«Gràcies a la llibertat d'expressió avui és possible dir que un governant és un inútil, sense que ens passi res. Al governant tampoc ».

Jaume Perich (1941-1995). Escriptor i humorista

dijous, 5 de maig de 2022

Com sarments seques.


Recullc les dos mans entre les meues.                                                                              -“Estan fredes, com sempre. Les teues estan calentes”, em diu.      

- "Sí, mama. I això que està plovent. Deixa que te les calfe”, li dic.

En prendre-les entre les meues mans, semblen un ramell de nusos i fràgils sarments. El color pàl·lid creuat amb infinitat de venes, les quals han perdut el color blau, i ara són d'un color fosc indeterminat, donen un aspecte de sequedat, i que ja no hi circula la sang. 

         Els artells on s'uneixen les falanges, estan engarrotats, amb prou feines pot tancar les mans. Són com els d'una sarment, que en temps de poda, el podador tallaria o directament donaria per acabat el cicle de producció de tot el sep.

De mica en mica van entrat en calor, la meua estufa natural també acusa el dia plujós i desapacible.

Del seu cos només es veuen les mans, el front i els ulls que fa temps que van deixar de veure i han adquirit, també, un color fosc indeterminat.

-  “Aquest genoll, aquest, em fa mal permanentment”, es queixa en passar les mans per tot el seu cos, per donar-li la calor filial, l'abraçada per fer patent la meua presència i proximitat.

La conversa s'interromp amb llargs silencis, ella, amb els ulls tancats, jo, mirant les seues mans tan ossudes.

Aquelles mans que em van abraçar quan em van posar sobre el seu pit, acabat de parir. El fill desitjat, després d'aquell primer embaràs frustrat.

Aquelles mans que m'acostaven el mugró, i que jo àvidament buscava, doncs, l'instint em dirigia cap a l'elixir matern.

Aquelles mans que m'escampaven aigua tèbia i netejaven i refrescaven el meu cos.

Aquelles mans a les que m'aferrava quan ja podia mantenir-me dret, perquè em donaven seguretat.

Aquelles mans, que de vegades no eren amistoses i servien per corregir les meues desobediències.

Aquelles mans que cada setmana, amorosament, pastaven la farina i la transformava en uns pans casolans, inigualables, i unes coques de “mullador”, insuperables.

Aquelles mans de les què va se depenets aquells cinc brots que va parir.

Aquelles mans que van acariciar vuit néts.

He infringit la norma i he besat les galtes, la careta anti-COVID no podia ser un obstacle perquè besés les galtes. Vaig abraçar el seu cos i es va estremir, vaig posar el meu cap a la seua falda i les seues mans van tantejar el meu cap i els meus escassos cabells.

Quan vaig sortir al carrer el cel plorava.

dilluns, 18 d’abril de 2022

Nino Bravo, 49 anys sense un "Te quiero"

Luis Manuel Ferri Llopis; Ayelo de Malferit, València, 1944 - Villarrubio, 1973) Cantant espanyol, considerat fins a la seua primerenca i tràgica mort com la millor veu del pop nacional al final de la dècada dels seixanta i principis dels setanta. El seu estil, a cavall entre la interpretació estàndard (habitual en la majoria d'intèrprets de la seua generació) i el pop del moment, va conquistar un públic majoritari, no només per l'alta qualitat del seu repertori, sinó també per la potència i la bellesa de una veu que el diferenciava definitivament dels seus nombrosos imitadors.

Des de la primerenca edat de quatre anys va créixer al barri de Sagunt de València. Admirador des de sempre de Luis Mariano (tant com temps després ho seria de Tom Jones) va tenir els seus primers contactes amb la música lleugera quan, molt jove encara, va formar part del trio semi-professional Los Hispánicos, per passar després a integrar Els Superson, amb els qui van començar a actuar amb certa freqüència en festes i locals d'estiu de la Comunitat Valenciana.

Al març de 1969 va realitzar la seva presentació al Teatre Principal de València amb un repertori en què destacaven versions dels èxits del moment, basades principalment en cançons de Tom Jones, Engelbert Humperdinck i John Rowles. Les bones crítiques rebudes el van animar a subscriure contracte per cinc anys amb el segell Fonogram, a raó d?un fix de cinc mil pessetes per cançó gravada i un 4% de royalties de les vendes dels seus discos.

El single de debut contenia dos temes del prestigiós autor Manuel Alejandro ("Com tots" i "És el vent"), encara que l'èxit arribaria a l'estiu de 1970, amb el tema "Te Quiero, Te Quiero", de Rafael de León i Augusto Algueró. Va ser el seu primer número u de ventes a Espanya i una de les cançons més populars de l'any a tota Sud-amèrica. L'èxit continuaria amb "Noelia", i en mesos successius la seua presència va començar a ser habitual en programes de televisió i festivals com el de Rio de Janeiro o Atenes.

Després de l'edició del seu primer àlbum el 1970, la seua popularitat va créixer de manera imponent. El 1972 va començar a col·laborar amb l'equip d'autors format per José Luis Armenteros i Pablo Herreros, que li van proporcionar dos nous èxits a la seua carrera, "Un petó i una flor" i "Lliure", temes compostos especialment pensant en les característiques de la veu de l'intèrpret valencià.



dimecres, 30 de març de 2022

Compte!!! , ens ataquen, o ens atraquen.

La informàtica és avui la base del funcionament en què es recolza l'espècie humana. Actualment qualsevol dada està emmagatzemada, es processa i es transmet en format digital. Aquesta informació i aquestes dades mouen el món i si falla alguna connexió per insignificant que sigui es crea una veritable tragèdia.

En general no coneixem fins a quin punt estem sota el seu control, però ho sentim especialment quan hem de tractar amb aquells estaments més propers, com és la banca.

Els bancs són sens dubte l'exemple més calent d'ús de dades, del poder de manipulació, i de com es gasta la informàtica.

Els més grans són els que més pateixen aquesta revolució.

De com és la nostra interacció Caixer Automatic-Client, intentaré recrear el pagament d'una factura en un caixer automàtic, i crec que qualsevol amic lector es veurà retratat. O així és com em sento jo.

El caixer de tota la vida, el de carn i os, està parapetat darrere de l'antic taulell ple de propostes d'alta rendibilitat, però curiosament no té cap client interessat.

En empènyer la porta, notem una lleugera resistència. Ja a la porta comencen actuar les diferents dificultats, estudiades per treure força al client. Seria una bona comparació, el banderiller en una correguda de bous. Amb les banderilles va traient força al bou. Així, si el client venia amb aires de soci, amic preferent, un ésser important o qualsevol altra cosa que en algun moment se li va fer creure, de portes endins, es van produint obstacles programats que ens baixen els fums, només som un número de vint xifres, IBAM, Codi Internacional de Compte Bancari.


Després d'observar un ordre estricte, temorosos, ens apropem al gran ull que sembla la pantalla del caixer.

Cap caixer no té el gran ull i les diferents funcions a l'alçada dels nostres ulls i mans. Si volem donar suport a la documentació, no hi ha lloc per col·locar-la. En alguna ocasió incat de genolls i amb els papers a terra he realitzat "l'operació".

Els titubejos posen nerviós el vell caixer de carn, que observa, parapetat al seu lloc, no mou ni una pestanya, però pensa i té ordres que:

- "Cal deixar-los que aprenguen".

- "No, a aquest cal donar-li "sopetes". Cal ajudar-lo quan es va fent tap.

- "Senyor, això és fàcil". Però cal posar-ho lleugerament en evidència per exemplaritzar els que esperen darrere.

Enfonsa el caixer de carn les tecles de les diferents opcions, sense que el pobre aprenent tinga temps de seguir-lo. Agafa la mà tremolosa, on l'infeliç sosté el document i l'acosta a un feix de llum blavosa:

- "Enquadra'l, el codi de barres, ràpid, o li donaran les dotze de la nit."

On heu de col·locar els diners a ingressar és una ranura amable i bella. Ens convida a deixar-ho, queda en bones mans.

Demanar diners al caixer és, de vegades, un acte de valentia, no sabem si ens sortirà amb un xiulet d'atenció o de manca de liquiditat. Qualsevol senyal sonor posa els cuers en mode d'atenció, i cadascú l'interpreta relacionat amb la seva pròpia situació. Alguns caixers tenen el lloc per on recollim els diners, que sembla la gola d'un tauró que mossegarà la nostra mà, o ens anem directe a electrocutar. Ens aventurem a introduir dos dits, per si de cas, i no sigui gaire la incapacitat que ens produirà.

Quan l'aparell detecta entrada de diners, ronca com a gatet satisfet i cruix per dins mentre explica i recompta els bitllets que has ingressat. Són els usurers que estan lluitant per les comissions, pels ingressos, per l'estalvi, per tenir 1000 euros, per manteniment de llibreta i perquè sí.

El caixer també ha deixat anar monedes, són la minúcia que ha quedat de l'atracament. El banc té l'assumpte ben estudiat. Té infinits recursos perquè després de la buidada de cartera que ens ha fet, estiguem contents i que el client "natzarè" se senta al costat del seu banc un benefactor del medi ambient, o pare adoptiu d'un nen/nena dels llogarets infantils.

- "Vol col·laborar en la recuperació del medi ambient?. No imprimiu el vostre justificant de l'operació, vegeu-ho en pantalla.".

I si penses una miqueta, després. En el moment no pots pensar, unes xafarderes estan deixant anar pestes, i les mirades són matadores.

Després, deia, ens adonem que qui està guanyant és el banc, fins i tot el paper del justificant els ho estalvia.

Recollim els papers del terra i sortim al carrer. Acabem d'escenificar la nostra situació de súbdits del banc.

De genolls i deixant-hi el fruit de la suor del nostre front. i