Tornar i tornar.

Amb uns auriculars que ja pesen, seleccionat Andrea Bocelli, i a tot volum, la paciència s'acaba. El cos protesta. 6,30 hores assegut en un espai reduït és massa temps. El cos s'engarrota, i es suma a la rigidesa pròpia del Parkinson. Les cames com a salsitxes.

Manolo-Jose Ramon-Jorge-Eduardo-Vicent-Vicente
Pepe-Juan Miguel-Victor

A una altura de 39.000 metres, es nota el fret exterior, - 59 ºC. Cada seient té disponible una manteta de viatge. Mire per la finestreta i no entrelluque terra. No es veu àdhuc la terra de Colón.

És el segon viatge. Quan vaig emprendre el primer, ja sabia quan seria el segon, aquest. Les cites mèdiques estaven programades i es van complir rigorosament. L'aventura americana podia ser açò, una aventura. Van quedar totes les portes obertes.

Amb Pilar Juan

La sorprenent adaptació al canvi, fins i tot, la beneficiosa i palpable millorança física i psicològica, corroborava l'encertat de la decisió.

Els últims dies de maig, davant la inminencia del viatge, i malgrat l'estat satisfactori i saludable, del passatge pagat, la perspectiva de retrobara amb persones benvolgudes, la voluntat va començar a fer fallida. L'instint pressuposava que la millorança dels vuit últims mesos americans podia ressentir-se, com així va ser.

El viatge, com tots, va tenir els seus clarobscurs.

A la meua arribada València vaig ser rebut per amics íntims PK, i el dia de la meua marxa vaig ser acomiadat per la plana major del grup d'amics PK.

Aquesta coincidència, els primers i els últims amb els quals em vaig veure van ser Parkinson´s, pot confondre al meu lector. Aclarisc, no és el centre de la meua vida el Parkinson, però aquest ha condicionat la resta de la meua vida.

Clar que sí. Tinc molt clar, que la meua relació amb el grup d'amics Pk i uns altres, són per a mi, suport i exemple, i guien la meua actitud i la meua manera d'encarar la situació, que vista detalladament, és més que complicada.

Les Bassetes

L'atapeïda agenda de retrobaments, de xarrades i sobretaules amb els companys de treball, amb els amics, amb els familiars que van voler, van omplir una part de la meua estada. Gaudi explicant i que m'explicaren, encara que, crec que vaig ser jo un xerraire acaparador.

Bernat Capo

Alguns van quedar, els que per motius varis no vam poder coincidir. Amb uns altres vaig ser totalment desagraït, podia haver cercat el moment, però em podia més l'allargar eixes assegudes de verb desbocat.

De les cites mèdiques, principal motiu del viatge, eixia satisfet. Opinions i coincidències positives i tractament mantingut, almenys, per un any.

Els dies amb Shantal em retornaren  a vint-i-cinc i trenta anys arrere. El plor, el biberó, el rot, els aires, les caques, el xumet…

Shantal

Els bancs?, Bé, gràcies.

Fez - Marroc

Un altre dels motius del viatge era, principalment, manar al “cuerno” al meu ben estimat Banc Sabadell, que es va dignar a emetre un certificat (açò sí, no del tot al meu gust, hauria sigut reconèixer el 100% de la meua raó), i motivat per la interposició d'una queixa-denuncia davant el Banc d'Espanya. Però (àdhuc no estem convençuts, però és així), d'ells és els diners, el poder i la glòria, per la qual cosa, investits d'aqueix poder autoconcedit, i transmès pels servils empleats, en una altra hora amics del poble, van instal·lar el meu nom en DUES llistes de morosos-maleantes-proscrits-malpagantes d'Espanya. Les llistes de BADEXCUG i ASNEF-EQUIFAX, per un total de 170 euros. La CAM saquejada, que li va costar un euro a un Sabadell famolenc i deshumanitzat. Els husurers han convertit la relació personal en una relació persona-tragaperres. Els caixers automàtics han substituït als empleats. L'empatia envers els quals són el motiu de la seua existència, ha desaparegut. Ara sobrevivim gràcies a la benevolència dels quals se saben propietaris i senyors, atropellant.

Lluna de Benissa

L'assumpte que, com Paco Martínez Soria en Don Erre que erre, em portara a presentar una queixa-denuncia davant el Banc d'Espanya, una altra vegada. Ja els passés la foto, com Paco Martínez, al final del procés.

L'altre assumpte del meu viatge, està en mans del tercer poder, el judicial, i li donarem menjar a part. Silenci, o per menys, per desacatament, anem on els saquejadors polític-banquerils no han anat ni aniran.

Al mig, un parèntesi, Josep i Nuria em porten a Fes i Volubilis. Abderrahim El Faqyh, guia i amic dels amics, no ens va deixar ni un moment. Açò i la resta, com ho podre agrair?.

I les calors, i la malenconia d'una terra que m'ha fetillat, unes gents senzilles i una nova il·lusió per la qual viure i fer front al desafiament, sol o acompanyat, em van acompanyar els últims dies, fins a amb desesper.

A la meua arribada, globus, cors, benvingut i un llit per a reposar de 24 hores de cotxe, tren, autobús, taxi, metre i avió.

Vaig estar amb:  Pepe Lliria, Jose Ramon, Tomas, Pilar, Vicente, Conchin, Manolo, Eduardo, Victor, Jorge, Vicente, Juan Miguel, Pepe Marcos, Paco Ferrandiz, el cónsul de Colombia a Valencia, la meua mare, el meu pare,  MariCarmen Gomez,  Felipe Salas (neurolec), Pedro Romero (urolec), Pedro Amat (oftalmolec), Carlos Claveria, Luis Crespo, Felipe Sastre, Samara, Olga, Xavi, Paco, Laure e Inma. Neo, Angela, Nelson David, Nata, Jorge, Yanit, Cristian i Yeilani. Jaime, MariLola, Marta (amb dedicatoria en el seu treball de fi grau), Pablo, Alvaro, Sari, Jaume i Alvaro, Benjamin i Luisa, Angel (actualment en un moment critic) i Carmen, Juan, Blanca, Pilar Juan, Bernat Capo, Josep Castello,  Amparo i Viicent, Josefina, Pedro i Fina Llenes, MariAngeles, Pepe i Rosa, Bernardo,  Domingo, Susana, MariFina, Paqui, Pepa, Ana, Rosario, Boni HIgueras, Vicente i Jose Maria Catala, Teresa, Emily, Yili, Luis i Shantal, Boro, Juanet, Vicente Serra, Ruben, Juan, Adelino, Emilia, Ana i Loli. (I segur que algu mes)