L´estiu.

Definitivament l'estiu no és per a mi la millor època de l'any.

La intensa llum mediterrània. Les hores d'insolació i l'exagerada transpiració són entre unes altres, les raons per les quals odi gran part del dia, cada dia de l'estiu.

Les carreteres amb caravanes i retencions. Gasolineres i tendes plenes de gent. Bars cars i cambrers/as impertinents.

Urgències saturades, platges intransitables, nits eternes i mosquits vampir.

L'únic avantatge que li trobe a l'estiu és que tinc la possibilitat de viure dos dies en un. La prolongació de llum durant  aquesta  època de l'any, fa que estiguem, a voltes, vivint al matí el treball, o les vacances, i a la vesprada i nit que ha refrescat, llibertat per a passejos, visites i sopars.

Aquest estiu de 2012, és un estiu xelat. En algun moment s'aconseguiran els 40º C. però no serà. L'ambient bullicioso, l'ambient estiuenc, comença tard i acaba prompte.

Aquest estiu, encara que siga xelat, em segueix afectant.  Aquesta vegada doblement. Com a espanyol i com a consumidor, hauré de pagar el que el meu govern ha acordat. Pagaré perquè tenen totes les claus perquè si no ho faig, tallar-me l'aixeta. Pagaré, quin remei.

Aquests dies ens anem assabentant el que polítics i economistes han estat fent durant els últims anys. A nosaltres amb les molletes que ens donaven, ens tènia amb la vista posada en l'engruna fàcil. Mentre, els que podien, i eren molts, s'anaven arreglant la seua jubilació i l'herència dels seus fills i la dels nostres.

La gran patacada de la banca a la Comunitat Valenciana, és suficient resposta a qualsevol pregunta. El sistema bancari valencià. La CAM. El Banc de València. Bancaixa. Tot ha sucumbit i ha desaparegut, tot gràcies als gestors polítics de la Comunitat Valenciana.

No vaig a seguir. Per a què. Al setembre, la ciutadania d'aquest país, que haurà tornat de la modorra i del "tinto-de-verano", si desperta, i si no té treball, haurà de manifestar-ho a qui governa. Ho preveig calent. Mals temps.

Si alleujaren la despesa produïda per l'embull polític i deixaren de perdre el temps a fer com si fan, l'estalvi seria tal, que és possible que poguérem ser, fins i tot, contribuents en la terminació de la Sagrada Família. (Açò últim és un clic, i el clic té aquestes perplexitats).

Feliç estiu. Bones vacances.

VEINTITRES. L´EP i JO. Resistir.

D'hora i fresc i despres de una nit de son profund, decideix fer la tantes vegades posposada visita.

Des de l´ultima volta han passat cinc mesos i el mateix nombre m'ha cridat des de llavors, "per saber de mi" (a veure quan véns).

No ha sortit el sol, en l'horitzó del mar Mediterrani hi ha una franja, lletja, d'un blau brut. Sembla que sigui la zona on van a parar les restes d'aigua un cop filtrada. La carretera fins a la destinació, buida i en bon estat. La companyia, música de Joaquín Sabina "Ahora", i un repàs a la biografia del meu amfitrió.

Solter per triar la religió. Savi per herència familiar i tenacitat propia. Senzill i obedient per imitar ha qui és fundador de l'orde religiosa on va professar els seus vots. Executiu de la Custòdia, poliglota i dipositari de la bíblia virtual al disc dur del cos humà. Aquest mateix disc dur, afectat pel Parkinson, el deixà en situació d'aturat forçós. Allà a la Vall d'Albaida, en un edifici antic però ben condicionat i adaptat per a les seues necessitats, allà, viu encallat, jo l'aprecio així, Vicente.

Son les deu i mitja:

- Si ja sé que no va molt ràpid.
- Hauràs d'esperar, estava a la dutxa.
- Esta molt difícil de tractar. Veurem, ha volgut fer el menjar.
- Millor, així es distrau.
- No sé jo que és millor. La trencadissa és de categoria.

Com sempre, em sorprenc del baixet que és. Serà el meu record del barbut aquell, que quant ens visitava causava un respecte que, segurament, en els meus ulls de xiquet veia un gegant. 

Sempre ens quedem un moment mirant-nos. Ens avaluem, determinem en què estadi està cada un. Sempre m´avançe i afectuosament li faig una abraçada. Els nervis o l'emoció l'ataquen i el cos comença a realitzar uns moviments com de pèndol recentment activat. En ziga-zaga i una mica desviat. Sempre noto una rigidesa en el seu cos i una expressió estranya a la cara. Si no conegués els símptomes, creuria que em defuig. Que s'horroritza al veure. Però, jo sé que en el seu cos aquesta rígidesa, es per l'alegria de veurem. Que la seua cara, (diuen) de pòquer, fa un esforç per dibuixar el somriure o l'alegria, i no ho aconsegueix.

Veig que la seua boca comença ha expressar, però els sons de les cordes vocals, també, la rigidesa els fa efecte. Per escoltar i entendre acosto la meva oïda, semblem confessor i penitent.

Es qualifica de parlador empedreït, però el beneït do de la paraula, com a un nou Job, li ha estat modulat a uns tons gairebé inaudibles.

¿Qui, en el món d'avui, escolta amb paciència la història que ens vol explicar algú amb la veu a dures penes audible?. 

Passa un dels seus germans, al qual em presento. Vicente comença a dir alguna cosa que l'altre, si ha vist la intenció, ha sortit pitant, i si no l'ha vist, igualment ha sortit pitant.

Parlem, i aquesta volta intento portar jo la veu cantant. Intercanviar experiències i fets ocorreguts.

El dia transcorre, i experimente i visc episodis que en donen idea del grau de paciència i d'acceptació que tant l'afectat, principalment, com la seua família han d'arribar a adquirir.

En arribar l'hora de l'adéu, la mateixa actitud i la mateixa expressió que a l'arribada.

Me'n vaig. Me´n vaig amb un sentiment d'alegria, per compartir un dia amb algú que estime  i crec que necessita que se li atengua la seua necessitat de comunicar-se.

Me'n vaig. Me´n vaig amb un sentiment de tristesa per l'absència d'una família, d´una llar .... Però, no ho és tot la família i la llar, perquè tot i tenint-lo, pot arribar u ha estar sol.

A Vicente Herrero Pedro, franciscà.

Ontinyent, juliol de 2012

Una personalitat.

Atenció que ve una autoritat!

“El Molt Honorable, Honorable, Excel · lentíssim, Il · lustríssim, La seva Senyoria, Il · lustríssim Senyor, Senyor.

No aparcar, reservat autoritats. Esdeveniment-Zona d'Autoritats. Només autoritats. Vehicles autoritzats.

Aquesta instal · lació va ser inaugurada per l'Im. Secretari d'inauguren Cadadia, D. Paganellos Yoinauguro Minombrenplaca”.

Des de fa moltíssims anys, l'humà, per protegir-se i autoajudase, va establir la jerarquització en la seva organització de convivència. Així, la família o el grup que es convertia en comunitat, establia normes i òrgans que, a més, fossen regits i ocupats per persones justes. La comesa d'aquestes seria la d'impartir la igualtat i la justícia. Són exemple, els òrgans de l'antiga Grècia, el Senat Romà, i els consells d'ancians, coincidents tant en orient com en occident.

El resum del que vull transmetre, és molt senzill. Sigua per la nostra cultura religiosa o perquè així ho vam aprendre de la gent gran, tendim a magnificar i qualificar als nostres polítics, amb deferències, amb els títols que a l'encapçalament cito i fins amb una por en el tracte amb ells. La distància i rigidesa que adquireix l'individu, és tal que comença a desempegar del sòl i de la realitat.

Quan l'organització o grup que el sosté l'aclama com a líder i accepta les decisions sense discussió, aquest es creu investit d'autoritat "per la gràcia de Déu", segons resaven les monedes de la dictadura, i ja creu no ha de donar compte dels seus actes, doncs es creu infal·lible.

Recordo les grans manifestacions a la Plaça d'Orient, a les acaballes del franquisme. Tants aclamant al dictador i recolzant la seva negació d'indult, i als pocs mesos, sense dir "gratis autobús i entrepà", estaven aclamant, a les urnes, una nova forma de lideratge.

La democràcia semblava portar aires i formes noves, polítics en cos de camisa, Suárez menjant una truita espanyola i fumat al seu despatx de la Moncloa, a joves amb jersei a ratlles en reunions d'alt nivell. Advocats i sindicalistes vestits amb maneres de proletariat optimista. Absència en algunes indumentàries de la corbata i no diguem el corbatí. En fi, la fi de la rigidesa, el comandament únic, el segrest de l'opinió i l'expressió etc.

Els jerarques del franquisme es van retirar de les institucions i es van quedar en els consells d'administració de les grans empreses, els bancs privats i en les empreses estatals agrupades en l'INI (Institut Nacional d'Indústria).

Els fills dels jerarques, ja estaven en l'administració, havien tingut una formació privilegiada. Alguns nets d'ells van ser, són candidats, o són nomenats posteriorment directors generals, secretaris autonòmics, delegats del govern, etc.

Avui, la crisi a destapat ulls, i la joventut i el ciutadà en general s'ha vist que els banquers, els polítics i els polítics vinguts a banquers, vivien en uns llimbs d'impunitat, on els milions es repartien a punta de pala, i amb tan poca finor, que una bossa d'escombraries era el contenidor dels diners, com a reflex de qui el donava i qui el rebia.

Avui, tractar un polític d'Excel · lència, Il · lustríssima, Senyoria, Honorable, o respectar les zones a ells reservada, d'aquesta que es, una persona voluntària "al servei públic", pel que va sortint d´informació,  és per a mi cada dia més difícil i crec que insofrible per a la resta de ciutadans.

Ara que es parla d'austeritat, seria l'hora de tornar als temps de la senzillesa política, la de viatjar en transport públic, percebre una indemnització justa, baixar del altar major i caminar per carrer, prendre un cafè amb el ciutadà, desenganxar del núvol de palmers i aduladors, ser un del poble. Perquè, sens dubte, un dia serà i va ha ser traumàtic.

Seria menys difícil treure el barret davant d'un polític.

DESFILAR

                          
                             Desfilar de Maria Jóse

Aquestos dies repassava els diferents Llibres de Festes de Moros i Cristians, i em fixava, sobretot, en les fotografies que estan preses en el moment de la desfilada. Em va cridar molt l'atenció les figures estirades i rectes dels seus participants, gairebé com forçant la figura.

Les armes, trabucs, llances o qualsevol que siga l'artilleria que porten a les mans, guarden una simetria, una línia igual. L'estètica llavors, s'aconsegueix.

Els espectadors sospiren: "aquesta sí, aquesta filà sí que desfila marcial"

La música que els acompanya els recorda la posició i el pas a seguir. La resta ho fa la vestimenta. Tots iguals, d'uniforme.

És el segon sospir de l'espectador: "aquesta sí, aquesta filà sí que porta uns vestits luxosos i cridaners"

Tot d'una em ve una visió, un record. Em detinc en ell, i el record es converteix en molts records. Han estat les desfilades, la uniformitat, les armes, la disciplina .... la música. I sobretot la multitud de paraules noves al voltant de la festa de Moros i Cristians i els seus components.

La similitud és tal, que faig un collage de fotos amb una capçalera de desfilada militar i una foto de la guàrdia mora, amb dues filades de Moros i Cristians.

I vaig a contar-vos quina és la meua visió, el meu record, el meu malson:

- Però ... no sé què fer. Em qualifiques d'avi-batalletes?

- Bé, malgrat tot, seguisc endavant.

Fa onze anys, el govern va acabar amb dos-cents anys de servei militar. Va acabar amb ¨ La mili ¨. Els menors de trenta anys, ara mateix, ja ni saben què era "la mili".

Divague, com sempre que tinc un record. Ja estic inquiet, no pare per res, i comence a buscar a la meua caixa de records militars. Quan òbric la caixa, em pega a la cara un aire marcial i un vocabulari de perdonavides i xusquero del qual, a continuació, vaig a intentar fer una representació.

Trobe de tot:

- La citació per a la presentació a la Caserna de Benalua a Alacant.

Recorde que allà, el primer, va ser una revisió de mascles. Baixada general de pantalons, perquè el senyor entorxat d'estrelles, veiés, si hi havia alguna fallada de virilitat.

Ens lliuren el petate i dos bitllets de tren. L'anomenaven exprés, cosa que no sé què volia dir. Era una barreja de tren de càrrega o ramader, amb vagons de passatgers. L'exprés trigava cinc hores a arribar a la destinació.

En la destinació Madrid - Atocha, canvi de tren, i amb el segon bitllet arribem a l'estació de Colmenar Viejo. El nostre destí de tres mesos. Allà hi havia els Avia, els Reo i els Pegaso de l'exèrcit per dur-nos al CIR núm. 1 (Centre d'Instrucció de Reclutes) San Pedro de Colmenar Viejo.

A les fosques, sense sopar, ensopegant, tremolant i aguantant a cada moment:

- "P .... reclutes, a quines hores se'ls ocorre arribar ", " Aneu a menjar més m ..... que les vostres p .... gallines".-

Quina felicitat, vaja rebuda!

Sobretot el vocabulari era d'allò més. El llenguatge casernari, és això, casernari i malsonant.

Els CIR, estaven a vessar. En Colmenar Viejo hi havia cinc mil persones.

A dos quarts de set, diana i a formar al pati. A la carrera i tal com estigueres, mig nu o com fos. Algú dormia vestit per arribar en perfecte estat de revista. Els reclutes alts, a primera fila, i d'aquí cap avall, al final els més baixets, la calderilla.

-        Firrrrrrrrmes.! Ar.!-  Quina ordre sense sentit.

S'invertia molt de temps i es donava molta importància a la desfilada de la tropa. Durant el matí instrucció; per la vesprada, neteja i per nit, marxa. "Ha, ha ..." marxa de caminades quilomètriques, sense música, ni xiques, ni cubata, ... un no parar.

Les necessitats es feien a les latrines, a l'aire lliure i gairebé a vista de tot el món. La humanitat personal a la vista de tots. I les dutxes, col·lectives i massificades.

Hi havia tres menjadors immensos. Imagineu-se quan immenses serien les piles de plats. Imagineu un dissabte de vesprada amb els plats i calders per amics i entreteniment.

Desfilades? Doncs sí. Fins al dia de la jura de bandera, cada dia es desfilava. Es cantava una cançó per marcar el pas. I el pas a pinyó fix, era el motiu pel qual els assajos de desfilada es feien interminables.

Tres mesos de suplici i jura de bandera. Familiars per veure l'acte. Au, a casa uns dies!

El dia 6 de desembre de 1978, vote en el Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola. En aquest moment, sóc soldat de l'Exèrcit Espanyol. Orgullós de votar una Constitució democràtica i amb justificant d'haver-ho fet.

Estava acovardit pels mesos que em quedaven per davant i amb la incertesa de la deriva que prendria Espanya, ja que en les sales de banderes s´escoltaven ruidos de sables, els militars estaven molt rebotats. Els quadres de Franco estaven en tots els locals de les casernes. No recorde veure algun del Rei.

La cèdula de presentació.

Hui amb Google Maps (què dius de Google? al 1978? Podia ser motiu d'arrest, podria ser una clau terrorista).

Deia que amb Google Maps, indague la ubicació d'aquesta Unitat. És un solar. No queda ni una paret, jardí, vorada, piscina, tanc arrestat, els Avias, Pegasos, Reos, el brigada Pallero, el brigada Flores, el capità Ibáñez, el comandant Obispo. Res.

En el cos de guàrdia em van indicar la companyia on havia de dirigir-me. El portes ja previngut, anava dirigint-nos cap a una fila on l'escrivent ens anava prenent les dades i el furrier anava donant la roba i altres coses.

Vaig aprendre un vocabulari nou: que el pater era el capellà, el furrier era qui organitzava serveis i era responsable d'armament i roba, i el  Chopo era el fusell o Cetme. La guàrdia en les garites, diürna i nocturna, estava ocupada  pel garitero o guripa, el qual passava hores agafat a l'arma, a la qual anomenaven la núvia.

A la cantina o la llar del soldat, menjaves millor que al menjador, però d'allò barroer no et lliuraves en el berenar. Els avis i els wisas tenien preferència sobre els pares i les bestioles. Per als bestiola, recluta, embalum, boc, les primeres nits eren un turment per les constants quintades. De vegades humiliants i cruels. Recorde un gallec esvalotador que repartia orujo casolà a tots els reclutes, per força durant tres setmanes. Un turment senyors, o la paròdia de la jura de bandera, besant un mitjó amb un perfum, que abans havien preparat. Una barbaritat darrere un altra. Algunes, millor no traure-les del calaix dels records per a evitar que es reproduïsquen.

Si en la companyia hi havia un sergent chusquero i el teu esport era “escaquearte”, alerta!, perquè podies anar a pelar creïlles, o caure unes quantes imaginàries.

Les crides de la carn, eren escasses; uns deien que era perquè estàvem esgotats i altres pel bromur en el menjar. Veges tu a saber, algun no l'hi afectava. Tenia núvia a Madrid i al poble.

També era un càstig comú el tall dels cabells al 0. El perruca, com un botxí, executava l'ordre i et deixava rapat, si l'amargat del sergent ho manava.

Jo vaig ser machaca del capità de la meua companyia; el nom més fi era ordenança. De tot feia, però la compra de pintura blanca, vermella i gris, s'emportava la palma. Les vorades eren pintades i repintades, amb blanc i vermell, ja es veu a la foto. Els assistents, també existien però menys.

Hi havia un tinent legia a la caserna, que de tant en tant portava una petita mona de Conyac La Parra "qui el beu l'agarra".

Malalt no vaig caure mai, però si alguna vegada m'hi vaig fer, sempre em van donar la mateixa pastilla. Si necessitaves medicament, l'aspirino ens donava a tots la mateixa pastilla. Quant a la vestimenta, havies d'anar amb compte per si els Pili Mili o PM (Policia Militar) t'interceptaven. La seua funció era la vigilància dels grups de militars que s'escampaven per Madrid per escapar per unes hores de l'ambient febril i manaire dels oficials cabrejats, malparlats i insultadors.

- A veure el pollí de la tercera fila .... El pas, agafa el pas, gamarús.
- Sou unes  p ... velles.

- Vaig a traure-vos la primera "papilla”. Fins a demà aneu donant voltes.

Les intercepcions les feien quan anaves de bonito. La uniformitat era el punt fort de la seua vigilància. Si tenies la gorra capada", suposava un arrest en prevenció, a més d'escridassar-te. Allà ja no vesties de "bonito", allà estaves vestit de romà.

De vegades Radio macuto difonia que podia endarrerir-se per a tu la blanca i, per tant, que no estaries lili, com tots, al seu temps.

Alguna vegada venien els paraques per veure si algú  s'apuntava a aquest cos.

El turuta donava el toc de diana, el que significava que tots a formar al carrer, passar llista i lectura de l'ordre del dia.

I senyores i senyors, estic escoltant el toc de retreta. Sé que després vindrà el toc de silenci.

No seguisc i em quede ací. No fos cas que aparega el sergent "xusquero" que l'última setmana de la meua mili, em va regalar una setmana d'arrest en companyia.

Per això, em pose ferm, amb la salutació militar i en total silenci, desitjant, amb alçaments de celles:

BONES FESTES.



         Article publicat en el llibre de festes de Moros y Cristianos del any 2012