Es
diu que el funcionari que va registrar el naixement de l'escriptor, en compte
de Sousa va inscriure el xiquet amb el del malnom de la família paterna, “saramago”.
Dels seus pares, pobres i llauradors sense terra, va heretar pues, el nom d'una
herba.
No
cap el menor dubte que també va heretar de la cultura popular i forgá un
pensament i activisme que li va reportar censura i persecució.
No
vaig ací a detallar la vida de José Saramago, però vull destacar que encara hui,
persistix a Portugal un distanciament de
qui és un dels seus majors escriptors. Com a mostra, el fet succeït el 13 de juliol del 2010,
en el que la majoria dels regidors, de
centredreta, de l'equip de govern de l'Ajuntament de la ciutat de Oporto, la
segona ciutat més important de Portugal, van votar en contra de la proposta per
a posar el nom de l'escriptor José Saramago a un carrer de la ciutat.
No
és la meua pretensió ací, comptar la
vida i obra de José Saramago, qui tinga interés en això, pot fer-ho en
múltiples llocs d'Internet.
Hui
en dia 18 de juny, es complixen dos anys de la seua mort, i jo, que era un lector
habitual de cada obra, em falta la seua novel·la anual. L'última, la pòstuma,
"Claraboia", la va escriure fa més de cinquanta anys, i ara la seua
viuda l'edita.
Vaig
començar la meua amistat lectora amb Saramago amb una novel·la titulada “L'any
de la mort de Ricardo Reis”, el dia 21 de febrer de 1988. Després d'eixa
primera obra, amb dubtes, al gener de 1993 vaig començar a llegir “L'Evangeli segons Jesucrist”. La novel·la havia causat gran revolada a Portugal i Espanya l'any de
la seua publicació, en 1991. A causa de les condicions i prohibicions, Saramago
va abandonar Portugal i s'instal·lá en l'illa de Lanzarote.
En
1998 és Premi Nobel. Em confirma açò, perquè, amb les dos novel·les anteriors
havia quedat enganxat. Seguisc llegint-li, al març de 1999, “Tots els noms”. A
l'octubre del 2001, “Assaig sobre la ceguera”.
A l'abril del 2002, “La Caverna”. Al febrer del 2005, “Assaig sobre la
lucidesa”. Al novembre del 2005, “L'home duplicat”. Al febrer del 2006, “Les
intermitències de la mort”. A l'octubre del 2006, “Quasi un objecte”. Al febrer
del 2009, “El viatge de l'elefant”. Al gener del 2011, “Caín”.
Reconec
que la lectura de les novel·les de Saramago, amb els seus `punto i a banda cada
mil paraules, o els seus paràgrafs quilomètrics, puguen paréixer alguns molt
pesats. Però l'essència de la història, eixa, és la que enganxa i produïx
l'efecte estirada fins al final.
Les
històries, magnificades, produïxen necessàriament moments de reflexió, perquè
portades a l'absurd, reconeixem que els humans, sens dubte, podem arribar a
cotes inimaginables d'estupidesa.
La
lucidesa de Saramago em va enganxar i sens dubte la seua lectura ha influït en
el meu pensament i la meua actitud
enfront de la vida i els meus semblants.
“L'endemà no va morir ningú. Este fet, tan absolutament contrari a les normes de la
vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme…”, de l'obra “Les intermitències de la mort”.
José
Saramago, el meu mestre, viu per sempre.
Per
sempre queda la seua obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?