De Benissa i parlant de cales d´altres pobles.
Sí, és veritat, algun dia seran les de Benissa, en açò estic treballant.
Per camins forestals, amb vegetació arbustiva, poc arbrat, per si de cas, un pi ací un altre allà, a causa d'un incendi fa ja uns quants anys, mentre anem a cercar el mateix barranc de la Granadella. La veritat és que si no fora pel premi final, la visió i gaudi del paratge, la caminada es fa una mica llarga i pesada per a novels.
La cala, encara que de cants rodats, és un paradís. La tranquil·litat, neteja i diferents tons de blau, fan que l'estada en ella produïsca efectes balsámics per a l'esgotat senderista.
En la cala està la famosa “Cova dels Arcs”, i és la desembocadura d'un riu subterrani de misteriós traçat i procedència. És una temptació per a bussos espeleòlegs, que exploren aquest capritx natural, i que segons sembla no esta exempta de perillositat, sent prova d'açò algun cas tràgic.
La platja, semi-nudista, blava i tranquil·la, és un petit paradís al que no tothom aconsegueix accedir. El laberint de carrers de la urbanització, a voltes pot portar al visitant a la desesperació.
De les tres cales, aquesta és la més tranquil·la, d'aigües més trasparentes i de diferents tonalitats de blau. La dificultat en l'accés i el desconeixement general de la seua existència fan d'ella un racó magic.
Però curiosament podríem dir que és l'única habitada de les tres. Es dóna una
curiosa variant, existeixen unes construccions, a les quals podem considerar semi-coves,
on els “Pobleros” de generació en generació han anat millorant i que usen com a
magatzem i refugi ocasional. L´aficcio tradicional dels del Poble Nou de Benitatxell
a la mar queda patent en aquesta Cala Llegeig.
És una gaudida asseure's en una taula, sota una ombra, a escassos 20 metres del mar, avant, diversos productes que s'han “chorrat” de matinada pels germans Catala, amb la seua barca alla dins de la mar. Ells tenen un refugi ben acondicionat heretat de la tradicio familiar.
José María netejant un “congre”, llavant-ho amb aigua de mar.
Els aperitius amb sabor, la paella amb color, la beguda amb frescor i una tertúlia plaguda i alegre buiden eixa idea de semblances amb la novel·la de Vargas Llosa.
Sí, és veritat, algun dia seran les de Benissa, en açò estic treballant.
Les Morres de la Llorença |
Aquests dies, arribats els primeres calors, i fent rutes de senderisme
(exercicis recomanats), he visitat i gaudit d'una estada plaguda i relaxant en
tres bells racons de la nostra costa. La cala de La Granadella (Xabia), la cala
de Moraig (Benitatxell), i la cala
Llebeig (Benitatxell – Teulada-Moraira).
Cala Granadella |
Per arribar a la Cala Granadella,
una de les més belles, tranquil·les i blaves de la Costa Blanca, em propose una
caminada des del dipòsit d'aigua pe l'antic cami a la Granadella. Allí, al
començament del camí en un embull de fusta, es troba un observatori de
vigilància forestal. M'és conegut el lloc, en diverses matinades he fet
fotografies a l'eixida del Sol.
Cala Granadella |
Per camins forestals, amb vegetació arbustiva, poc arbrat, per si de cas, un pi ací un altre allà, a causa d'un incendi fa ja uns quants anys, mentre anem a cercar el mateix barranc de la Granadella. La veritat és que si no fora pel premi final, la visió i gaudi del paratge, la caminada es fa una mica llarga i pesada per a novels.
La cala, encara que de cants rodats, és un paradís. La tranquil·litat, neteja i diferents tons de blau, fan que l'estada en ella produïsca efectes balsámics per a l'esgotat senderista.
Visiteu-la.
Cala Moraig |
Al paratge de la Cala de Moraig
s'accedeix per un vial amb un desnivell respectable. L'accés és artificial, per
a açò es va fer un tall en el terreny, doncs fins llavors de pocs era coneguda.
El privilegi ho tenien els pescadors i aquells atrevits que a les nits
intentaven recol·lectar delícies en el mar, des dels perillosos i arriscats
penya-segats, en “les Peixqueres”.
Cala Moraig |
En la cala està la famosa “Cova dels Arcs”, i és la desembocadura d'un riu subterrani de misteriós traçat i procedència. És una temptació per a bussos espeleòlegs, que exploren aquest capritx natural, i que segons sembla no esta exempta de perillositat, sent prova d'açò algun cas tràgic.
La platja, semi-nudista, blava i tranquil·la, és un petit paradís al que no tothom aconsegueix accedir. El laberint de carrers de la urbanització, a voltes pot portar al visitant a la desesperació.
El quiosquet, ben assortit, pot ser un bon final per a un
dia en el Paradís.
Cala Llebeig |
A la Cala Llebeig es pot arribar, solament, caminant. Dos són les rutes
d'accés, una espectacular (amb una vista de les Morres), i l'altra més curta i sense
al·licient paisatgístic.
Des que el meu amic Vicente Catalá em va descobrir el
lloc, sempre que vaig em recorda, no sé perquè, a la novel·la de Mario Vargas
Llosa, La guerra de la fi del món.
De les tres cales, aquesta és la més tranquil·la, d'aigües més trasparentes i de diferents tonalitats de blau. La dificultat en l'accés i el desconeixement general de la seua existència fan d'ella un racó magic.
Cala Llebeig des de la taula |
És una gaudida asseure's en una taula, sota una ombra, a escassos 20 metres del mar, avant, diversos productes que s'han “chorrat” de matinada pels germans Catala, amb la seua barca alla dins de la mar. Ells tenen un refugi ben acondicionat heretat de la tradicio familiar.
José María netejant un “congre”, llavant-ho amb aigua de mar.
I
Vicent preparant la paella, perquè açò és cosa seua.
Els aperitius amb sabor, la paella amb color, la beguda amb frescor i una tertúlia plaguda i alegre buiden eixa idea de semblances amb la novel·la de Vargas Llosa.
Bones vacances !!!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Que vols dir-me?