Complir anys.

Mortadelo i Filemon

Pot ser, que el primer contacte amb l'aigua, que ens marque, siga aquella que ens acompanya durant nou mesos en el ventre de la nostra mare. El primer senyal que volem ser vius, que volem conéixer este món desenfrenat, sense saber que mai estarem millor que allí on estem, és quan la nostra mare trenca aigües. Jo no recorde eixe fet del dia 23 de gener de 1958, però esta clar, que seria una alegria per als meus pares Jaime “Marro” i Fina “Xest”  i també de preocupació per la responsabilitat que s'adquirix quan es té un fill. 

Sharon Stone

Crec que, tenint com quintos a Mortadelo i Filemó que van nàixer tres dies abans que jo, el dia 20 de gener, a Michael Jackson, a Sharon Stone i a Michelle Pfeiffer, no va ser tan mal any, aquell any de 1958.

35 anys treballant en Servei d´Aigües Potables, ha fet de mi, entre unes altres, una persona recurrent amb tot allò relacionat amb aqueix be basic. Per açò entenc la meua vida, que des de sempre, ha estat lligada a l'aigua.

L'aigua m'agrada degustar-la fresca i d'un doll gran, jugar amb ella , veure córrer pels carrers quan plou, veure bota d'un desnivell  formant cascades. Sentir el remor d'un rierol o un riu de muntanya. L'olor de la terra quan es mulla al ploure. Els matisos de color que té la mar i que moltes vegades veig des del mirador de Pedramala.

Carro (Museu del Traginer- Igualada)

La falta de rius a Benissa, provocaven en mi, i ho recorde ara, a l'evocar la meua  infància, que imaginava que els rius serien com els que veia per al finestral de ma casa,  quan  per la Costereta del Convent, abans d'asfaltar-la, es feien dos rierols si plovia un poc i dos rius quan la pluja era de les que ara anomenem de gota freda. Els rierols coincidien amb les rodades que feien les rodes dels carros, i que com tots saben abans tenien molts llauradors. Hui es tornen a veure, perquè s'ha posat de moda tindre un cavall. Però mai més vorem eixa visió ja que la Costereta del Convent esta asfaltada des de 1963, cuant jo tenia cinc anys.

També, darrere del convent, en el camí vell de Xaló, corria l'aigua molts dies després d'haver plogut. Eren les fontanelles, i segurament eren els sobrants del que mes avant m'explicaria fra Humilde sobre uns rius subterranis.

Amb l'aigua jugava una bona estona, quan a falta de banyera i altres comoditats, ma mare posava en el pati una o dos safes grans al sol para que es calfaren, era un goig pera mi, i ella aprofitava eixe bon humor meu pera donar-me de sabó al cos.

Costereta del Convent

Jo tenia pocs anys, quan ens traslladem a viure a la casa de dalt. La casa era de la tia de ma mare Pascuala Mas. La tía Pascuala, a qui havia de considerar la meua iaia materna, la recorde gitada en el llit perquè era major i havia quedat cega. Jo anava a buscar-la per a protegir-me entre els seus braços i amagar-me entre els lençols, de l'enuig de ma mare, després d'haver fet alguna malifeta.

La casa de la tia Pascuala estava mes arreglada que la casa de baix, les habitacions estaven lluïdes, pintades i el sòl, amb taulells que formaven dibuixos molt coloristes. Però no tenia una instal·lació higiènica i en condicions, en fi, en allò que s'ha relacionat amb la neteja i l'evacuació de les necessites fisiològiques, eixes no tenien un lloc d'honor a la casa.

D. Julio i Pepe Ivars (Molla)

Abans de passar a viure en la casa, els meus pares, que crec eren uns avançats del seu temps, van fer reformes i sobretot es van centrar en l'assumpte aigua – neteja. No recorde les obres de la construcció del lavabo, però si les obres que es varen fer pera ampliar la cisterna que tenim dins en la cuina. Pepe Molla (Jose Ivars Molla - Mollar deien alguns), instal·la una bomba que des de la cisterna podíem omplir un depòsit que s'instal·la en la terrassa del “quarto del terrat”. L'ompliment del depòsit tenia la seua cosa, ja que havíem d'estar al corrent, i evitar que sobreïsquera. No hi havia sistema automàtic que parés el motor, no, l'avís era aigua va!, quan esta xorrava des del terrat al pati.

Jaime Martí Garcia (El Senitjero), en aquells temps repartia el pa pels carrers de Benissa, este, va veure les obres de la reforma de la cisterna, i cada vegada que ens trobàvem, encara passats cinquanta anys, em dia:

    -  “Xiquet, encara teniu aquella cisterna tan gran?”, - Si hi havia concurrència, feia tota l'explicació de l'assumpte, amb aquells grans escarafalls que eren típics de Jaume.

Diposits i Molins del Collao

Per tant, en la casa, teníem aigua corrent en el llavador, la cuina i al lavabo, era el més paregut a ser abastit per un servici d'aigua potable, cosa que transcorreguts alguns anys es va fer realitat.

Això seria l´any 1968, quant les instal·lacions de dipòsits i canonades del nou Servici d´Aigues  van entrar en funcionament.

Enguany es compliran 46 anys.