VINT-I-SET.- L´EP i JO. Mala notícia.

Aquest matí, d'hora, com cada dia, em vaig asseure enfront de la pantalla de l'ordinador. Abans havia pres la meua selecció de “perles”, les quals, com diu el prospecte, aniran alliberant la seua droga a poc a poc, durant tot el dia.

Vaig donar a la tecla d'encès i em vaig posar els auriculars. A voltes estic una bona estona enfront de l'ordinador amb ells posats i no m'acorde de cercar la carpeta de música relaxant o d´iniciar el Spotify amb música de Mozart, Bob Dylan o Leonard Cohen. L'atenció es concentra en la pagines dels periòdics, el que publiquen els meus contactes en el Facebook, o l'inici d'una conversa en “xat” amb algun/a matinador/a-noctambul/a, que en el nostre cas és el mateix. 

Les pastilles-perles, al cap d'una estona produiran un lleuger sopor, que davant l'ordinador es converteix en un cabotej d'aviet amb bastó i boina amb “pirri”. A voltes cal tornar al llit i deixar en el coixí el destil·lat de les drogues.

Avui, en l'aplicació Messenger, dos contactes tenien l'indicatiu verd. M'han guanyat, han deixat el llit abans que jo, o no l'han desfet. Açò mai se sap.

Vaig començar el dialec amb els dos al mateix temps (he après a portar fins a tres diàlegs, amb les conseqüents ficades de pota, dient a qui no toca alguna cosa que produeix equívocs difícils d'explicar). Des d'un principi he hagut de tallar amb un d'ells, l'altre em rep amb la notícia que a la seua parella li han diagnosticat càncer de fetge.

El meu amic/a esta que s'ofega, la seua parella és el seu gran amor, el seu suport, la seua esperança, tot. El Parkinson el visitá d'hora, i eixos anys de convivència amb la malaltia, esta ha fet el seu camí en els seus símptomes visibles i invisibles. La notícia que la seua parella, ara al seu torn est malalta, no fa més que agreujar la situació. Una prova més de la seua resistència.

- Com vas, bon dia?.
- Vaig malament, però no per mi, li han dit a la meua parella que té càncer de fetge i estic que no m'ho cree. Doncs així és, tinc molta por.
- Ho sent, ho sent molt, no hi ha dret,  tu ara eres feliç. No se qui és qui ens posa eixes proves, que ens fan patir i posen a prova la nostra resistència.

Així ha començat el dialec, seguint amb allò que, ànim, paciència i ací estic per al que faça falta.

No m'he vist en tan greu notícia, sí que la vaig témer quan estaven realitzant-me les proves del que després seria un diagnòstic de Parkinson. Llavors vaig témer que em comunicaren un tumor cerebral. No ho va ser i vaig respirar alleujat.

Què podem dir?. Què podem fer?. Que alleuge, done seguretat i reconforte al nostre amic o familiar. Jo no tinc paraules, em sent impotent i inútil.

Jo en el seu lloc estaria totalment fora de lloc. És un glop pel qual passen moltes persones “anònimes”, dic anònimes perquè ni ens assabentem dels problemes dels nostres veïns del replà, que ni amb prou faenes coneixem.

Però estic segur que quan l'ocasió es present, perquè ningú esta immunitzat, el malalt es fa fort i creu en la sanació, el familiar l'assumirà i tots aquells que són veritablement família i amics faran el que no està escrit per a alleujar, ajudar i acompanyar als quals tan injustament la vida s'ha acarnissat, com és el cas del meu amic/a i la seua parella.

Qui estableix aquestes proves de resistència i les distribueix tan desigualment?. Per què no es reparteix de forma homogènia?.

Per què a cavall flac no li falten puces?.

Són preguntes que fins a un creient es fa. No n'hi ha prou amb dir que són proves que ens mana Déu. Déu és infinitament bo. Aixi es diu. No pot Déu enviar sofriment, no seria just. A uns tant i a uns altres tan poc. A uns dues tasses de fel i a altres mel.

No. No pot ser així.