre moltes coses, i aquesta era una d'elles. Feia temps que les pilotetes del Corpus del Convent no mantenien l'equilibri, no estava Fra Humilde per a infondre la seua màgia.

I en el racó de la Placeta del Convent.

I en el racó de la Placeta del Convent, on Fra Humilde instal·lava la fonteta del Corpus, hi havia una porta, la porta donava a l'era de Feliu. La finca de José Antonio Ortenbach Feliu. De la finca, hui, només queda la casa, la resta era el que hui són els edificis i carrers, Mossén Fco. Cabrera, Joan de Joanes, Enric Valor i Gabriel Miró.

L'encarregat de la finca era el "Tio Pere Feliu”, Pedro Font Tur (pare del difunt  Pere Font, company de treball). En la finca havia de tot, per això era una temptació entrar a provar alguna de les fruites que aquells arbres tenien allí “llançant-se a perdre”, ja que els senyorets sols venien a l'estiu.

Alberto Martí Ivars, que era pastor d'ovelles i cabres, tenia el corral allí mateix, darrere d'aquella porta, ocupant un lloc darrere d'un riurau llarg. Hi havia un abeurador, que s'omplia d'un pou artesià que hi havia. Era un goig veure com eixia el doll d'aigua i com les ovelles i cabres bevien amb gana, abans d'anar-se'n a remugar al corral tota l'herba que havien esporgat durant el dia, pels bancals de la finca i altres del terme. Espantar les cabres i no deixar-les abeurar a gust era un altre dels jocs.

No sé quina classe de tancament tindria la porta, però nosaltres entràvem per allí com si fóra la nostra casa. Bé, possiblement era que nosaltres pensàvem que tot era nostre. Podíem agafar les fruites que ens abelliren, tirar pedres dins de l'abeurador i alguna malifeta més.

Però, com he dit, el "Tio Pere Feliu”, que per curiositat vos dic, tenia un ull de vidre, no tenia un altre treball que el de perseguir-nos fins a un poc més enllà de la feliç porta. Alberto i el "Tio Pere", havien d'estar fins als mateixos.......... de la plaga de xicalla que tenien de veïns.

Jo sempre, després d'un episodi de persecució del "Tio Pere", estava molt espantat, perquè pensava que ell, quan passara amb el cabàs al muscle, per davant de ma casa, li diria a ma mare el que feia al cas. Passava l'home, i no deia res i una altra vegada, a l'endemà, a les mateixes, entrava i veia el doll d'aigua de l'abeurador, tornava a agafar aquelles fruites que la temporada portava, espantava les cabres i ovelles i patia la persecució del "Tio Pere".

Que millor diversió que aquesta d'alt risc, pensàvem nosaltres, la qüestió principal era cabrejar el "Tio Pere" i si ens arriba a agafar, el bastó que portava hauria deixat més d'una marca, però això, que jo recorde, mai va passar.

Les fontanelles del camí vell de Xaló.

Quan es produïa un episodi de pluges, com el que ara anomenem “gota freda”, al cap d'uns dies sorgien les fontanelles. Els xiquets de la Costereta del Convent, anàvem al camí vell de Xaló, entre la muralla del "Tio Pere" i el que eren les porqueres dels frares,  on hui en dia, quin canvi! ... s'ubica el Col·legi Pare Melchor Infantil. Aquell camí no estava asfaltat com està hui. Com que és un camí costerut, estava en un estat deplorable per a transitar per ell, encara que en aquells temps, no feia falta un camí pla com un espill, ja que el vehicles d'aquella època no tenien les sabates i les rodes tan sofisticades com ara.

Deixàvem per uns dies al "Tio Pere" i la diversió era seguir els reguerols de l'aigua o fontanelles, que baixaven pels solcs que hi havien al camí. Els solcs estaven produïts pel trànsit que tenia el camí, ja que les potes de les cavalleries o les rodes dels carros afluixaven la terra.

El que buscaven era veure com l'aigua, amb al desnivell que té el camí, s'obria pas. Formava corbes, cascadetes, embassaments.... Allò seria el que un xiquet de Benissa voria com a més paregut a un riu.

La cosa s'embrutava quan algun graciós pegava una espenta. L'agredit amb la gràcia, queia i s'embrutava de fang, i si era diumenge, podem imaginar què passava quan aplegàvem a casa... una bescollada o alguna cosa més.

Hui el camí està, com he dit, asfaltat, per la qual cosa pense que aquelles surgències han d'anar per davall de l'asfalt. I a més, a quin xiquet li s'ocorreria hui anar a jugar a aqueix joc tant divertit, i deixar-se d'altres avorrits, com les consoles de videojocs o la tauleta?

Amb tot això, relacionava jo el que Fra Humilde deia sobre l'aigua que hi havia davall la terra. En la finca dels Feliu, darrere la porta, apegat  als franciscans, també tenien el riu que discorria davall terra. Com podia ser que tan alts, el punt més alt del poble tinguera rius d'aigua? Encara que el concepte estava explicat, el meu raonament de xiquet no ho assimilava.

Així vam créixer, somiant que la Placeta del Convent era el Nautilus del capità Nemo, que el carreró veí a ma casa era el camp del Mestalla i que els trofeus, “copes” de cartó retallades i pintades, eren el premis que els guanyadors s'emportaven a sa casa. I hi havia sempre algú de mal perdre, i per a aquell sempre hi havia una copa especial que el feia callar.

Els anys de Pego.

El mestre "Don José Pérez", a qui tots anomenàvem “El Vasco”, ens donava escola a una aula dels frares i la mateixa placeta del Convent era el pati d'esbarjo.

La proximitat amb el Convent i els frares, feia que quasi tots fórem escolans, i jo, per a ser-ho, vaig haver de fer un curset amb el pare Antonio Porturas Plaza, “El peruà”, home il·lustrat, religiós i dels d'abans. Quan l'home va creure que ja estava preparat, vaig començar a ser ajudant en les misses de les huit del matí, dissabtes i diumenges.

El contacte amb les pràctiques religioses van fer que, temps després, i arran d'una visita amb pel·lícula inclosa, del pare Vicent Ferrer Beniel, a l'aula de "Don José, el vasco”, decidira que jo seria franciscà, per la qual cosa l'any 1968, vaig ser intern al Convent de Pego, i vaig cursar 4t de primària i primer de Batxiller. Tenia jo, nou i deu anys.

Durant el temps d'estada a Pego, no cal ni dir-ho, vaig tindre un contacte molt pròxim amb l'aigua.

Pego, el poble de la marjal, de la terra d'arròs, de les séquies i els tarongers. I de la mar.

El seminari tenia un pati o camp de futbol, estava rodejat d'una espècie de muralla, això em pareixia a mi, però traduiré: era la séquia del reg. Hi havia una construcció o arqueta de distribució que la féiem servir de talaia i refugi enfront dels futbolistes de mala idea, que li pegaven puntades al baló, llançant-lo en direcció als curiosos, i si podia ser, que els donés en els morros.

Séquia, fila, braçal … d'aigua.

Paraules que vaig escoltar en aquells temps.

Després, quan anàvem de passeig o a l'institut, era pas obligat el Pla de la Font, on hi havia, i hi ha, una font davall del nivell de carrer, la Font del Xorros,  xorra i xorra ...

Els dimecres per la vesprada era dia de passeig. Dins del poble no estàvem autoritzats, però si que podíem anar a la bassa de la casa de Torres, que tenia peixets de colors dins. A la bassa de la casa de sant Joan, on deien que es  va ofegar un familiar dels qui estaven a cura de la finca. Pel camí per a arribar a aquesta ultima, hi havia bancals de tarongers i  una fila d'aigua transparent i fresca.

Periòdicament féiem excursions al Molinell, a la mar. El viatge era a peu i travessàvem tota la marjal o terra d'arròs, com es coneixia en aquell temps. Eixíem ben enjorn i caminàvem per una carretera recta, la qual tenia en cada costat una séquia, fonda, ampla i plena de joncs.

A meitat del camí, fèiem una parada en la fàbrica de suc, que s'anomenava  InterFruit. Un directiu era pare d'un company. Allí,  suc de taronja i pa untat amb tres gustos.

Passàvem el dia en el mar, el Càmping Sant Ferran era el nostre parador i les engronsadores, el seu únic passatemps fora de temporada.

Era costum que abans de començar el curs, i abans que vingueren els nous, al setembre, passaren els veterans, un estiueig en una caseta del Molinell. Allí, durant quinze dies, tot era mar, mar i mar. Només hi havia un estona que dedicàvem a la neteja i organització. Per al reg del jardí, usàvem l'aigua d'un pou que s'assecava, però, a l'estona, tornava a recuperar el nivell, llavors, recordava jo a Fra Humilde i els rius subterranis.

Victor Manuel Ibañez (Puríssima 1969)

I mentre jo estava a Pego, a Benissa tots els carrers estaven oberts amb una rasa, pel fet que per les voreres anaven posant les canonades d'uralita, que portarien l'aigua potable a cada casa.

I vaig rebre una foto, el meu germà en un cotxe de cavalls de passeig, i darrere  una rocalla, d'on se suposava eixia l'aigua, com a font decorativa. Font que mai més va funcionar, només el dia de la inauguració i supose que per a fer la foto.

I ja seguiré .....

Bones festes de la Puríssima Xiqueta per a tots.

Vicent Ibañez i Mas

Gener de 2014

---------------

Agraïsc l'oportunitat concedida pels festers de la Puríssima Xiqueta de 2014, per la publicació d'aquest escrit, en aquest Llibre de Festes.

I li dedique a Jaume “Marro”, al meu pare, aquests records. Pare abnegat i treballador, bo i callat. Ebenista en el Taller d'Ivars i a casa. Mai podre pagar-li de cap manera la seua dedicació.

BONES FESTES

L´aigua.

Durant 36 anys he treballat directament amb un element fonamental per a la vida en el planeta que habitem: L'AIGUA. 

El nostre planeta, al que l'aigua li confereix un característic color blau en observar-ho des de l'espai, és l'únic conegut on hi ha vida tal com l'entenem.

L'aigua dels immensos oceans blaus, àdhuc replets de vida, no és apta per a l'ús humà i per a enriquir la terra perquè produïsca aliments, a causa del seu alt contingut en sal.
A més, inquiets ecologistes s'han preocupat de fer-nos veure que l'explotació i la contaminació, estan passat ja la factura. 

Les espècies marines estan amenaçades, i l'aigua en determinades parts del planeta està literalment enverinada. La despreocupada activitat humana i la depredadora i irresponsable explotació dels recursos per part d'empreses multinacionals de diversa índole són els responsables.

No és millor el panorama en terra ferma, encara que existeix una progressiva instal·lació d'elements que minimitzen l'impacte de l'activitat humana en els cursos dels rius, abans vertaders escombriaires. El filtrat de les aigües que alimentaven els aqüífers, tals com les aigües fecals o derivades de l'activitat agrícola, s'ha contingut en part en els països industrialitzats. 

En els països pobres, el problema és irresoluble, ja que a més de la seua gran densitat de població, i poc control en els abocaments, els estats no estan conscienciats ni són econòmicament solvents per a adquirir tecnologia.

El passat dia 22 de març es va celebrar el Dia Mundial de l'Aigua, amb el lema “Aigua i Energia”, en el qual el Secretari General de Nacions Unides, en el seu missatge, deia: “En el Dia Mundial de l'Aigua, comprometem-nos a crear les polítiques necessàries per a garantir que l'aigua i l'energia sostenibles estiguen a l'abast de tots, i no solament d'uns pocs”.

Amb bon criteri, l'Ajuntament de Benissa ha mantingut la gestió del subministrament d'Aigua Potable, amb, a la meu entendre, bons resultats, proporcionant a la població un aigua de qualitat i un servei modèlic. A més, el cost del rebut s'ajusta al valor real de gestió he inversions necessàries per a mantenir la qualitat del mateix, sense haver d'abonar els usuaris costos superiors per beneficis d'empresa. 

I ve al cas aquest escrit, la qual cosa a pocs els sonara a nou, a causa que constatem que ens trobem en un cicle sec. Cada 10 o 12 anys, la nostra comarca, exemple de grans pluges per gota freda, pateix uns anys d'escassetat, ja que el fenomen s'absenta durant un període més o menys llarg. La recarrega dels aqüífers és escassa o en tot cas no recupera el descens de nivells, àdhuc amb pluges.

Durant el meu període laboral es van produir a Benissa diversos episodis de sequera i moments crítics, en algun d'ells es va arribar al desproveïment de la població durant diversos dies (1982).

Avui, encara que impensable arribar a tals extrems, no per açò cal minimitzar la situació.
Per fi vull arribar a la següent reflexió:

Benissa, exemple de gestió publica del servei bàsic de subministrament d'aigua potable, ha posat a l'abast de la població del seu terme municipal, aigua de qualitat sense haver de recórrer a intermediaris, els quals solament encareixen el servei, pels lògics beneficis, beneficis que durant els seus 45 anys de funcionament han sigut para tots i no per a uns pocs.

Per açò i allò, servisca el meu escrit per a animar als polítics de tots els signes, al fet que mantinguen el model de gestió que tan bons resultats ha donat. 

Als que treballen cada dia perquè per l'aixeta sorgisca el miracle de la font de vida, desconeguda la seua preocupació i desvetllaments per l'usuari, felicitar-los i agrair-los el seu treball. 

Recordar als que van treballar desinteressadament, sense indemnitzacions pel mig, perquè l'aigua potable fora una realitat a Benissa. 

I als usuaris, animar-los a seguir en un ús racional i moderat d'aqueix do de vida, i amb més intensitat en aquest període de temps sec.

11 D´ABRIL. DIA MUNDIAL DE PARKINSON.

Seguisc caminant, contemple
la tranquil·litat del meu passat,
concebo el meu present sense
oblidar la batalla del futur.
I. Castañon

 

Per la seua incidència el Parkinson és la segona malaltia neurodegenerativa (darrere de l'Alzheimer) més comú del món i està molt relacionada amb l'envelliment a causa que és més comú en persones majors de 60 anys.

Fins al dia d'avui el Parkinson no té cura; els seus símptomes van apareixent de poc en poc quasi sense “avisar”; alguns són tremolor en repòs; rigidesa; lentitud de moviments; alteració de l'equilibri. Aquesta malaltia possiblement detone la depressió del malalt i del seu nucli proper. Existeix un complex embull de situacions i obstacles que viuen els pacients i les seues famílies dia amb dia. De no detectar-se i tractar-se amb oportunitat, pot representar la fi de la vida laboral i el cost econòmic que açò comporta, així com la dificultat d'anar-se adaptant i readaptant a aquesta discapacitat. Amb el Parkinson es va perdent primer el domini sobre el cos i després sobre els altres aspectes de la vida.

El control del Parkinson depèn molt de la inclinació farmacològica i de la implementació de teràpies físiques i emocionals. El neuròleg és qui pot prescriure el tractament més adequat d'acord amb l'edat i activitats de cada persona, amb la finalitat d'aconseguir una major adherència terapèutica.

Conjuminat al tractament farmacològic, el pacient ha de dur a terme una teràpia física, com pot ser gimnàstica, fisioteràpia, natació i caminada, que li ajuden a conservar l'activitat motora, a millorar la postura, la marxa i, sobretot, a evitar la immobilitat i la dependència.

El nivell de recerca que es duu a terme sobre el Parkinson i altres malalties neurodegenerativas és molt alt i permet presagiar avanços definitius en els pròxims anys. En l'actualitat el major esforç se centra a entendre els mecanismes que porten a la mort neuronal i com s'estén el procés *neurodegenerativo per a afectar a àmplies zones del cervell.

Diversos països duen a terme diferents protocols de recerca orientats a millorar el diagnòstic i el tractament. L'Institut Nacional de Neurologia i Neurocirugía Manuel Velasco Suárez”, ha aconseguit el reconeixement internacional pels treballs científics realitzats sobre la malaltia, per la qual cosa forma part de l'equip de recerca del King´s Colleges Hospital, de Londres, en el qual participen nacions com Itàlia, Estats Units, Espanya i Argentina.

Des de 1997, l'Organització Mundial de la Salut va declarar l'11 d'Abril com el Dia Mundial del Parkinson, coincidint amb l'aniversari del naixement de James Parkinson, neuròleg britànic que en 1817 va descriure el que en aquell temps va cridar Paràlisi Agitante i que avui dia coneixem com a Malaltia de Parkinson.