Papa i Mama.

Coincidint amb el dia de la mare, passat el día del pare i passant molt de celebraciónes consumistes, volia dir:

Com dic en la exposicio de motius al meu blog, no seré lacrimogen en el que allí redacte, però no per això, deixare de ser emotiu.

Han passat unes setmanes des que a Benissa es comentara l'estat en què es trobaven  els ancians de la Residència de la Mare de Déu dels Dolors. I ja veiem que com totes les notícies, va ser i ja passat. Ja no interessa. Ningú es preocupa per veure que solucions o actuacions s'han efectuat i el senyor alcalde no ha convocat el monogràfic per a explicar com ha quedat l'afer, crec jo, més greu, ocorregut  a Benissa en molts anys. 

Poques coses ja em produïxen vergonya, però amb tot allò que es referix a xiquets i ancians sent una repulsió especial cap als responsables. I en este assumpte n'hi ha i em repel·lixen. Ja sabem que sempre arriba un home de les galàxies i resulta que amb les seues ulleres unipersonals veu altres situacions. Verds prats  amb angelets i iaios amb bates blanques tocant lires i lloant el tracte angelical de  l'escàs i explotat personal.  Només desige que en la seua ancianitat beguen algun glop del líquid amarg que han o estan propiciant als actuals residents. De cor els desitge un glopet llarg. 

Espere que no tinguem, mai, necessitat dels seus delicats servicis.

El papa i la Mama. Així cridem en ma casa als nostres pares. De tu i sense protocols de vosté, o el que vosté mane i la resta de necieses, que no per això suposen mes respecte.

El dia de sant Josep, assentat en una de les capçaleres de la taula mon pare, en l'altra jo (és la ubicació habitual), i a cada costat una part de la nostra extensa familia. Els observe. Abans, amb la meua mania d'esporgar per rebostos i neveres els havia observat. I ara ací assentat  escrivint torne a visualitzar eixe dia.  Em centre en les seues conversacions i el seu transitar pels espais de la casa, antany gran, amb set habitants, ara grandíssima per a només dos.

Mirant profunda  i atentament, veig que aquells gegants de la meua joventut, són dos xicotets rius mansos i sinuosos, en  els que  en el seu discórrer, s'han format  meandres, en les seues cares, mans i pell a la vista. Que el seu cos ha encollit.  Que ma mare no aguantaria el meu pes en la seua esquena, com quan em treia de la banyera al vol. Que mon pare, amb les seues grans mans, ja no mouria les pedres que aprofitava per a construir els marges dels bancals de Canoret, on en  els anys de gotes fredes es produïen “solsides”.

Vaig a l'espill i em mire. Sí. Jo no sóc el sagal escarransit i casolà de llavors. El meu pèl ha anat caient i apegant-se a altres parts del cos, i en el meu cap van quedant poques canes i més claredats.

Hem caminat una part important de les nostres vides, i eixa part ha consumit els cossos i comença fer mossa en les nostres ments.  

Hui, per gens especial, vull dir-los, ara que inclús tinc la veu i ells l'oïda, que els vull. 

Vull dir-los que gràcies per tots els sacrificis que van ser capaços de fer per mi, i que jo mai podre tornar-los.

Vull dir-los que van ser l'exemple on vaig copiar  el que hi ha de bo en mi.

Gràcies papa. Gràcies Mama.

-----------------------

Han provat?. Proven. Diguen-se'l a son pare ja sa mare.

Els ha costat, o simplement els pareix una cursileria?.

És un exercici que costa practicar.

PAPA, MAMA, VOS VULL.