En falten tres.

Falten tres obres en l'exposició que s'ha organitzant entorn de la figura del pintor benissero Benito Puig. Una mostra de tota la seua obra que es va inaugurar el 19 de desembre en el Centre d´Art Taller d´Ivars, fins el 11 de gener.

Davant la petició de la col·laboració de totes aquelles persones que tingueren obres de l'artista benissero perquè les cediren temporalment per a formar part d'aquesta exposició, vaig autoritzar la cessió de les mateixes per a l'esdeveniment.

Desgraciadament les mateixes no estan en l'exposició.

Per açò, aqui en el meu blog, permeteu-me que faça una prolongacio del Centre d´Art Taller d´Ivars, i expose les mateixes.

  Bodegón

 Des de Berdica

 

Calvari de Gata 

Tema relacionat:  Els tovallons del bar.

(vull aclarir que la Concejalia de Cultura no té cap responsabilitat en l'absència d'aquestes obres, és una qüestió d'àmbit personal).

Al meu benvolgut amic Ximo

Joaquin Castells en el seu puesto de treball

Despres de 45 anys, el meu amic i excompany Joaquín Castells Esquerdo s'ha jubilat. Per fi, el seu treball en el Servei d'Aigües de Benissa, del que és pioner (va començar la seua vida laboral al mateix temps que va nàixer el Servei Municipal d'Aigües Potables en 1969), ha acabat i una nova etapa en la seua vida comença.

Quant vaig començar, al març de 1976, Ximo em portava 7 anys d'antiguitat. I com vaig explicar en la meua entrada “El primer dia”, va ser el primer en qui vaig sentir la simpatia cap al recentment incorporat:

"... A la seua esquena, algú observa l´escena, ho mira i ho recorda dels seus anys de primària en les Escoles Graduades.

 Joaquin Castells, derrere d´una fila de carpetes, al veure´s observat pel novell, fa un gest                 d´alçament de celles, que el nou rep com una salutació de benvinguda." 

Ximo i Loli

Qui no coneix a Ximo “d'aigües potables”, Ximo el fill de “Andreu el guarda”, Ximo “ el xic coixet d'aigües”?.

Per les seues mans han passat milers de contractes d'aigües potable, ha atès a milers de persones, espanyoles i del món sencer. Sense saber idiomes, solament un francès rudimentari, però es feia entendre amb qualsevol estranger. Era molt volgut i recordat per aquells a els qui va atendre. El secret, per al bon observador, no era tal. No era un secret, era una virtut. La seua paciència infinita, la seua esquena ampla aguantava a tot tipus de ciutadà, i em permetran dir que alguns són insuportables, ofensius, pedants …. També li atribuíem un toc de coqueteria cap a les dones, sense poder definir si l'era. Paciència i màniga ampla cap als ciutadans, sense deixar de ser just en el compliment del Reglament. 

Si pense una mica, crec que no li he vist mai enfadat, o traure el geni i alçar la veu. Avui, i abans de seguir, he de demanar-li perdó públicament, doncs jo, jo no vaig saber en algun moment controlar el meu caràcter i em vaig sobrepassar. El seu aguant davant situacions o discussions, a voltes, seria enveja?, em feien perdre el componiment.

Una altra virtut, potser per força, era la de fumador passiu. Puc assegurar que Ximo ha fumat més cigarrets que qualsevol fumador actiu. No fumador, tenia a cinc ximeneres tirant fum i una altra a voltes.

Durant molts anys va calcular la facturació dels rebuts d'aigua, manualment, fins que l'Ajuntament va adquirir el primer computador Olivetti de 5 1/4 de disc flexible. Va ser al costat del nostre company Alejandro, possiblement, dels primers benisseros a manejar tal artilugio.

Home ordenat i meticulós, tenia cada data, cita, esdeveniment, recordatori …. en el seu famós calendari tac de taula. La seua agenda. Però alguna cosa ens tenia intrigats i mai descobrirem. La seua endiablada cal·ligrafia era inintel·ligible, a voltes apostava contra mi mateix, al fet que no sabia el que havia escrit. Avui que la meua cal·ligrafia ha degenerat de tal manera que prenc nota d'un número de telèfon i després no s'entenen quin numeros he posat (coses del Parkinson), em maraville àdhuc més.

Vam fer bona amistat. Cafenets havent dinat en el Solpost, per a no dormir-nos en les vesprades llarges i caloroses, mecanografiant el càrrec de la facturació, amb un monòton “sis” que era l'abreujament de “seixanta”, quota quasi general durant molts anys.  Aquells cubates en el Paradero La Fustera les vesprades llargues d'estiu. Volta per les platges, en aquells últims anys dels 70 i primers dels 80, que tants canvis van portar al nostre país.

He de destacar la seua valentia, en aquells temps, que els avançaments mèdics no eren evidents, es va atrevir a posar-se en mans dels cirurgians per a corregir el seu defecte en els peus, corregint el seu caminar de forma ostensible.

El seu humor, sorneguer. Els seus silencis, la forma d'evitar discussions.

Estic convençut que la marxa en poc temps, primer de Vicente Frau i després la meua, va ser per a ell un abans i un després.

És l'últim de la Vella Guàrdia, la de la proximitat, la del tracte i coneixement personal, la de sense horaris, la de l'interès de saber, la de la humilitat de reconèixer que no se sap de tot. La del poc parlar i “piano piano laborar”.

I com tot bon servidor públic (tan injustament maltractats, a voltes fomentat pels propis polítics, per a dissimular la seua inutilitat), solament comptara amb la satisfacció pròpia d'haver complit, i l'afecte dels seus companys, que em consta són molts. No hi haurà placa en paret alguna en què conste que va complir amb es seu deure. No. No hi haurà reconeixement de Consell d'Administració, ni de la presidència, ni de la gerència, ni de ningú …. 

Jo puc dir, ben alt, que Joaquín Castells Esquerdo, Administratiu del Servei Municipal d'Aigües Potables de l'Ajuntament de Benissa, va ser, durant 45 anys, un treballador exemplar, un company volgut, un pacient i atent servidor públic.

El meu últim amic de la Vella Guàrdia.

El Servei d'Aigües Potables no serà ja el mateix, la seua vacant amb les seues virtuts serà difícil de cobrir.

Si no em creuen. Al temps.

I com dic al final del video que encapçala el meu escrit: “I et desitge molts anys per davant, per a viure una altra vida nova. Una gran abraçada. Vicent.”

Reiniciar o formatar Benissa?.

Jo no sóc ningú per a donar lliçons, tan sols, com a ciutadà de Benissa vull manifestar la meua posicio davant una situacio insofrible, la qual estem en la obligacion de canviar. I crec, sobretot, que a la generació jove els a tocat.

El 15 de maig de 2012, un article en el meu blog, titulat “El Subsecretari” , article que al seu torn havia de publicar, com cada setmana, en un digital comarcal, va provocar que l'editor del digital em demanara suavitzara el llenguatge, canviant algunes paraules del meu escrit. Em vaig negar i amb açò vaig acabar per voluntat pròpia amb la meua col·laboració amb el digital. 

Aquella petició de autocensura em va produir un vertader fàstic, i més sospitant d'on venia.

Millor ser senyor d'un mateix, que ser serf d'un senyor. Encara que suponia la pèrdua d'audiència. M'importa, però no fins al punt de prostituir-me.

La autocensura, és l'expressió de la por a represàlies personals. La no participació en actes i no deixar-se veure en certs cercles. La de “es relaciona o pren cafè amb ell”, per a penjar-li l'etiqueta política a algú. Tot açò i més frena la participació i l'expressió d'idees de gent molt vàlida.

La autocensura, el silenci, el “mutis callando” ha fet forts als corruptes. Els ha donat ales i a nosaltres ens han plomat.

Aquestos ultims mesos estem assistint a la caiguda d'un castell de naips o al efecte dominó, del model organitzatiu d'Espanya. Aquesta estructura es va gestar en el que es va venir a dir “La Transició Política Espanyola”, que després d'una dictadura de 40 anys, els actors polítics del moment, van consensuar com a bona, i amb el referèndum constitucional del 6 de desembre de 1978, va ser aprovat pel 87% dels votants.

L'estructura, segons la meua opinió, té necessitat de profunds retocs, modificacions, ajustos …..tot el que es vulga, i estic d'acord en açò. Però, les propostes o intencions de dur a terme aquests ajustos, no han sigut portades avant per els qui podien fer-ho, els mamuts PP-PSOE, per res els interessava, i crec que ací esta un dels mals actuals.

Aquella dictadura es va tancar (llavors es discutia, ruptura o pacte) i no va ser  ninguna de les dos. I es va tancar, sense pacte escrit, sense exigir responsabilitats o purgar de les institucions, estructures econòmiques i socials, i consells d'administració als hereus del franquisme. En el seu moment es va considerar que era un acte d'altitud de mires i ejemple pel mon. Amb el temps, els fills i néts, no s'han limitat a gestionar l'herència, sinó que, des de l'ascensió d'Aznar al poder, la furibunda marabunta de néts es va cobrar els interessos dels anys de penitència, i tal rampinya que amb prou faenes queda alguna cosa que siga dels espanyols.

Els casos de finançament  ilegal  dels partits, FILESA amb el PSOE i el Cas Naseiro amb el PP, el 3% de CiU, van ser els senyals del començament de la deterioració i la putrefacció en els partits. El finançament dels mateixos mai es va solucionar, no interessava. Es va convertir en una carrera a veure qui arreplegava més.

La gent del carrer, amb la bonança econòmica, o el miratge de la bonança econòmica, es va ser entrampant amb els bancs, mentre els partits, els polítics eren greixats amb bitllets dins de borses de brossa (que ironia, els diners dins de borses de brossa), i els polítics/partits distanciant-se dels seus representats com un imant els pols del qual es repel·leixen.

L´INI amb el seu conglomerat d'empreses, Telefónica, les elèctriques, les petrolieres, res, tot venut, mal-venut, no sense abans saquejar-les. Recorde haver conegut a un tipus, cunyat d'un ideòleg-mandamás de FAES, al que se li va enviar un any al Pakistan, com a representant de Telefónica. A la seua volta se li va nomenar, Director General de Telefónica XXXXXX, als sis mesos, acomiadament i indemnització multimilionària. Amb la indemnització comprá vehicle alta gamma, casa en urbanització exclusiva i va muntar un negoci en la vila i cort.

Durant el temps de pre venda i pos venda, els actius de l´INI van servir per a fer uns quants milionaris, els fills dels fills del franquisme, i els fills dels cacics del actual règim.

I tots embadalits d'aquell xulo madrileny amb bigotis, que a força de repetir “Espanya va bé”, tots vam creure. Expert a crear malestar i odi, jugant amb els sentiments sobre el terrorisme, mentre es venia a trossos Espanya.

Els ex ministres, ex presidents, i alguns quants ex més, a més dels seus retirs d'or, se'ls contracta per grans empreses per a …. que podem pensar?. Així está González, Aznar, Zapatero, i … no ho fem més llarg.

A bou passat, un pensa que es devia haver realitzat un expurgat de polls, i res de reconciliació. Garzón, després de l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, va engegar la rehabilitació de represaliats, morts i desapareguts. I primer, a causa de les seues anteriors operacions, tant a destra com a sinistra, i despres amb l'execució de les cerques de fosses comunes, pasá a ser el primer de la nòmina de callats per perillos. Sorgeixen uns altres, però ja van sent enviats a les tenebres de la persecució o etiquetatges d'empestats.

Ara mateix,  no es veuen remei o solució, estem immersos en una crisi, que de no produir-se una catarsi profunda, anem a patir de valent.

Tots creiem que cal fer alguna cosa, els del PP-PSOE està als llimbs. Al president li falten ous per a presentar la dimissió i convocar unes eleccions, que els partits convoquen els seus congrés (culpables de l'estat de les cosa), sanejant el pus de les seues executives, dels seus diputats, senadors, regidors, alcaldes. Tots nous, i si no n'hi ha, tancar les portes. Però, aquesta utopia mai serà, ja que fins al President del Govern tenia un incentiu recobert en un sobre, sent els diners de proveniencia més que tèrbola.

La submissió dels partits al poder econòmic, consentint les veleitats  bancàries gestionades per vertaders predadors, lladres i desaprensius encorbatats, i que els seus llatrocinis siguen sufragats pels ciutadans, no en forma de pacte per a la recuperació, sinó en forma d'impost revolucionari. Donant-se la vergonyosa paradoxa, que a més de sanejar els seus saquejos, atropellaments, vides de luxe i puterio, no tenim dret a rescabalar-nos de la quantitat injectada, considerant-la com “a fons perdut”, i no com a préstec amb devolució una vegada consumada la seua recuperació. És més, han endurit les concessions de crèdits i les taxa d'interès. Cobrant per tot, fins a per no fer res (les transaccions per internet).

El sainet no ha acabat, però ja van començar a adonar-se. Amb la seua política han aconseguit crear un estat d'inestabilitat, que derivarà cap a un estat desconegut. No crec que es produïsca cap caos, però la surgencia de partits que es diuen “participatius”, ja és un fet, i encara que els critiquen que van sense estructura, programes, objectius canviants, arriben alguns a comparar-los de xarrapredicadors veneçolans, i crec que sense remei porten camí de jubilar-los.

I veurem. Possibilitats hi ha, però preocupa que els partit novells comencen a nodrir-se d'afiliats i responsables que vénen de partits o sindicats, per despit o desplaçats del poder. Que la seua aspiració, la seua vocació és la de ser dirigent. La d'estar a tot arreu i la d'escoltar-se a si mateixos el discurs. En fi, són més caspa que casta.

Però si mirem arrere, fa 35 anys no existien els partits, de cap tipus. I es va fer un canvi profund, pot ser que no prou. 

La situacio actual, em recorda aquells moments. La fi d'un regimen dictatorial corrupte, una crisi economica de primer ordre, el sindicat vertical copat per carcamals addictes al regimen, uns sindicats semi clandestins (amb dirigents jutjats i empresonats). Inexistència de partits o organitzacions, o  les havia clandestines, pero no arribaven als ciutadans.

                                                  Jarcha - Libertat sin ira.

I Benissa?.

A Benissa, l'amor dels candidats es reparteix, entre l'interès comú, l'interès particular i les instruccions del partit, i açò és evident. I aquell que es diu independent, es mou o actua segons la voluntat del/els fundadors.

La Coalició Compromis és l'única que manté una activitat, amb propostes, comunicats i requeriments, i en algunes ocasions han sigut acceptades. En les últimes setmanes, a causa de les notícies publicades, s'han produït amb una falta de reflexos evident.

La gestió municipal necessita de gestors i fiscalizadors. Fiscalizadors que eviten que les actuacions siguen poc útils o solament servisquen per a alimentar egos. Dedicant recursos on no estan les vertaderes necessitats. Evitant adjudicacions a dit.

S'arribá a l'aberrant situació en què, el partit dominant en les institucions amb possibilitats de concedir ajudes i subvencions per a millores en una població, negue les mateixes en favor d'aquells que no són del seu color polític. I més aberrant és la situació, en què no es concedeix una subvenció a l'Ajuntament del mateix color polític, perquè l'Alcalde és d'una o una altra família política dins del mateix partit. Els clientelismes. Els tractes de favor, els pagaments als suports en les lluites de poder.

Els representants polítics i qualsevol ciutadà han de poder fer constar la seua disconformitat i critica sobre l'acció de govern. I no és de rebut que la primera autoritat conteste amb una frase com: “ … ha qualificat l'actitud de l'oposició de destructiva, considerant les seues afirmacions com un intent d'intoxicar l'opinió pública, amb declaracions que, segons l'Alcalde, no són reals.” “….. l'única intenció de l'oposició és paralitzar projectes importants per al municipi.”

No es correspon, que un ciutadà es comprometa a treballar i dedicar els seus esforços per a millorar la vida comuna dels seus conciutadans, i accepte una suma de càrrecs i llocs, que sens dubte li resten capacitat per a complir amb la promesa que públicament, mitjançant un programa de govern, va fer a els qui li van col·locar on està. Y que eixos llocs estigen pagats, suman a la nomina ja de per sí abultada.

L´etern  Ajuntament

Hem arribat a un punt, en el qual els representants triats ocupen els seus llocs com si de llocs de treball directiu es tractaren. Sous, cotxes oficials, plusos per assistències, mòbils, ordinadors, despatxos de luxe, honors de cap d'estat, accessibilitat reduïda, i promeses per a acontentar i oblidar.

Les promeses electorals, cada cuatrieni es repeteixen, amb alguna nova excepció que sol ser impactant i que els que estan en l'all saben és irrealitzable, i les altres es van diluint, i les actuacions veritablement necessàries, també.

La governació a colp de Decrets d'Alcaldia i Decrets de Regidories Delegades, han sostret informació de primer ordre a la resta dels grups municipals, realitzant-se una gestió lesiva i com hem vist fosca i en algun cas presumptament fraudulenta. L'ús indegut de les indemnitzacions i dietes. Viatjant, hotels, joyes, menjades i companyies pagades per la hisenda pública municipal. El menyspreu, la mentida, la no valoració dels tècnics municipals, contractacions externes afins, amb pressupostos unflats i projectes que no s'ajusten a la realitat, i que suposen posteriorment reformats milionaris. 

La contractació directa de publicistes per a major glòria. El menyspreu a les propostes, la negació a la informació verídica, l'engany de la situació real, les promeses incomplides, la represàlia, l'amenaça soterrada, el arranconament. Aixi. Qui dona la cara?.

És necessària una unió d'interessos i idees.

Una implicació dels silenciosos capaços.

Un pas davant dels honrats.

Un sí dels quals poden però temen.

Un adéu als quals no són capaços de generar confiança. Als quals necessiten pagar, amb recursos públics, per a publicitar el que han fet. Si han fet,  ja es veu.

Un desallotjament dels qu´es creuen únics posseïdors de la raó i no accepten que una crítica, o un criteri diferent podent ser enriquidors.

 

És necessari, en fi, un canvi en les actituds i en les formes. Primer es Benissa que cualsevol partit o interés forani. És urgent que els grups politics, associacions i ciutadans unisquen les seues idees i esforços per a i per Benissa.

És el que crec.

He signat  Reiniciem Benissa?

On jo vix (VIII). Estadístiques de la pobresa.

“Papas, ricuras, chicharrón, patacón, a la orden...”

Lluna ja està donant salts i raspant la porta. Són dos quarts de sis. Aquest cadell és un turment. He rebut ja diversos avisos, si no se civilitza una mica la facturaren. I jo dic que és una xiqueta curiosa i necessita córrer, fer maldats i castigar-la per açò. Per fi aprendrà.

Puge acompanyat de la negra Lluna a la terrassa, i netege el racó on fa les seues coses. Mire al carrer, comença el moviment. Mire cap a la Línia, està eixint el sol. El dia va començar.

Corretja, dues bosses de plàstic i al carrer. Tan contenta tira, que s'ofega, s'ennuega.

La caminada durara una hora i mitja. Necessite, és necessari que camine, és obligatori caminar i de pas canse a Lluna.

Durant el recorregut, faig repàs el llegit la nit anterior en la premsa espanyola, els acudits, “chascarrillos”, pilotes fora, batibull, irresponsabilitat, saqueig bancari, burla del ciutadà perplex i hemicicles plens de apoltronats lladres (de diners, de vots o incumpliment de paraula),  és el model xulo i cregut, creat pel PP d'Aznar, i que don Rigodón Rajoy manté.

Notícies, sobre algo tan seriós, com ser responsable de la salut pública, i de la propagació d'una epidèmia mortal (i ningú dimiteix, perquè la culpa és dels altres).

Notícies amb un grau més de ximpleria cada dia, sobre banderes, identitats, pobles opressors, drets històric, segles d'història, herois èpics, pureses de sang, etc.,   

Lluna tira fort, i jo competisc amb ella, tirant en sentit contrari. De sobte en un dels racons que hi ha en l'edifici de l'església veig un cartó engruixat. No és la primera vegada. Observe de reüll, no és convenient mirar descaradament, i veig que sobreixen unes sabates negres, rasos i foradats.

Al seu costat hi ha un sac brut, com tot el que veig, ple d'andròmines inútils. Ho reconec. Abans, quan em tret el cap en la terrassa, ho havia vist removent en les borses de brossa.

És molt fàcil, en el passeig matuti, trobar-se éssers bruts, amb ulls de mirada perduda, amb cares sense edat i boques ganyotes. Aquests éssers malgarbats i oscos, aprofiten l'hora en la qual els veïns trauen les borses al carrer, i abans que els peons de recollida al pas del camió vagen carregant-les, fan la seua selecció de tresors.

En el carrer es troben a aquestes hores un nombre apreciable de dones i homes, regirant en les borses de brossa, o demanant per a un “tintico” (cafè). La dada que la població sota el nivell de pobresa és del 37,2 %, i que el 62 % de les famílies tenen habitatge propi, em cabreja.

Que s'entén per nivell de pobresa?, que s'entén per habitatge?. En aquest país, on els seus polítics són calc dels nostres, que s'omplen la boca dels assoliments de la seua política, i que amb la sola mirada durant la caminada per aquesta ciutat de 40.000 habitants, un s'ofèn perquè veu retratada la falsedat de les seues paraules.

A aqueixes hores del matí, els escombrariaires estan ja en el carrer, encara que ploga. Porten en la boca una careta de tela, uniforme blau elèctric, el carro amb el poal, la granera i un con de senyalització, amb rodetes, lligat a la seua cama, que arrosseguen com a un gosset de passeig.

No és habitual, Lluna fa les seues coses abans d'eixir, però avui he hagut de fer ús de la bossa de plàstic per a arreplegar la seua coseta. Si trobe un escombrariaire dipositare el meu tresor en el seu poal. Les papereres i contenidors brillen per la seua absència. Aquests elements tan comuns en els nostres pobles i ciutats, són ací, elements efímers. Els de el carrer, els oscos i malgarbats, els sostrauen i els venen per al reciclatge. I els de el reciclatge compren sense sentit ni raó, elements nous d'equipament públic, o elements que clarament han sigut furtats descaradament.

La meua acció d'arreplegar la deposició de Lluna, és una raresa. El costum ací, siga un ciutadà il·lustrat o analfabet, és, obrir la porta de casa, soltar la/s mascota/s (gossos), perquè es facen un volt, facen les seues necessitats en les voreres, esperar que tornen, graten la porta i supose que els amos se sentiran satisfets d'haver fet la seua primera bona acció del dia.

La tornada, és ja més pausada. Lluna ja ha cremat les seues forces a l'anada, tirant fort.

Vaig trobant-me a xics i xiques uniformats …

Himnes de Benissa IV - Moros i Cristans - Himne a Sant Pere.

Faltava el quart himne, aquest, el de la festa de Moros i Cristians.

A partir de la idea de l'expresident de la Asociació de Moros i Cristians, José David Pellicer, el 19 de juny de 2010, es va estrenar l'Himne a Sant Pere, himne amb el qual finalitza la missa solemne en honor a Sant Pere Apòstol de la vila de Benissa, en les festes de Moros i Cristians.

La peça musical és obra de Pepe Ciudad i la lletra d'Ángel Crespo, tots dos de Benissa i que van fer aquest regal al seu poble i a la festa de Moros i Cristians.

Ací va el cuart lliurament

HIMNE A SANT PERE

Sant Pere, Sant Pere Apòstol

de Benissa és protector

i quan celebrem la festa

cantem tots amb emocció.

Visca Sant Pere Apòstol gloriós

cantem aquest himne amb devoció.

Sant Pere, Sant Pere Apòstol,

home valent, home fort

Jesús el tría donant-li

un important primer lloc.

Un dia el negà tres vegades

a Jesús, tot ple de por

i desprès ja penedit

esclatà en un gran plor.

Visca Sant Pere Apóstol gloriós

cantem aquest himne amb devoció.

Sant Pere fugint de Roma

escoltà una veu interior

que deia “Quo Vadis Petrus”

i tornant-se´n de repèl

entregà la vida al Senyor.

Visca Sant Pere Apòstol gloriós

cantem aquest himne amb devoció.

Enderrocament

No, no m'he tornat boig.

La portada del meu Facebook amb una fotografia de les “Planes” de Xabia en flames. On ix habitualment la meua fotografia, està la d'una mula. Un video per a celebrar el 9 d'octubre, caòtic, trist i per a mi, el retrato d´avui de la Comunitat Valenciana, un poble fictici, còmode i en procés d'enderrocament, es com veig aquet poble valencia.

Falta saber si els ferrovellers, i altres professionals del destrío de l'enderrocament, voltors o “gallinazos”, vindran i ens repartiran per onsevulla, com si de cendres d'un mort es tractara.


Un poble amb uns dirigents de qualificació innombrable i uns ciutadans que tenen el que han votat.

Uns apoltronats en els llocs de poder, repartint-se tota classe de satisfaccions. Uns altres, el poble valencià, anestesiat, còmode, crèdul, masoquista i “menisfot”.

Trist i pessimista 9 d'octubre de 2014.

                                                     

Video per al 9 d´octubre de 1014

Himnes de Benissa III . Himne de desagravi a la Purissima Xiqueta.

En aquest cas, el so le tret d'una grabacio de 2011. Per açò, el cor de veus és el propi poble de Benissa.

Es el mateix poble que amb la seua aportacio i les seues mans, construïsc el temple que alberga a la patrona de Benissa.

Com a curiositat, com els himnes a la Purissima Xiqueta són dues, i a l'hora d'entonar-los el dia de la patrona, hi ha qui prefereix un a un altre,  els presents van forçant a voltes a l'organista a canviar o entonar el que un grup de benisseros han començat ja.

Els benisseros, en el seu extasis, substitueixen en el tercer vers de la segona estrofa "entonem-li un himne de glòria" per "passegem nostra hermosa bandera" que es repeteix en el tercer vers de la cinquena estrofa. 

Ací va el tercer lliurament:

HIMNE DE DESAGRAVI A LA PURISSIMA XIQUETA

Plens de goigs i brollant l´entusiasme

Des del fons de tots nostres cors

a la nostra Patrona, la Verge,

de virtuts li portem riques flors.

I en protesta de tots els agravis

que li han fet a la mare de Déu

entonem-li un himne de glòria          passegem nostra hermosa bandera

i aplegue fins el cel nostra veu.

Nostra Mare la verge Xiqueta

més bonica i vistosa que el sol,

per alguns que no tenen creences

fou un dia vestida de dol.

Però el crit religiós de Benissa

que no pot d´eixa fe renunciar

va espantar del diable les ombres

I l´arora tornà a clarejar.

I en protésta de tots els agravis

que li han fet a la Mare de Déu,

passegem nostra hermosa bandera   passegem nostra hermosa bandera

i aplegue fins el cel nostra veu.