L´Artur ja és a Dinamarca (3)

Un dia mes compartisc, amb vosaltres, els meus seguidors, el següent:

UNA CARTA QUE T´ESCRIC.

Artur.

No podem aguantar-la més. Cal portar-la algun lloc perquè puga córrer, oldre, botar, i fer carreretes. Esta costum la va aprendre amb tu, ja que tu la portaves, quasi tots els dies d´esbarjo.

Ho entenc, és normal, sent jove com és necessita exercici per a créixer.

Esta esperant que agafe la clau i el collar. Veient esta acció, sap perfectament que eixirem. Bota, i vagareja del meu costat fins a la porta i de la porta fins on jo estic. Lladra i pareix que esta dient:

- Ja era hora.
- Que no sóc una monja, que he d'eixir.

Des que te vas anar està mes afectuosa amb nosaltres. Fa cas del que se li ordena, ve a esperar-me quan arribe i adorm el costat del llit de Mª José.

Hui que fa bon dia. He pensat que fa temps que no he anat al Cap Prim.

Prepare la càmera de vídeo, la càmera fotogràfica, la gravadora i el collar i ho deixe en el cotxe,

Bota, corre.

- Chitttttttttttttttttt. Calla, que despertares l'ama.

Res, ni cas.

A l'obrir la porta del cotxe, ja sap qual és el seu lloc, entra i s'enrotlla sobre si mateixa, adoptant la postura d'una ensaïmada mallorquina. Quieta, mirant-me fixament.

Em done compte que no porte la cartera. Torne a casa. On he posat la clau?. com pot ser, acabe de tancar i ja no s'on l'he deixat.

Busque. Em desespere. Com pot ser. Però si, ... acabe de tindre-les en les mans.

Desfaig el camí que va de la porta de casa al cotxe. I una altra vegada.. I una altra. Res.

Mire davall els seients del cotxe. Res. A no, a veure, a veure ..., si just en el punt mes difícil i inaccessible, entre el seient i la guia de desplaçament, veig quelcom brillant, si és l'anella, i les claus.

Mentrestant, Laica, esta quieta i mirant-me amb eixos ulls que pareix que suplica i diu.

- Tranquil Vicent, a veure si et vas a cabrejar i no eixiré de passeig.


Ja fa anys que no havia estat en el Cap Prim. Em quede esbalaït per l'exuberància i verdor dels pins, les mates, els romers, ..... Cal agrair als que la sensatesa, i perquè no, la humilitat els va fer pensar en la protecció d'un dels paratges mes bonics i idíl·lics de la costa mediterrània.

Des de la Creu del Portitxol, per la senda pedregosa, baixem fins un dels miradors.

Es fa de dia, esta ennuvolat, però no per a ploure.

La panoràmica és impressionant. El Cap Negre i l'illa del Portitxol, descansen sobre un mar de color plata. El blau no a pogut sorgir, el cel ennuvolat, ha tenyit el mar.

Un parell de xicotetes embarcacions, tallen la plata del mar, dirigint-se cap al port.

Laica, corre, avança un tram i torna el cap, comprova que estic allí.
Seguix un altre tram. Olora, corre entre els romers.

Vaja, a les altures de l'any que estem i el romer florit.

En Els Pallers, observe que la mar esta en calma, i que la plata del mar, s'ha tornat en un blau descolorit.

Arribem a la punta del Cap Prim.

Observe l'illa de la Mona, si és veritat, pareix una mona, però ull!, una mona de Pasqua. Bo, crec que perquè tots s'entenguen direm “pa cremat”.


Mire cap a l'interior, la badia de Xàbia, des del cap de sant Antoni a la cala Sardinera. La vista esta borrosa. Els núvols hui, cobrixen el Montgó, el mar, -esta lleig- les fotografies i el vídeo que vaig fent, no certificaran la bellesa del paisatge, haurem de repetir l'excursió.

Qui de veres s'alegra és esta corredora, que no para, puja i baixa, va i torna.

Em sorprenc molt, per la reacció positiva que es produïx en Laica, quan li done alguna orde. És instantània, vine ací, i ací esta, assenta't i s'assenta.
Crec que amb un poc de dedicació esta eixia en la tele com el gosset Curro, el de la loteria.

Totes eixes reaccions les ha aprés, perquè tu, Artur, te vas dedicar a això, i jo, ara, veient la disciplina amb què complix les ordenes que li done, em fa reviure dos conversacions recents amb dos bons amics, i l'argument era el mateix.

La seua filla.

Les dos tenen 16 anys, i com no, es troben en l'edat que diuen del “titot”.

En estos moments viuen un conflicte, que tard o prompte, tots els pares i fills experimenten. Si, crec que he donat amb la paraula: “experimentar.”

Hi ha en el mercat receptes per a “torejar” eixe temps, (punxar l'enllaç, hi ha un articule molt interessant),, però que quede clar que la recepta que ens donen és general, ja que després cada persona és un món, i ningú ha nascut mestre de res.

Tots som alumnes.

Recorde, que nosaltres, també “experimentarem” el conflicte. Dos pares, dos fills, quatre alumnes per a dos conflictes amb “titots”.

Què com ho afrontem? Quin va ser el producte de l'experiment?

Cada “titot” va ser diferent, per això deia que no hi ha recepta, sinó una general, i després, tots, experimentant.

És, en fi, un temps difícil, però generalment els alumnes aprenem, apreneu, i al final, la lliçó l'aprovem tots, sinó, mira el producte, els quatre, cada un amb el seu caràcter adult.

D'això es tractava, arribar a adults els dos “titots”, buscant i fent-se lloc en el món dels adults, sent acceptada la nova situació, reconeixent que els pollets ja tenen la seua pròpia opinió i criteri.

Si ha paregut seriosa esta carta, no pretenia donar-te una lliçó de res, però, ja veus que amb les persones no valen les ordenes i les ensenyances tal com les apliquem amb Laica, raonar i convèncer sense forçar, sempre serà la millor opció per a aconseguir arribar a l'equilibri, que és en fi, la convivència.

Xàbia, 20.09.2010